Ferran Torres ja està "al club adequat per guanyar la Champions". Tal com ho va dir el valencià en fer-se oficial el seu fitxatge pel PSG, acompanyat de diversos vídeos, declaracions d'amor i una acomiadada freda i poc convincent cap al Barça, el club on va jugar quatre anys i mig per acabar sent, gairebé, un espectador d'aquesta novel·la.

No pel desenllaç pròpiament dit però sí per descobrir el club com un simple convidat de pedra en el que podríem anomenar sainet. El jugador, en ple Mundial, refredant la seva permanència i, ja com a campió i golejador chachipilongui de la final, dedicant un tour planetari a menystenir el Barça. A veure, que fa bé diuen alguns, aprofita el seu moment expliquen altres. Però es diria que el Barça és un qualsevol. A vendre i callar. I en unes condicions... Doncs això.

Un recorda el moment en què van marxar Robert Fernández o Romario da Souza, futbolistes indiscutibles per a Johan Cruyff i als quals l'holandès, com a veu cantant del Barça, va acomiadar a la seva manera... I donant la sensació, regalant la seguretat, que era ell (i era el club) qui portava la veu cantant. Ara res de res. Hansi Flick va reconèixer haver conversat amb Ferran abans del Mundial i esperar-lo de tornada.

Enyorat Johan

Però des que va quedar clara la seva venda, ni una paraula. I és llavors quan es troben a faltar aquelles xerrades off the record amb Cruyff. Bé, no precisament off the record, simplement converses ja fora de camí cap a l'entrenament al Miniestadi, de tornada de La Masia o, més encara, recolzats a la barra del bar de l'antiga i enyorada Pista de Gel, al costat del Palau Blaugrana a primera hora del matí.

Si de Flick, tan amable i proper a la sala de premsa com totalment inaccessible fora d'ella, tinguéssim l'oportunitat de conèixer de primera mà els seus pensaments, opinions, dubtes i fins i tot apostes no es multiplicarien al voltant del Barça les especulacions, falsedats, notícies falses i ximpleries diverses que són el pa de cada dia.

"Això que has dit no és veritat. La pròxima vegada abans de res vens i m'ho preguntes". Aquesta frase, tal qual, la va dir una vegada un futbolista d'aquell Dream Team que dirigia Cruyff. No un qualsevol, un amb pes específic al vestidor i al camp. I ho va dir envoltat d'informadors i altres jugadors. Perquè llavors, és clar, tots es coneixien en aquella zona de vestidors, sota la tribuna principal. I quan ho va dir... Cruyff ja sabia que ho deia.

Allà es podia discutir a crits amb Busquets (Carlos), concretar un dinar amb Abelardo o quedar amb Laudrup i Koeman per fer "unes fotos". O portar-li un pastís a un jugador de la Quinta del Mini al Miniestadi, on podien estar tots per fer-se una foto... amb un Mini.

I tot això ho controlava, sense que ho semblés, Cruyff. Capaç d'elogiara el criticat a la crònica de l'últim partit o baixar-li els fums al que havia rebut tots els elogis periodístics, Johan sabia tot el que passava al voltant del vestidor (i també fora d'ell). Dominava el discurs del Barça com ningú i mai va permetre que se li escapés aquest control.

Ara és impossible arribar a saber què pensa realment Hansi Flick perquè t'ho diran al club, mai ell. Parlar amb un futbolista? Més impossible encara si no ets un streamer, un creador de contingut, un influencer... Però un periodista que va als entrenaments i escriu sobre l'equip? Ni de casualitat. I els altres, aquells que sí parlaran amb el futbolista de torn ni se'ls acudirà fer una pregunta incòmoda. Bany i massatge que es deia... I que avui és la norma innegociable.

Flick i els futbolistes (parapetats per serveis de comunicació que els mantenen allunyats del món terrenal i es diuen anomenar 'fonts', que res tenen a veure amb les de veritat, de tota la vida) viuen en el seu món ideal. I encara que tots parlen de Cruyff amb admiració i fins i tot donen a entendre que seria un exemple a seguir... Ni de casualitat s'ho plantegen. Ni ho plantejaran.