A l'estiu del 1994, acabat aquell Mundial dels Estats Units, la pretemporada del Barça es va sobresaltar amb la rebeldia de Romario. El brasiler, campió del món, no es va incorporar a la disciplina de l'equip que dirigia Johan Cruyff i va provocar un desafiament en tota regla… Que l'aleshores entrenador blaugrana va capejar amb la seva habitual personalitat.
Personalitat. Potser xuleria. Sens dubte autoritat i, encara més, una autoestima que es va encomanar entre el barcelonisme de l'època. Això és el que comença a trobar-se a faltar al club, de moment, amb el tema aquest de Ferran Torres, un tipus que, havent tastat la glòria (i la immortalitat) amb la selecció espanyola, es creu amb el dret de posar en escac el Barça amb el millor dels seus somriures i una desimboltura que frega la immoralitat.
La frega? No, la supera àmpliament amb el seu “vull ser feliç”. Sí, nano?, doncs pren-te una orxata i espera, segueix fent el xulo mentre al voltant del Barça n'hi ha, i n'hi haurà, que segueixin esperant i confiant a veure si Hansi Flick, Deco, Joan Laporta o Rafael Yuste (bé, el vice menys) et posen al teu lloc com va fer Cruyff, rient i vacil·lant el personal, amb Romario.
Però, vaja, que ja és divertit posar en un mateix text, en una comparació tan absurda com irreal, el xiquet de Foios i O Baixinho. El brasiler va vacil·lar tothom, però amb el pas dels anys no ha dubtat a reconèixer el carisma i ascendència de qui va ser el seu entrenador. Ferran… Bé, per ara segueix de gira amb aquest estil burleta a mig camí entre busca-raons i ordinari pensant-se que està per sobre de tot i de tothom…
Autoritat
Si el Barça pogués anteposar l'orgull a la seva situació actual, si no hagués d'estar tan pendent del Fair Play i altres circumstàncies que l'han anat angoixant els últims anys, probablement ja hi hauria qui hauria posat al seu lloc el davanter valencià, un futbolista que, no s'ha d'oblidar, va marxar de Mestalla per la porta del darrere l'estiu del 2020 i al qual, tot just 16 mesos després, va vendre el Manchester City sense parpellejar quan el seu amic Mateu Alemany li va presentar una oferta al gener del 2022.
El ‘Qui no vulgui estar que no hi sigui’ és, ara mateix, una afirmació massa arriscada en clau culer perquè el Barça ha de navegar en aigües mogudes. Vaja, ha de ‘nedar i guardar la roba’… Però això no vol dir que hagi d'assistir com un convidat de pedra a la insolència d'un Ferran que s'atreveix a assegurar que pot fer el que li vingui de gust i que, si de cas, és el club qui ha de mostrar que “m'estima”.
Un ja no sap què passa al Camp Nou perquè a qualsevol lleig i/o desafiament es respongui amb un somriure o el silenci. Des de la història amb Nico Williams i fins al serial de Julián Álvarez no s'ha vist i/o sentit ningú del Barça contestant amb una bona bravata. I ara només falta que Ferran Torres s'atreveixi a fanfarronejar al club.
Tantes vegades que hem pensat allò del ¿què faria Cruyff? per ara, només, confiar en una bona sortida de to del Joan Laporta guerrer que tant es troba a faltar de vegades.
I és que, no ho oblidem, el Ferran que es creu tenir la paella (mai millor dit) pel mànec, ni és titular. Ja estaria bé que, entre tanta diplomàcia i somriures, algú del club li cantés les quaranta i, al so de Paquito el xocolater (probablement el pasdoble més famós del País Valencià), el posés al seu lloc i recordés que del Barça no se'n riu qualsevol així com així sense conseqüències…
