Ferran Torres va marcar el gol del Mundial empès per 47 milions d'espanyols. El davanter de Foios ho va repetir diverses vegades després de l'Espanya-Argentina (1-0). Va ser el gol de tot un país, rematat amb l'ànima, més que amb el peu, com el d'Andrés Iniesta el 2010. Un gol que va fer justícia a la superioritat d'Espanya tant a la final com en tots els seus partits del campionat del món.
Les comparacions són odioses i no han trigat a aparèixer els comentaris que situen Ferran a l'alçada de Don Andrés. Són els dos herois d'Espanya en l'àmbit futbolístic. Els escollits per brodar dues estrelles que romandran per sempre a la samarreta de la Roja. Les seves històries i la manera com ho van celebrar, però, són molt diferents.
Un paral·lelisme que hi ha entre ells, és que tots dos han estat escollits per marcar el gol més important després d'haver passat un mal moment. Iniesta va patir horrors durant la temporada 2009-10, les lesions el van torturar tot el curs amb el Barça i va arribar entre cotons i per ben poc a la gran cita a Sud-àfrica, després d'un any que també va ser molt complicat a nivell anímic i emocional per a ell, després de la mort de Dani Jarque.
Les factures de Ferran
Ferran també venia de passar-ho malament per les dures crítiques que rep a les xarxes socials. Ha hagut de sotmetre's a tractament psicològic. Ell mateix va fer broma després del partit a DAZN amb Pepe Reina: "Fallo les fàcils i després faig les difícils per callar boques".
Aquí rau, possiblement, el gran error de Ferran en la celebració del gol del Mundial. El Tauró estava més pendent del seu ego, la seva autoestima, i de callar boques que de celebrar davant el món un moment únic. La imatge que va triar Ferran perquè el recordin va ser colpejar violentament una banderola de córner, que es pot entendre per la ràbia continguda, i després fer un gest dirigit als que parlen massa, amb la intenció de fer-los callar. Potser aquest darrer era més prescindible.
El xut de Ferran Torres per batre el 'Dibu' Martínez a la final del Mundial EFE
Ferran, eufòric, celebra el gol de la victòria d'Espanya davant l'Argentina
Sense ser plenament conscient, Ferran estava mostrant a tot el món el seu anhel de reconeixement o la seva mala acceptació de les crítiques, la problemàtica que arrossega des de fa anys per l'allau de comentaris negatius, sovint injustos, que rep. El de Foios va optar per triar aquesta imatge davant tot el món, la de donar veu als seus crítics, en lloc de recordar-se, per exemple, dels efectes de la DANA a València, la catàstrofe natural que tantes víctimes i desastres va causar a la seva terra natal, i amb la qual tant s'ha bolcat. Ferran podia haver enviat aquest missatge de solidaritat al món i quedar com un autèntic senyor, però va preferir recordar-se dels seus detractors, als quals no hauria de prestar tanta atenció.
Iniesta es va recordar de Jarque
La seva imatge queda a anys llum de la que va mostrar Iniesta per enamorar el món el 2010. Després de fer aquell xut --"li he pegat amb tot el que tenia", va dir--, el manxec es va treure la samarreta i va mostrar al món la imatge de Dani Jarque, un dels seus millors amics a les categories inferiors de la selecció espanyola, víctima d'una cruel mort sobtada quan encara era jugador en actiu del gran rival del Barça a Catalunya, l'Espanyol. La imatge d'Iniesta ens va posar la pell de gallina. Va emocionar tota Espanya i el món. La de Ferran, no.
Un altre aspecte que fa difícil col·locar un gol a l'alçada de l'altre és que el d'Iniesta va suposar conquerir el primer Mundial i això sempre té un gust especial. El primer és un moment únic perquè suposa aconseguir el que mai abans s'havia assolit. És una sensació inexplicable perquè mai abans l'has viscut. És endinsar-se en el desconegut per explotar d'alegria, com va passar als culers amb el gol de Koeman a Wembley. La primera sempre és la més difícil i, per tant, la més recordada i valorada.
Gol d'Iniesta a la final del Mundial del 2010 EFE
En l'àmbit futbolístic, hi ha més diferències entre ells, òbviament. Iniesta era un intocable per al seleccionador --per Del Bosque i per qualsevol-- i, com Lamine Yamal, només va deixar de jugar alguns minuts per les seves molèsties físiques. El manxec, per exemple, no va jugar ni un minut contra Hondures. Ferran ha arribat com un toro al Mundial però ha estat suplent habitual perquè el seleccionador, Luis de la Fuente, va decidir confiar més en Mikel Oyarzabal, autor de cinc gols a la Copa del Món 2026.
No es posa en dubte, en aquesta columna, el talent de Ferran i les seves enormes virtuts per jugar a futbol. És un noi humil i treballador, de bon cor. Solidari amb els seus companys, sacrificat en l'esforç i posseïdor d'unes envejables condicions atlètiques. Va aconseguir un gol més que merescut a la final del Mundial i l'ha de gaudir. Sense rancor i sense revenges pendents. Sense donar cap mena de protagonisme als que el tenen en el punt de mira. Marcar a la final d'una Copa del Món és molt més important que tot això. Els seus detractors no es mereixen un aparador així, que bé podria haver regalat a les víctimes de la DANA.
