Totes les cròniques prèvies parlaven del partit que dibuixava en dos jugadors la vida o la història del Barça. Leo Messi, 39 anys, i Lamine Yamal, 19. Tots dos han sortit de la pedrera blaugrana. I el Barça, pare i mare dels dos. Tot un honor. Però ni Messi va ser el mateix Messi de sempre, ni Lamine va ser el mateix dels últims dos anys a l'equip barcelonista. S'esperava un duel espectacular, però no. En Fran, del restaurant Riviera de Miami Platja, havia estat explicant a uns clients estrangers amb tot l'orgull i a crit pelat que “en aquesta final tenim el nostre país i el nostre Déu”, en clara referència als dos protagonistes. “Jo sóc del Barça”, va rematar.
Però la final més destacada del Mundial perquè enfrontava la defensa menys golejada, la d'Espanya, contra la selecció liderada per Messi, va resultar sosa i amb Messi i Lamine lluny de les seves millors actuacions, i amb un Dibu, el porter argentí, que semblava tenir un imant per atraure tots els xuts de l'equip espanyol.
Aquesta final no passarà a la història com una de les millors d'un Mundial. Hi va haver partits més espectaculars, sense anar gaire lluny el del tercer i quart lloc, entre Anglaterra i França, en què si bé només es jugaven la trista medalla de bronze, no hi va haver por. Tot el contrari. Anem a divertir-nos, semblava que havien acordat, i van jugar a l'atac, oberts, a la recerca del gol.
Argentina no va demostrar res per merèixer el títol. Ni tan sols Messi, de qui s'esperava molt més, va estar tan afortunat com a la semifinal contra Anglaterra.
Espanya va merèixer el títol per intenció, per domini i per creure més en el seu joc. L'Argentina va jugar a la defensiva, amb por. Espanya mai va tenir por ni a l'Argentina ni a Messi. Tampoc va tremolar. I per això és campiona del món.