El joc de la selecció espanyola davant França, amb una victòria inapel·lable, que la porta a la final del Mundial d'aquest diumenge, és indicatiu de la transformació que s'ha produït al país en les darreres dècades.
Un joc sòlid, basat en centrecampistes d'un nivell sideral, amb una personalitat enorme, sense fissures, amb aplom, serietat i creativitat. Una manera de jugar a futbol que il·lustra la maduresa d'un país, que es pot considerar com un dels més decents del món pel que ha assolit pel que fa al seu benestar material i social.
Espanya presenta problemes importants. Hi ha casos de corrupció, manca de coordinació en ocasions entre les diferents administracions, personalismes i una lluita partidista excessiva, que protagonitzen els seus dirigents. Però aquestes qüestions també es donen a la majoria de països del nostre entorn.
Això no ha de ser un consol, però sí ha de servir per entendre i fer veure que Espanya ha deixat de ser una mena de Ventafocs, que plora per un passat amb més ombres que llums.
Ho saben bé alguns dels millors analistes. És el cas de David Lizoain Bennett, director general d'Anàlisi i Prospectiva del Govern de la Generalitat. Es va formar al Canadà, coneix en profunditat les societats anglosaxones i té clar que el salt d'Espanya en els darrers cinquanta anys no té parangó. Falta, però, que els mateixos espanyols siguin conscients del país que han construït.
La solidesa d'una societat que ha superat moltes crisis, que es manifesta a través d'uns futbolistes que no tenen cap por a altres seleccions, ni la del Brasil que ha guanyat cinc vegades la Copa del Món, ni l'Argentina de Messi o l'Anglaterra de Harry Kane.
En altres ocasions, el país lamentava un gol anul·lat, un penal errat, o una agressió a un davanter que l'àrbitre no va saber veure. Avui, la selecció mostra amb orgull un estil de joc, basat en el control de la pilota, en les ajudes solidàries entre tots els jugadors, que és bonic per a l'espectador i eficaç per guanyar partits.
El país presenta mancances, sí. Si ho mesurem a través del seu PIB, és cert que creix amb vigor, però el PIB per càpita, que s'havia igualat a la mitjana europea, s'ha quedat enrere. Avui, amb les darreres dades d'Eurostat, de 2025, el PIB per càpita espanyol a preus corrents i en poder adquisitiu és el 92% de la mitjana de la Unió Europea.
D'acord. Però és un país decent, amb uns serveis públics d'alta qualitat, malgrat el deteriorament dels darrers anys, amb gent solidària –amb cants de sirena en contra de la immigració, que és del 14,6%-- i amb persones formades i empreses competitives.
El nacionalisme perd moltes vegades la perspectiva. L'independentisme català, per exemple, entén que donar suport a la selecció espanyola és una manera d'expressar el nacionalisme espanyol. És un error que se suma a la seva llarga trajectòria d'equívocs, amb raonaments d'altres èpoques.
Sumar-se a la selecció espanyola, amb jugadors de procedències molt diverses, és una manera de proclamar que aquest país val la pena, que juga bé a un esport que seguirà sent el més bonic del món, malgrat els intents de la FIFA d'apropar-lo –amb aquestes pauses d'hidratació i la invasió constant del VAR— al bàsquet.
Un país que ha de valorar més el que ha fet en la seva història recent, amb les aportacions de tothom, en gran mesura per catalans, per exemple. Un país que mira als ulls i que constata que està entre els millors en qualitat humana, sense anar més lluny.
Aquests centrecampistes, Rodri, Pedri, Fabián, Olmo, a més de davanters o defenses d'una qualitat excelsa, --Lamine, Cubarsí o Laporte-- il·lustren una Espanya amb un teixit social magnífic, que sap tocar la pilota, mimar-la, que sap complementar-se, amb ajudes mútues.
Un país la seva elit, això sí, no ha sabut evolucionar com sí ho ha fet la seva societat. El soroll polític excessiu, com apunta el periodista econòmic Claudi Pérez, podria arruïnar un moment magnífic en què la conjuntura geoestratègica bufa a favor.
En el futbol, almenys, no serà així, passi el que passi a la Final del Mundial d'aquest diumenge.
