Després de molts anys trepitjant el fang de l'excepcionalitat econòmica, el Barça torna a la regla 1:1 del Fair Play Financer. I cal dir-ho alt i clar des de la primera línia: això no és cap èxit. No hi ha banderes per onejar ni comunicats per celebrar. Tornar a la norma que compleix qualsevol club sa d'Europa, després d'haver “cremat” més de mil milions d'euros d'ingressos futurs en les famoses palanques, no és un triomf de gestió: és, com a molt, el final d'una travessia que mai no hauria d'haver existit.
Perquè l'1:1, per a l'aficionat que encara creu que significa fitxar amb normalitat, amaga una trampa. Estar en la regla 1:1 no és tenir la cartera oberta. Continua sent una restricció amb nom elegant: el club només pot gastar allò que generi en estalvis o en vendes de jugadors. Ni un euro regalat. Cada fitxatge s'haurà de pagar abans amb una sortida, amb un ajust, amb una venda ben feta. El corsé segueix posat; només ha canviat de color.
I tanmateix, d'això es tracta. De construir una plantilla molt millor. De fer el salt de qualitat que permeti a Hansi Flick seure a la banqueta i aspirar, sense enrojolar-se, a guanyar la Champions. Aquest és el llistó, i no cap altre.
El problema és que només queden dues setmanes per començar. La pretemporada comença el 13 de juliol, i la realitat és tossuda: avui per avui no existeix millor plantilla que la de la temporada passada. És més, el balanç del mercat fa una mica de por. S'han produït tres baixes de pes —Lewandowski, João Cancelo i Marcus Rashford— i les úniques altes són el fitxatge milionari d'Anthony Gordon, 70 milions, i el retorn d'Héctor Fort. Amb això no es guanya una Champions. Amb això, ni tan sols es millora el que hi havia.
Queda molt mercat per davant, és cert. Però també queda moltíssima feina. I la primera, la més incòmoda, és vendre. El Barça necessita una bona venda per tenir múscul, i aquí apareix la paradoxa: cap jugador de la plantilla sembla voler marxar. Ningú aixeca la mà. Sense sortides no hi ha entrades, i sense entrades l'1:1 es converteix en una gàbia.
Les necessitats estan clares i són tres: un lateral esquerre, un central esquerrà i, sobretot, un davanter centre golejador. Reforçar aquesta última demarcació és el més difícil de tot. Julián Álvarez s'ha posat impossible. Per molt que l'argentí hagi fet algun gest per vestir de blaugrana, l'Atlètic no està disposat a deixar-lo sortir, i menys per una xifra inferior als 150 milions que ja ha ofert el Reial Madrid.
En aquesta tessitura, el millor davanter en relació qualitat-preu té nom i cognom: Mikel Oyarzabal. La temporada passada va signar 18 gols amb la Reial Societat. Li queden dos anys de contracte i una clàusula de 75 milions, però el mateix jugador podria empènyer per rebaixar-la fins als 65 i signar així l'últim gran contracte de la seva carrera en un club on pugui aspirar a grans títols, després d'haver-ho donat tot a Anoeta i ser-hi un ídol de veritat.
Els motius futbolístics acompanyen. És golejador, s'entén a la perfecció amb els internacionals del Barça a la selecció, és un rematador pur però també aporta futbol combinatiu fora de l'àrea. No exigiria una quantitat estratosfèrica de sou, de manera que no posaria en risc el fràgil equilibri salarial. I —detall gens menor— no qüestionaria el lideratge de Lamine, cosa que sí passaria amb Julián Álvarez si el club acabés desemborsant més de 100 milions per l'argentí.
L'1:1, en definitiva, no és la meta. És la línia de sortida. El Barça ha tornat a la normalitat comptable; ara li queda demostrar que sap competir dins d'aquesta. Dues setmanes per començar, un vestidor que cal sacsejar i una idea fixa: sense un salt de qualitat real, tornar a la norma no haurà servit de res.
