Una temporada més, el Barça s'haurà de conformar amb l'amarg sabor de la derrota a Europa i l'aprenentatge, ja que, tot i que el títol més important de la temporada és la Lliga, la Champions era el que més il·lusió feia a la parròquia culer, que s'ha vist privada una vegada més de seguir en aquesta competició.
Tot i que el mal ja està fet, toca treure conclusions de tot el que ha passat i prendre decisions urgents i importants perquè en el proper curs el Barça pugui competir al màxim nivell per endur-se un trofeu que fa massa temps que se li resisteix.
Vist el que s'ha vist en aquesta eliminatòria, hi ha motius de sobres per estar molt enfadats, ja que decisions arbitrals incomprensibles han decantat totalment l'eliminatòria, començant pel penal de Pubill, la no expulsió de Koke, l'acció de Musso sobre Fermín o la vermella sobre Éric García, massa accions que sempre han caigut cap a un únic costat, cosa que ha deixat clar la intencionalitat que hi havia.
El Barça ha de no només protestar pel que ha passat, sinó tenir converses al més alt nivell amb la UEFA per entendre què està passant i evitar que es repeteixi de nou, començant per erradicar que es xiuli l'himne de la Champions, i seguint per tenir bona relació amb la institució europea, una cosa que se'ns havia dit que existia i s'ha demostrat que no era així, a part de aconseguir el respecte que un club de la talla del Barça mereix a Europa.
És evident que la UEFA ha compensat l'Atlètic pel que va passar la temporada passada, castigant un Barça al qual ja se li va privar de la final del curs passat amb una clara falta sobre Gerard Martín a Giuseppe Meazza que no va ser assenyalada, però el que ha passat ha estat massa descarat com perquè tot pugui continuar sense més.
La UEFA ha de decidir també què és el que vol i promou, una proposta futbolística atractiva i amb valors o l'antijoc que proposa l'irrespectuós del Cholo Simeone i alguns dels seus jugadors, que queden molt lluny del lema Respect que envolta la Champions League.
No existeix justificació possible per descriure el que ha passat i fins i tot hem vist precedents clars d'accions que han resultat claus com les mans de Pubill, i fins i tot, a la final de Copa, un penal de Musso en una acció similar a la del porter amb Fermín, cosa que desactiva fins i tot la fàbrica de les excuses contra el Barça, tot i que no val consolar-se amb això.
Toca fer autocrítica també i veure que el Barça no ha arribat bé a aquest tram final de la temporada, amb una plantilla molt carregada de minuts, amb lesions i amb rotacions escasses, cosa que ha portat a un punt d'esgotament que un club com el blaugrana no havia de permetre.
La manca de rotacions i de repartir minuts ha deixat alguns jugadors tocats i en fora de joc per a aquest moment de la temporada, com Casadó, Araujo o Roony, als quals tampoc tocava devaluar si el club volia buscar-los una sortida.
Tampoc és excusa la baixa de Raphinha per lesió, que evidentment és clau en aquest equip, ja que queda clar que sense el brasiler o Lamine Yamal aquest equip no és el mateix, per la qual cosa torna a estar sobre la taula la necessitat d'un relleu de garanties per competir-ho tot.
Segurament Rashford ha perdut la seva gran oportunitat per ser aquest relleu a la davantera del Barça, de qui caldrà decidir si es paguen els 30 milions de la seva clàusula sense que s'ho hagi guanyat del tot, ja que, per exemple, Lookman amb només 35 quilos més de cost ha demostrat molt més aquest 2026 que el britànic tota la temporada, tot i que els seus números no són dolents, o que altres noms més econòmics o oportunitats de mercat poden aportar més que gastant els 30 milions amb Rashford.
Queda clar que falta un fons d'armari de garanties i que el proper mercat de fitxatges ha de ser important per al conjunt de Flick, que tornarà a estar marcat pel Fair Play i les necessitats econòmiques, i en tenir una plantilla compensada i amb la de lluitar per tot.
Les mirades estan centrades en Julián Álvarez i la figura del davanter top, però cal una reflexió profunda per determinar els punts febles i més importants de l'equip i les prioritats, ja que no hi haurà capacitat econòmica per tot i caldrà decidir.
I que quedi molt clar, la Champions és una decepció, però la temporada no és dolenta. El Barça ja té la Supercopa i avança amb pas ferm per aixecar la Lliga, la més important de totes, ambdues davant de l'etern rival, que tornaria a quedar-se en blanc un altre curs més.
I, per cert, està clar que d'orgull no es viu, però prefereixo perdre amb Flick i els valors del Barça que guanyar amb Simeone, la seva actitud i els seus mètodes, perquè al Barça les formes sí que són importants. Unes formes que més aviat que tard tornaran a regnar a Europa amb la Masia com a estendard d'aquesta nova generació de campions.
