El 0-2 contra l'Atlètic deixa el Barça en una situació crítica i, sobretot, torna a evidenciar vells fantasmes del passat que semblaven superats. En una altra gran cita europea, l'equip va tornar a quedar-se amb deu, quelcom que va condicionar el partit i que va reflectir una preocupant manca de maduresa competitiva.
A aquest escenari s'hi va sumar l'absència de noms propis com Raphinha i De Jong, futbolistes capaços de donar pausa, desequilibri i personalitat quan el partit s'embolica. Sense ells, el Barça és més previsible, amb menys claredat entre línies i amb dificultats per sostenir el ritme quan l'Atlètic va començar a sentir-se còmode.
Tampoc vaig acabar d'entendre massa l'alineació inicial ni l'impacte dels canvis de Flick, que no van aconseguir capgirar la dinàmica ni transmetre la sensació de reacció necessària. L'equip, a més, segueix acusant la seva manca d'experiència mentre que l'Atlètic, sense fer res extraordinari, va demostrar tenir molt d'ofici, saber llegir els temps del partit i, sobretot, contundència a dalt. Cada error blaugrana es va convertir en una oportunitat matalassera. Tot el que li va faltar al Barça ho van tenir els colchoneros.
A més, també hi va haver una actuació arbitral de Kovács que va deixar molt a desitjar. No va estar a l'alçada de l'encontre, com tampoc ho va estar el 2024 davant el PSG, quan va expulsar Araujo i es va empassar un penal clar sobre Gündogan que podia haver canviat aquella eliminatòria. El passat dimecres el balanç va tornar a ser molt negatiu: les mans de Pubill van quedar sense sanció, hi va haver barra lliure per a Koke al mig del camp i es va acumular un seguit de decisions sense sentit que van acabar per desquiciar els jugadors blaugrana. No es tracta de justificar la derrota únicament per l'arbitratge, però en un escenari tan exigent sí que s'espera un criteri ferm i coherent. La UEFA també hauria de replantejar-se les designacions arbitrals per a aquest tipus de partits, on cada detall pesa massa.
Amb el 0-2, la remuntada sembla pràcticament impossible. Potser el més sensat és passar pàgina, centrar-se en el derbi contra l'Espanyol i acabar de sentenciar la Lliga. És dur admetre-ho, però aquest entrebanc, com el de l'anada a la Copa del Rei, té tota la pinta de ser definitiu.
El Barça haurà de treure conclusions però a Europa, cada error es paga car… i aquesta vegada va tornar a costar una eliminatòria. Tant de bo m'equivoqui.
Torna l''esperit Juanito'
Com canvia tot segons com es miri i segons com s'expliqui. El relat entorn al Reial Madrid després del seu 1-2 contra el Bayern de Munic és radicalment diferent al del Barça. El conjunt blanc va rebre un sever correctiu futbolístic de l'equip alemany, va ser clarament sotmès durant molts trams del partit i, la meva sensació, és que van sobreviure i poc més.
Tanmateix, el discurs que ja s'entona des de la capital apunta directament a la remuntada, com si el cop hagués estat menor o fins i tot formés part del guió. Resulta cridaner perquè entre el Barça i el Madrid amb prou feines hi ha un gol de diferència a les seves respectives eliminatòries, però la narrativa és oposada: pessimisme gairebé definitiu a Barcelona i optimisme desbordat a Madrid, on sembla que la remuntada ja estigui pràcticament consumada. Surrealista.
Tampoc convé passar per alt l'actuació arbitral de Michael Oliver, que en els instants finals es va empassar un penal clar de Carreras sobre Michael Olise, molt similar al que va assenyalar el 2018 contra la Juventus al Bernabéu. Aquella decisió va ser decisiva i aquesta vegada el criteri va canviar. Un detall que podia haver alterat el resultat i que no és gens menor.
