Víctor Font ho té tan cru, tant, que derrotar Joan Laporta a les eleccions de diumenge seria “la major sorpresa des que Pujol va guanyar les eleccions per presidir la Generalitat de 1980 a Joan Reventós”. Recordat per un veterà i voluntariós militant d’aquella Convergència, el que va passar fa 46 anys (el 20 de març) va significar un cop duríssim per al PSC i un resultat inaudit. Ningú ho podia sospitar. Ni dins mateix de CiU…
Passa una cosa semblant en aquestes eleccions per presidir el Barça, el club que Pujol va voler dominar des de la Plaça Sant Jaume impulsant la candidatura de Sixte Cambra per acabar amb el comandament de Josep Lluís Núñez el 1989. Però Núñez va ser, com Pasqual Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, una roca impossible de moure per a Pujol.
Absolutament irònica la comparació, el Laporta del 2026 que aquest diumenge ho té tot a favor per renovar el seu comandament al Barça no és, per a l’imaginari popular culé, tan diferent d’aquell Núñez de fa tants anys. Domina l’escenari com pocs (potser com cap en l’entorn del club), no existeix directiu o executiu que s’atreveixi a portar-li la contrària i té guanyat el relat davant qualsevol dissidència.
Font, com Cambra el 1989, s’enfronta a una empresa monumental, gairebé a una quimera, perquè tot i presentar un projecte sòlid, ampli, variat, consistent i que hauria de ser il·lusionant per a qualsevol soci/sòcia i abonat/abonada, topa amb la figura d’un Laporta que en té prou amb repetir que el seu projecte és l’obra que ha salvat el Barça… I amb això en té prou. I afegint el nom de Flick, ja li sobra.
Els retards i sobrecostos en la remodelació del Camp Nou, la invisibilitat del nou Palau Blaugrana, les comissions pagades a Darren Dein per la seva ‘mediació’ en els contractes de Spotify i Nike, les palanques, els problemes amb les inscripcions de futbolistes, el fiasco audiovisual i/o les pèrdues que han augmentat (s’assegura) durant els seus anys de mandat queden en un segon o fins i tot tercer pla. Res, sembla, pot evitar una tercera victòria de Laporta a les urnes.
Però, inassequible al desalè, Víctor Font ha mantingut en les darreres setmanes i els darrers dies, el posat de guanyador, del convençut del seu triomf perquè, sosté, és l’única sortida que té el Barça per tirar endavant. Empresari d’indubtable èxit, malgrat les ombres que s’han vist les darreres hores, es nega a donar per perduda la cursa i, en primera persona, arrossega els seus.
“I tu, com ho veus?”, s’ha repetit una, una altra i una altra vegada en els actes del candidat. Una pregunta entre retòrica i temorosa de la resposta, intentant donar per feta l’existència d’opcions, reals, per vèncer un rival l’entorn del qual descompta els dies per tornar a les oficines del Camp Nou.
Però ni l’aparició en escena de Xavi Hernández deixant en mal lloc a Laporta, ni els missatges des de l’entorn de Leo Messi donant tot el crèdit a les paraules de l’egarenc han estat el cop esperat.
Ni ho van ser les denúncies de mala praxi ni, tampoc, les rebaixes promeses als abonats. Ni aquest programa de 142 punts. Ni l’especulació d’un retorn de Mateu Alemany o la insinuació de l’allunyament de Jordi Cruyff de l’expresident.
Amb el suport públic (i per a molts fora de lloc) de Hansi Flick es sosté que Laporta va donar aquell cop de gràcia al qual va seguir el seu discurs desacomplexat i fins i tot provocador dirigit a un rival que enfoca aquest esprint final pendent d’un miracle.
Joan Laporta proclama que ha salvat el Barça i Víctor Font proclama que el Barça necessita més i millor gestió i menys salvadors. Amb ja 62.000 espectadors a les grades per al partit contra el Sevilla, es considera que per sobre de 40.000 socis i sòcies decidiran el camí.
Entre la lògica i la campanada. Sense mitges tintes, així seran les votacions de diumenge. Per cert, en la història del Barça, a diferència del Reial Madrid (Florentino-Sanz el 2000), mai el president va perdre unes eleccions…
