Res del que passa en aquesta campanya cap a les eleccions presidencials del Barça és nou. Les denúncies, les insinuacions, els dubtes sobre la transparència de la gestió de la junta sortint, els atacs personals. Ja ho hem viscut. Joan Laporta ha escrit un llibre titulat Així hem salvat el Barça. Caldrà llegir-lo per saber com ha estat aquesta salvació perquè les protestes sobre una gestió poc clara, les sospites creades sobre les sortides d'alguns executius de gran valor i l'afirmació que el club està en risc, i allunyat dels socis apareixen diàriament. No és el primer llibre que Laporta escriu. Ja en va escriure un fa anys, quan va fer la seva incursió en la política, anomenat Un somni per als meus fills. En aquest plantejava el compromís de treballar perquè Catalunya fos una nació lliure i sobirana amb Estat propi. Apostava fort. El desafiament no va durar gaire. Es va rendir aviat.
El millor Laporta, sens dubte, és el que vam veure en la seva primera etapa com a president del Barça. Sempre mantindrem el dubte de si ho va aconseguir perquè estava recolzat per un gran equip, persones amb objectius concrets que volien el millor per al barcelonisme. Especialment parlaven de transparència. I aquest mateix Joan Laporta va prometre moltes coses que després no es van complir.
I el Laporta d'avui, el que va arribar per dedicar els millors anys de la seva vida, hauria de recordar com va assolir la presidència. Parlant malament de Josep Lluís Núñez, acusant-lo d'intentar convertir el club en una societat anònima i fins i tot al·legant que a les eleccions votaven els morts. Que és lleig i de mal gust, i poc exemplaritzant. Per descomptat. Però és el que hi ha.
