Amb la temporada en el seu màxim esplendor i encara que pugui semblar estrany, el Barça ja es troba immers en una nova campanya electoral, una nova exhibició del “Més que un Club” que demostra, una vegada més, que aquest club és propietat dels seus socis, que són els que decideixen la seva direcció, que té moltes sensibilitats i que totes han de ser escoltades.
És evident que durant un procés electoral s’han de confrontar diferents models, propostes, opinions i també crítiques, principalment per a la direcció actual i per a les propostes de l’oposició, però pel bé del club s’han de fer de manera responsable i sempre en positiu, amb ànim de construir i mai de destruir, més quan la temporada segueix en marxa i el Barça ja sap que per guanyar haurà de fer-ho contra tot i davant de tothom.
Joan Laporta parteix amb avantatge en aquesta contesa electoral, el president actual defensa un model de gestió en què pesarà molt la situació actual d’un equip que, amb Flick, ha tornat la il·lusió i els títols als aficionats, en unes eleccions que seran un plebiscit a la seva gestió i que haurien de tenir en compte molts més aspectes que no únicament el primer equip masculí de futbol.
La nova cara de Font
Sorprèn que qui s’ha considerat com a líder de l’oposició, Víctor Font, hagi endurit tant el to en aquesta precampanya electoral, arribant fins i tot a “rajar” obertament de Deco i de jugadors del Barça, alguns encara al club, un to que inicialment semblava estrany en el candidat, que sap que probablement té la seva darrera oportunitat.
Font s’ha erigit com l’anti Laporta durant aquest mandat, però després de la seva derrota electoral a les passades eleccions ha canviat totalment el to i la dinàmica de la seva campanya, passant de les propostes i els “power point” que deia Laporta, a una certa agressivitat i destrucció que no aporta cap tipus de valor al club, sinó que genera més aviat un rebuig.
Atacar figures del club, intentar dividir membres de l’actual equip o criticar emblemes blaugrana no sembla una bona campanya electoral, sinó més aviat, un signe de certa desesperació de no estar aconseguint el que tenien en ment, però que, si realment estimen el club que els agradaria dirigir, han d’evitar a tota costa.
Les signatures
Lluny queda l’escena de les bufandes o moments amb l’afició en estadis rivals on el precandidat intentava emular el carisma de Laporta, la gestió del qual genera dubtes, principalment en el pla social, econòmic i de les seccions, però que no se li pot discutir que és un autèntic mestre amb el micròfon, aixecant l’ànim i generant il·lusió en l’aficionat, cosa que diverses vegades l’ha portat a prometre més del compte, quelcom que ara l’oposició li retreu.
Un altre tipus de campanya estan realitzant Xavier Vilajoana i, principalment, Marc Ciria, fent propostes noves en un to constructiu per buscar el soci crític i descontent, però amb ganes de crear un nou Barça sense necessitat de destruir o limitar la campanya a la crítica constant.
Les signatures seran la primera pedra de toc d’aquests precandidats, però si tot segueix amb el to actual és molt possible que puguem veure alguna sorpresa, on el soci deixi clar que vol que es construeixi i no que es destrueixi, i que, possiblement, el líder de la futura oposició sigui un altre les propostes del qual generin respecte i no rebuig.
Exposar propostes noves i de forma constructiva és estimar el Barça, a un model únic de club que, evidentment, sempre pot ser millorat, però que sota cap concepte ha de perdre la seva essència ni la seva manera de ser, ja que és el que el fa realment especial.
El vot telemàtic
Avui aquest model està més en risc que mai, per la qual cosa el soci ha d’evitar a tota costa que el club pugui convertir-se en S.A. i també, que el club pugui ser trossejat o venut per fases, utilitzant formes telemàtiques de ser soci o eliminar restriccions als estatuts, que podrien comportar una venda encoberta del Barça, principalment en alguns països que no dubtarien a utilitzar aquests mètodes.
La negativa al vot telemàtic pot semblar antidemocràtica, de fet, va ser un dels primers cavalls de batalla de Víctor Font, però realment s’ha demostrat que encara no pot garantir que qui vota sigui la persona que ho ha de fer i podria ser el principi d’aquesta venda a trossos d’un Barça que, amb necessitat de diners, ha eliminat les restriccions per ser soci però que no ha d’eliminar cap per presentar-se a la presidència.
Toca eleccions al millor club del món, per la qual cosa qualsevol que vulgui aspirar a dirigir-lo ha de demostrar ara que està a l’alçada d’un Barça que utilitza la democràcia per tornar-se encara més fort, per créixer i construir un club model que ha de millorar, però també, mantenir una essència tan única com especial.
