Rodri i Pedri, Pedri i Rodri, cor bategant del mig del camp del Barça, continuen creixent junts. Del canari ja sabíem que és el millor migcampista del món quan les seves cames igualen en frescor al seu cap. Cap rival és capaç d'anticipar per on sortirà amb la pilota controlada perquè el seu futbol s'alimenta tant, tant de l'instint que resulta inescrutable. El cos del madrileny, per la seva banda, sembla fet del mateix material ferrós que el nucli de la Terra, i potser per això la pilota cau rendida una vegada i una altra al seu magnetisme.
Tots dos són experts artistes de saló que utilitzen l'equilibri, l'anticipació i el toc per fer-nos creure en la màgia. Poc es parla de les seves millors qualitats, com la propiocepció que demostren en els girs i contactes o aquell impecable xut de pilota amb l'empenya frontal que utilitzen en la conducció. Perquè són arts subtils i, com el moviment de la mà d'un prestidigitador, impossibles de registrar en càmera llevat que sigui amb un pla detall. Les cordes darrere d'aquest control absolut d'un partit que s'aconsegueix sense esforç aparent.
Tanmateix, fins fa poc veure'ls junts a la selecció deixava un pòsit d'insatisfacció. Un sol focus apuntant a l'escenari semblava un espai massa estret per il·luminar el desplegament d'ambdós. Pedri, demolit després d'una temporada hercúlia, va baixar de l'escenari de l'Espanya campiona del món per deixar el seu lloc a companys més frescos. L'esperàvem com a amo dels partits però va acceptar reconvertir-se en l'encarregat d'atemperar-los. I, després de molt de temps lesionat, Rodri, com va avançar que succeiria el sempre esmolat Pep Guardiola, va anar creixent durant el torneig fins a sotmetre'l.
Per això el fitxatge de l'antic far del Manchester City pel vertiginós Barça de Hansi Flick no oferia dubtes sobre el seu rendiment però sí, legítimes, sobre el seu encaix. Pedri no li podia cedir l'espai ni la pilota perquè l'equip blaugrana ataca com una pluja de míssils llançats pel geni de Tegueste, no com un tanc que aixafa les trinxeres rivals. Però no calia subestimar la intel·ligència tàctica del fitxatge més flamant de l'estiu culer, qui ha entès perfectament que la seva primera directriu ja no és instal·lar el seu equip a la frontal de l'àrea rival sinó repartir els seus esforços entre afavorir la fluïdesa de la pilota i la cobertura a la defensa avançada.
I així va néixer "Ropedri", com "Brangelina" o "Barbenheimer", sens dubte el fenomen parell d'aquest any. Ho demostren una dotzena de partits com a nous companys d'equip que es compten no per victòries sinó per golejades. Amb la vermella o amb la blaugrana, ja tant se val que se val tant.
P.D.. Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana