La delirant dimensió de la Pilota d'Or a Espanya –recordem que es tracta d'un simple premi d'una revista de futbol, malgrat el seu interessat matrimoni amb la FIFA–, infinitament superior a l'atenció que se li presta en altres Lligues i països, és filla de dos miratges. El primer va ser una solució creativa a la dificultat de publicitar un equip amb moltes estrelles en el futbol post-sentència Bosman. ¿Acaso no eren tots els grans clubs europeus de l'inici del mil·lenni constel·lacions d'astres? Ah, però si un aconseguia a més que els seus millors jugadors tinguessin la Pilota d'Or en el seu palmarès individual, llavors ja es podia parlar fins i tot de galàxia. Perquè sempre hi va haver classes, i si no, doncs se les van inventar.
El segon va ser un dels debats més bizantins de la història de l'esport. La confluència de Cristiano Ronaldo i Leo Messi a la nostra Lliga va ser un espectacle impressionant. Però el relat es mostrava reticent a afavorir en l'esfera individual un egòlatra repulsiu fitxat a cop de talonari davant d'un canterà modèlic, petitó i amb aquella mena de talent natural que converteix fins i tot els abdominals més esculpits en paròdia. Va voler la fortuna que, al contrari de quan va emergir Raúl a la plantilla del Reial Madrid, aquesta vegada el nen prodigi vestís de blaugrana. I la seva presumpta nèmesi, tot i marcar una quantitat delirant de gols, mai va poder igualar l'aurèola d'un d'aquells senzills nois que emergeixen molt de tant en tant i semblen caminar sense esforç sobre les mateixes aigües del futbol en què bracegen tots els altres. Aquest en concret fins i tot semblava sobrevolar-les sense ni tan sols suar.
Com que el que es veu sobre el camp no es pot canviar, tot l'esforç del Madrid es va enfocar en el que passava fora d'ell. I aquell prestigiós però influenciable premi es va convertir en obsessió per a la directiva del conjunt blanc. Si no, que li ho preguntin a Francesc Aguilar. Malgrat l'esforç mediàtic denodat, el còmput també va sortir a favor de Messi pel que fa a esfèrics daurats: en va guanyar vuit, per cinc de Cristiano. I l'ego de l'injustament anomenat fals Ronaldo va quedar tan trastornat per l'ambició sense mesura del seu entorn que el seu representant va haver d'inventar-se uns premis perquè cada any li'n caigués algun a ell.
Passa que fa dos anys va passar l'impensable: el millor futbolista de la temporada va jugar al Madrid, i no hi havia cap dubte sobre això, però el premi se'l va endur un altre. La rebequeria va ser monumental, però només el preludi perquè un altre canterà de La Masia, un altre més! sortilegi!, asomi com a candidat cada vegada més ferm a endur-se'l no una sinó diverses vegades a la seva carrera. Com l'anterior vegada, el Madrid té ara a les seves files un caríssim supergolejador, però tampoc aquest és el futbolista cap al qual es giren els ulls del planeta futbol. Aquest és Lamine Yamal, i a sobre no només juga al Barça sinó també a la selecció espanyola campiona d'Europa i del Món. Abans-d'ahir mateix va impartir una masterclass espectacular contra Anglaterra a Wembley. I molt em temo que, en efecte, Lamine Yamal serà el favorit de Namíbia, Finlàndia, Uganda o El Salvador en aquesta votació per a la Pilota d'Or. Però també de molts altres més. I potser...
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana