No sé vostè, astut lector, però a mi em sembla que el principal i potser únic problema amb l'actualització del Barça per a la temporada 2026-27 és que ens equivoquem a l'hora d'imaginar el seu estat. Al final del curs passat, sabent de la marxa de Lewandowski i acusant la defensa blaugrana d'una certa tendresa després de la jubilació prematura d'Iñigo Martínez i la inesperada baixada de Balde, vam imaginar com a necessari el salt a un Barcelona granític. Assentat amb la màxima fermesa sobre un central contundent i un davanter indòmit.
Tanmateix, el pas de les setmanes ha conduït el tercer projecte de Hansi Flick cap a una condició més aviat líquida, on els fitxatges són un trio d'extrems (Gordon, Adeyemi, Bissiwu) amb diferents perfils, ascendents i habilitats. Un afegit que, en conjunt, converteix la plantilla blaugrana en una col·lecció de futbolistes híbrids, on les posicions es difuminen a favor d'una plasticitat incrementada de manera notable. I, a més, dotada d'una profunditat que augmenta la seva resiliència a les lesions i els contratemps.
L'irrupció a la pretemporada de jugadors del planter com Diarra, Fariñas, Tunkara o Abdelkarim, així com els esforços per consolidar-se dels ja debutats Tommy Marqués, Xavi Espart o Álvaro Cortes, aprofundeixen en aquesta concepció fluida del futbol. Combinant primer equip amb jugadors del planter, és fàcil imaginar-se múltiples onzes blaugranes, especialment del mig del camp cap endavant. Tots molt ben dotats amb diversos graus d'intensitat, finor, coordinació i ofici. No puc sinó recordar que no fa tant, quan el Barça lluitava no ja per guanyar sinó per arribar a la riba, feia enveja i tristesa contemplar un Bayern farcit de talents de tots els colors, edats i sabors. Aquell equip alemany era un rival polièdric, capaç de resoldre integrals mentre pintava quadres de Monet, i del tot inabastable per al nivell competitiu d'un Barcelona en guaret.
Per això ara em sembla que el Barça està assolint un interessant punt de saturació. I ja no estic tan segur que els anhelats central esquerrà i davanter centre no siguin un McGuffin ideat per propulsar un viatge particular de l'heroi, discret trasllat d'Odissea, que aspira a superar els obstacles no tant amb l'estendard dels seus líders com amb la força del nombre i l'astúcia de la transformació constant. No és que el nou '9' ja no importi, sigui finalment Julián o una altra estrella menys arraconada pel seu destí. O que el fitxatge d'un central de garanties pugui esperar un any més. Sinó que ambdós poden, un cop materialitzats, ser els lluents arbres que dificultin l'apreciació en tota la seva intensitat d'un bosc magnífic.
P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana