Notícies relacionades
- El pla del PSG per rellevar Bradley Barcola passa per fitxar un crack del Barça
- Deco negocia els traspassos d'Ansu Fati i Marc Casadó per quadrar el pressupost: 55 milions previstos per vendes
- El fitxatge del Barça que la trenca abans del Mundial: Hansi Flick i Deco es freguen les mans
- Ni Gvardiol ni Bastoni: el Barça deixa escapar un central de 19 anys per 35 milions d'euros
Els mercats de fitxatges a LaLiga sovint són tan bipolars com la pròpia competició, un conspicu balancí entre Barça i Madrid que a vegades sembla no servir per a una altra cosa que enlairar-ne un i enfonsar l'altre al fang. I no li dic res, astut lector, si ho adoben no una sinó dues eleccions presidencials, un Nadaplete i un Mundial. El cordó umbilical que sol comunicar sense solució de continuïtat les optimitzacions i reconstruccions d'ambdues plantilles es converteix llavors en un frenètic entramat de canonades i interessos, on l'últim agraviat es consagra al talonari per canviar la vergonya per il·lusió i el més recent triomfador aposta per dos resultats al mateix temps: que no perdrà el seu avantatge competitiu, i que a més ho farà sent prou ambiciós per ampliar-lo en progressió geomètrica.
Aquesta picor recíproca té gran part de culpa que una bona part dels fitxatges d'ambdós clubs hagi cristal·litzat ja, amb el mes de juny encara al seu equador. En el cas del Barça, perquè Deco i Laporta pensaven pagar molt però també el menys possible per una estrella emergent per al seu atac i Anthony Gordon, el jugador més alemany de l'actual selecció anglesa, sens dubte pinta que encaixarà com un guant de boxa en el tercer projecte de Hansi Flick. I, en les penoses circumstàncies del Madrid, perquè necessitava desfer amb urgència el camí pel qual es va precipitar la temporada passada per no dilatar encara més la presumptíssima ascensió de Mbappé a l'olimp blanc. Cosa que ha fet amb una celeritat endimoniada, canviant o superposant ni més ni menys que a Xabi Alonso, Mastantuono, Huijsen, Carreras i Trent amb la segona vinguda de José Mourinho a la banqueta que sens dubte més el va trasbalsar i les incorporacions de Bernardo Silva, Konaté, Cucurella i Dumfries, jugadors que es desenvolupen en idèntiques posicions a les dels seus predecessors de l'estiu anterior.
El més rellevant fins ara és també el més grollerament lògic: que el Barcelona, després de la jubilació de Lewandowski i la discontinuïtat de Rashford, necessitava reforçar el seu atac, i que el Madrid només pot créixer si apuntala una defensa que no pateixi tantes calamitat, lesions i atabalaments. A més, sobrepagarà sense complexos a Bernardo Silva per intentar reconstruir una cosa semblant a un centre del camp amb més neurones que abdominals, una cosa normalment considerada cosa de pijos i advenedissos a Chamartín però també aquell lloc cap al qual, la casualitat, gairebé sempre giren el coll quan es veuen apallissats.
Tampoc no era casualitat que Madrid i Barcelona apuntessin cap a alguns objectius en comú, i que no es tracta de manca d'imaginació ho demostra que a diversos d'ells l'Atlètic de Madrid també els havia fet alguna que altra oferteta. No van sobrats els llocs del mercat de melons amb aspecte tan madur com per fer el proverbial salt de qualitat a una plantilla que es vol veure aspirant a tot. I tampoc estranya que el Madrid s'hagi avançat en casos com els de Bernardito o Cucu, tots dos culers però professionals ambiciosos en primer lloc. Com va escriure Kierkegaard, "la forma més comuna de desesperació és no ser qui ets". I, si no guanya, el famós Reial Madrid es torna tan poca cosa que la seva desesperació és com el mar que es retira abans del tsunami... o d'un altre bassal de llàgrimes, això ja ho veurem el juny vinent.
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana
