Quan Jordi Pujol va voler dominar el Barça i va fracassar en l'intent

El major intent de la història per fer-se amb el FC Barcelona per part de forces polítiques de Catalunya va tenir lloc el 1989, quan el president Jordi Pujol va posar tota la maquinària del seu govern i del seu partit --la desapareguda Convergència-- per assolir aquest objectiu. Una sèrie de peripècies i circumstàncies el van portar a muntar un projecte per desbancar Josep Lluís Núñez d'una presidència que ja superava els deu anys.

Propers a Pujol asseguren que hi va haver tres objectius que el veterà polític no va poder complir plenament durant els seus 22 anys al capdavant de Catalunya. Van ser controlar i dominar La Vanguardia, Montserrat i el Barça. Pujol va començar a rumiar com tenir un president afí i postrat als seus interessos, quan el 1988 va repetir la majoria absoluta a les eleccions al Parlament, tot i que va baixar de 72 a 69 diputats (sobre 135).

A la recerca de l'"antiNúñez"

El fidel secretari del departament de presidència de Pujol, Lluís Prenafeta, va rebre l'encàrrec de buscar l'antiNúñez. Com reconeix el mateix Prenafeta al seu llibre L’ombra del poder (Planeta, 1999), va ser ell personalment qui va portar el comandament de les operacions per crear una candidatura capaç de superar Núñez. Al seu llibre diu que “ho vaig fer a títol personal i no com a secretari general de la Presidència de la Generalitat”. És possible, no cal dubtar-ho, però del que tampoc no hi va haver cap dubte és que el despatx de Prenafeta al palauet de la plaça Sant Jaume va ser l'escenari de reunions i dinars de treball d'una candidatura prefabricada i que totes les despeses les va pagar la Generalitat, ja que no hi ha constància del contrari.

Jordi Pujol, al Cercle d'Economia Gala Espín

La recerca d'aquest candidat antiNúñez va ser llarga i esquitxada d'episodis de la més diversa índole. Prenafeta va contractar com a ajudant a Josep Maria Gené, un head hunter expert en relacions públiques, que havia estat assessor de Núñez fins al desembre de 1987. Gené va exigir que no hi hagués candidatures paral·leles que poguessin distreure vots pel seu candidat. I així es va fer. Però els noms que ell proposava, apareixien i desapareixien en dos dies.

L'anècdota

En aquesta recerca desesperada hi va haver un episodi impossible de passar per alt, segons em va relatar Josep Maria Gené anys després. Ell havia contactat amb Higini Raventós, un cognom que evoca la burgesia catalana del sector del cava, concretament de la marca Codorniu. Al final de la reunió definitiva, celebrada al despatx de Prenafeta, va ser avisat Jordi Pujol perquè s'incorporés a la reunió i beneís l'acord. Gené va preguntar al futur candidat si havia portat el seu currículum, a fi de redactar el comunicat de premsa.

Lluís Prenafeta (i) al costat de l'expresident català Jordi Pujol en una roda de premsa de 1990 EFE

Aquest va dir que sí i el va lliurar. “Escolta, aquí no consta el número de soci. Quin número de soci tens?”, va inquirir Gené. La resposta de Raventós va deixar tothom glaçat: “Ah! Però, s'ha de ser soci?”. Pujol, molt enfadat, va abandonar la reunió donant un sonor cop de porta, l'eco del qual, diuen, encara ressona entre els murs del Palau. Raventós no reunia l'únic requisit imprescindible per ser president i tampoc quedava temps perquè assolís l'any d'antiguitat que els Estatuts exigien als aspirants al càrrec.

Cambra, candidat "antiNúñez"

L'elecció de Sixte Cambra com a rival de Núñez es va produir gairebé per casualitat. Cambra, que era director del torneig Comte de Godó de tennis, va decidir contractar una agència especialista en relacions públiques per potenciar l'esdeveniment tennístic per antonomàsia de Barcelona. L'escollida va ser l'empresa de Gené. Aquest va veure en Cambra la persona amb el perfil que estava buscant: jove, dinàmic, amb estudis universitaris, barcelonista, casat i amb quatre fills i ben connectat amb l'anomenada societat civil catalana. A més, era simpatitzant de Convergència. El seu únic defecte era que es tractava d'un autèntic desconegut per al soci barcelonista.

Núñez vota, el 1989 Redes

Després d'un ràpid període de formació per no suspendre l'examen dels socis, l'1 de desembre de 1988, a l'hotel Meliá Barcelona, es va presentar oficialment Sixte Cambra Sánchez, de 36 anys, com a precandidat. Al marge de la seva feina al torneig Godó, Cambra era executiu de l'empresa Vilà Vilà SA, dedicada al ram tèxtil. Al seu costat, per avalar quins eren els espectres socials que estaven disposats a prestar-li el seu suport en l'aventura electoral, es trobaven en aquell acte de presentació l'industrial pastisser i ex directiu del Barcelona, Jesús Farga; un dels propietaris d'Agrolimen (Gallina Blanca), Artur Carulla; el director de Banif (Banca privada del Santander), Genaro Millet; Antoni Jover, de Sedalgodón; Josep M. Espona, de Pastas Gallo; el germà del director general de Banca Catalana, Rafael Fontana, i l'exjugador del Barça i executiu de l'empresa Danone, José Antonio Zaldúa.

Aportacions de campanya quantioses

Els noms que donaven suport a Cambra era important conèixer-los perquè no disposava de fortuna personal. Les despeses d'una campanya com la que estava a les portes no baixarien de dos-cents milions de pessetes. Aquest va ser precisament el taló d'Aquil·les de Cambra perquè Núñez no es va abstenir de proclamar en diverses ocasions que "amb uns ingressos de cinc milions anuals no es poden pagar unes eleccions i seria bo que els barcelonistes sabessin qui paga la candidatura de Cambra. Jo pago la meva”.

Sixte Cambra REDES

Prenafeta, al seu llibre, parla d'aportacions d'empresaris i, a la llum dels fets, devien ser quantioses, perquè la candidatura de Cambra no va escatimar mitjans, amb anuncis a televisió, dobles pàgines a premsa escrita, falques de ràdio i més de 600 tanques publicitàries, a més d'un local de 3.500 metres quadrats al centre de Barcelona i un equip de 300 persones. Prenafeta havia garantit a Cambra que la qüestió econòmica no seria un problema.

Fusté, candidat vetat

Però pel camí va sorgir una pedra a la sabata de la candidatura: l'exjugador Josep Maria Fusté, de 47 anys, que exercia de conseller d'Esports a la Generalitat i era regidor per CiU a l'ajuntament de Linyola (Lleida), la seva localitat natal. Fusté, que havia estat durant deu anys a la plantilla del Barça, aglutinava un alt índex de popularitat, cosa que es va posar de manifest amb el suport explícit de col·legues com Rifé, Asensi, Torres, Martí Filosía i Alfonseda, també va trobar suports importants com els polítics Josep Maria Cullell, regidor de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, i l'exministre de Sanitat i destacat dirigent del PSC-PSOE, Ernest Lluch. També, el cantant Joan Manuel Serrat.

Josep Maria Fusté FCB

La candidatura de Fusté va suposar un problema per a Prenafeta i Gené perquè restaria vots a Cambra, tot i que molts pensaven que seria Cambra qui els restaria a Fusté. La història que hi va haver durant els sis dies que van transcórrer entre el dia 8 de febrer i el 14 de febrer de 1989, quan es va produir la fusió entre Cambra i Fusté, amb aquest com a vicepresident primer d'aquell, va ser força procel·losa. Segons relata Lluís Miquel Lainz, al seu llibre “Història d'una divergència”, Cambra i Fusté estaven enemistats per una autèntica ximpleria que, en certa manera, reflectia el caràcter d'ambdós. El relat és el següent: “Cert dia, en arribar a l'aparcament del Camp Nou, Fusté es va trobar que la seva plaça estava ocupada per un cotxe de la família Cambra. L'enfadament de l'exjugador va ser monumental i aquella ximpleria va poder acabar amb la idea de formar una coalició poderosa que posés fi a l'etapa Núñez. Va ser un vell amic de Fusté i membre de la candidatura de Cambra, Evarist Murtra, l'encarregat de buscar la reconciliació que, segons l'estratègia de Gené, havia de ser definitiva en el desenvolupament d'un procés”.

Aproximació de Cambra a Fusté

La voluntat d'aproximació va ser, doncs, unidireccional, de Cambra a Fusté, tot i que amb aquell per sobre d'aquest després de la fusió. Però Fusté donava llargues als que intentaven per tots els mitjans formar la coalició. El dia 13 de febrer, dos dies abans de començar la recollida d'avals per a les candidatures, Fusté va acceptar després d'haver patit pressions insuportables de tota mena, després de suportar l'abandonament d'empresaris que li havien ofert el seu suport, per evitar enfrontar-se a la Convergència de Pujol, i després d'haver-se assegurat que totes les seves despeses (uns 7 milions de pessetes) serien cobertes per la part “fusionant”. Mentrestant, Prenafeta intentava sempre sacsejar-se les puces quan el senyalaven com un dels impulsors de la candidatura de Cambra i l'incitador al boicot a Fusté per part d'empresaris i altres notables de la societat civil catalana.

Jordi Pujol / Europa Press

Els mitjans de comunicació oficials van treballar a fons la notícia de la fusió de Cambra amb Fusté. El punt culminant va ser la interrupció en hora punta del Telenotícies (TV3) per anunciar la bona nova, com si es tractés d'un assumpte d'estat, cosa que, ben mirat, ho era. En la connexió amb el domicili de l'industrial pastisser Jesús Farga, escenari de la rendició de Fusté, va aparèixer aquest amb un gest de disgust propi dels derrotats. Era el 13 de febrer de 1989.

Desplegament inútil

Aparentment, tot anava sobre rodes fins que van aparèixer les primeres enquestes que auguraven una victòria aclaparadora de Núñez sobre Cambra. Gené va encarregar un sondeig privat a l'empresa Icopfon, que va assenyalar un 43%-25% a favor de Núñez, però, a La Vanguardia, el de l'Institut Opina va ser un cop dur: 54%-9%.

Gabriel Masfurroll, en una roda de premsa al costat de Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart GABRIEL MASFURROLL

A partir d'aquell moment l'aparell oficialista de la candidatura de Cambra no va escatimar mitjans: 600 tanques publicitàries, dobles pàgines als diaris, falques de ràdio a totes hores, manifestos d'intel·lectuals afins contra Núñez, un equip de 300 persones i un local de 3.500 m2 al centre de Barcelona. Una despesa de diners.

Cop de realitat

Però tot aquest desplegament va topar aviat amb la realitat ja que la recollida d'avals va ser una premonició. Es va tancar el 7 de març i, després del període de comprovació de les signatures, Núñez, amb 26.619 adhesions, va superar Cambra, amb 6.714. Amb el resultat inicial de 4-1 en la proporció de les signatures, va començar la campanya electoral.

Josep Lluís Núñez i Johan Cruyff aterren a Barcelona amb el trofeu de la Copa d'Europa el 1992 FCB

L'1 d'abril, un diumenge de Barça-Reial Madrid al Camp Nou, van votar 43.663 socis (46,93% d'un cens de 93.030). Cambra va superar totes les previsions amb 17.609 vots (40,33%) i Núñez va ser el guanyador amb 25.441 vots (59,27%).

"No tenen el president que volen"

Sixte Cambra va tenir el gest senyorial de felicitar Núñez i apartar-se de tot protagonisme des d'una possible oposició. Però Pujol no es rendiria i va continuar assetjant Núñez. El diari Avui, el propietari del qual era la Generalitat, l'endemà de les eleccions (2/4/1989), en un editorial titulat Un president per als socis, però no per als barcelonistes, va afirmar que “el triomf de Núñez no es correspon amb la voluntat popular. Potser sí que els socis tenen el president que es mereixeran. Però el que està ben clar és que els simpatitzants, els seguidors del Barça, no tenen el president que volen”.

Josep Lluís Núñez, després de la seva victòria a les eleccions presidencials del Barça de 1978 EFE

Fins aquí arribava la histèria per la derrota dels catalanistes que se consideraven purs i volien controlar tots els ressorts del poder, entre els quals el Barça era la cirereta del pastís que se'ls resistia.