Espanya vol fer història per partida doble a la final del Mundial contra l'Argentina
La selecció espanyola té a l'abast, amb una victòria, dos rècords encara inèdits en la història de les Copes del Món
Notícies relacionades
- Espanya-Argentina, la final generacional del Mundial: 412 milions de diferència en valor de mercat
- Ni Lamine Yamal ni Pau Cubarsí: l'estrella de la selecció espanyola que busca un rècord de Messi i Ronaldinho a la final del Mundial
- De la Fuente, el llegat de Rubiales que guia Espanya a la final del Mundial tres anys després del petó de la mort
- Espanya i l'Argentina es juguen la supremacia del futbol mundial al segle XXI: la final més barcelonista de la història
- Els bascos s'imposen a catalans, andalusos, canaris, valencians i madrilenys a la selecció espanyola: són els més decisius
Espanya es carrega de motius per coorganitzar el Mundial de 2030 juntament amb Portugal i el Marroc. Per aleshores, talents d'explosió prematura com Lamine Yamal i Pau Cubarsí tindran només 23 anys. Pedri bufarà les 28 espelmes i Fermín López, les 27. Un elenc ple de talents prematurs, que encara no han assolit la flor de les seves carreres esportives, assenta les bases d'un regnat que va començar amb l'Eurocopa de 2024. Tanmateix, la història comença aquest diumenge 19 de juliol amb la més que probable conquesta de la segona Copa del Món en la història del país. Argentina, última campiona a Qatar, és l'últim obstacle a la final de Nova Jersey.
La selecció espanyola té a la mà batre dos registres històrics i inèdits que reafirmarien la feina excepcional duta a terme a les millors pedreres i a la Ciutat del Futbol de Las Rozas. La Roja segueix els prodigiosos passos d'una Espanya made in Barça que va aixecar les Eurocopes de 2008 i 2012, i el Mundial de 2010.
Denominació d'origen: la Masia
En aquesta ocasió, el seleccionador Luis de la Fuente no ha necessitat la dupla formada per Andrés Iniesta i Xavi Hernández, que a la final de Johannesburg tenien 26 i 30 anys, respectivament. El tècnic riojà ha barrejat veterans amb perles per obtenir la fórmula de l'èxit a llarg termini. Per això, la Roja pot convertir-se en el primer combinat nacional que es proclama campió del món abans de ser amfitrió en la propera edició del Mundial.
Lamine Yamal, davant Bèlgica als quarts de final del Mundial EFE
L'staff tècnic ha aconseguit doblegar França i Portugal, seleccions temibles, amb jugadors que encara no han assolit la maduresa futbolística. En gran part, la pedrera del Barça en té la culpa. La Masia va formar Lamine, Cubarsí, Dani Olmo, Eric García, Gavi, Marc Cucurella i Alejandro Grimaldo. Menció a part per a Fermín López, l'única raó de la seva absència al torneig no és altra que una fractura al cinquè metatarsià del peu dret.
El gairebé precedent
La Roja es troba a 90 minuts de ser la primera amfitriona que defensaria el campionat mundial el 2030. Amb això, existeix el precedent d'un país que va fregar el mateix registre. El 2002, Alemanya va perdre la final del Mundial de Corea del Sud i Japó contra Brasil amb dos gols de Ronaldo O'Fenomeno (0-2).
La selecció brasilera campiona del Mundial de 2002 EFE
A l'edició de 2006, l'equip germànic va tornar a quedar-se a les portes ja com a organitzador i es va penjar la medalla de bronze després d'imposar-se a Portugal (3-1). La França de Zinedine Zidane s'havia interposat en el seu camí a les semifinals (0-1).
Un altre cop a les portes
Precisament, l'elenc alemany també es va quedar a prop d'aconseguir un altre registre que segueix orfe a l'espera d'amo. La selecció alemanya femenina va conquerir la Copa del Món el 2003 i 2007. Si el combinat masculí hagués assolit el cim a les edicions de 2002, 2006 i/o 2010, la Federació Alemanya hauria pogut presumir de campions simultanis en el futbol masculí i femení.
Carles Puyol de cap contra Alemanya a les semifinals del Mundial EFE
Després de la medalla de bronze de 2006, Joachim Löw va agafar les regnes i va reclutar Hansi Flick per a l'staff. Tanmateix, Alemanya es va topar amb la selecció espanyola de Vicente del Bosque i va sucumbir a semifinals, víctima d'un cop de cap de Carles Puyol a la sortida d'un córner (0-1). Novament, es van haver de conformar amb el tercer esglaó del podi després de doblegar Uruguai en una final de consolació disputada (2-3).
L'èxit femení de 2023
Un cop consumat el fracàs de Qatar 2022 amb una derrota als vuitens de final contra el Marroc per penals, Espanya va recuperar l'orgull internacional al Mundial femení de 2023. Olga Carmona va marcar l'únic gol a la final davant Anglaterra (1-0) i després del xiulet final l'heroïna del partit va haver de conèixer la notícia de la defunció del seu pare. L'històric partit de Sydney també va quedar entelat pel petó no consentit de Luis Rubiales, aleshores president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) a Jenni Hermoso.
La selecció espanyola aixeca el títol del Mundial femení el 2023 EFE
9 futbolistes del Barça encapçalaven la convocatòria de 23 jugadores que es van proclamar campiones del món a Austràlia: Cata Coll, Laia Codina, Irene Paredes, María Pérez, Aitana Bonmatí, Alexia Putellas, Salma Paralluelo, Mariona Caldentey i Ona Batlle, aquesta última, acabada de fitxar aquell mateix estiu.
Dues seleccions hegemòniques
A l'Eurocopa de 2025, va sortir creu a la tanda de penals, on la selecció anglesa es va prendre la revenja. Igualment, la selecció espanyola femenina atresora un palmarès envejable, guarnit amb la Lliga de les Nacions de 2024 i 2025.
Lamine Yamal, Nico Williams i Fermín López aixequen el títol de l'Eurocopa 2024 EFE
La Roja masculina ha instaurat una hegemonia equiparable des de la conquesta de l'Eurocopa 2024. Luis de la Fuente ha aconseguit una ratxa de 37 partits sense perdre. L'única taca a l'historial es remunta a la tanda de penals a la final de la Lliga de les Nacions 2025 contra Portugal. Un parèntesi tan efímer al regnat espanyol que queda en anècdota a les portes d'encadenar l'Euro amb el Mundial a les vitrines.
