Lesions i un penal catastròfic: els cinc cops de sort d'Espanya en el seu camí cap a la final del Mundial

La feina de Luis de la Fuente al capdavant de la selecció espanyola de futbol és irreprotxable. Per mèrits propis s'ha col·locat al podi dels millors entrenadors de la història d'Espanya, al costat de Vicente del Bosque i Luis Aragonés, desbancant una llegenda de les banquetes com Luis Enrique Martínez, campió de tres Champions League. De la Fuente ha superat el tècnic asturià del PSG per conduir la Roja a conquerir l'Eurocopa de 2024 i, ara, a la final del Mundial de 2026.

Els mèrits del tècnic riojà són molts perquè ha consolidat un estil de joc genuí, que recorda al de l'Espanya de 2010 i, òbviament, al del FC Barcelona. A més, ha construït un grup cohesionat, solidari i molt ambiciós. Un equip que, des del sacrifici i la posada al servei de les individualitats en pro d'una idea col·lectiva, ha sabut competir amb enorme responsabilitat. Un equip que ha sabut patir, com es va demostrar davant Cap Verd (0-0), Portugal (0-1), Bèlgica (2-1) o França (0-2), i mai ha perdut el seu caràcter guanyador: Espanya vol ser la vigent campiona del món al Mundial de 2030, com a selecció amfitriona.

Quatre lesions clau

L'Espanya de Luis de la Fuente segueix l'estela del brillant combinat que va construir Del Bosque el 2010 en molts aspectes. Totes dues van començar amb una ensopegada --davant Suïssa el 2010 i contra Cap Verd el 2026-- i es van fer fortes des d'una defensa inqüestionable i un mig del camp capaç de dominar-los a tots. La selecció actual tan sols ha encaixat un gol, davant Bèlgica, en set partits del Mundial. I això, malgrat algunes sortides en mode kamikaze d'Unai Simón. Un altre element que uneix les generacions del 2010 i 2026, però que s'està fent especialment palès en aquest Mundial, és el factor fortuna.

La selecció ha tingut fins a cinc cops de sort molt rellevants en el difícil camí fins a la final de Nova York. El primer, en forma de lesió, va arribar contra Portugal. El que estava sent el millor futbolista lusità, encarregat d'aturar les embranzides de Lamine Yamal i autor d'un llançament al travesser, Nuno Mendes, es va trencar el bíceps femoral a la segona part. El seleccionador de Portugal, el català Bob Martínez, va haver de recórrer a l'exblaugrana Nelson Semedo per contenir, amb l'ajuda d'un altre exculer, Joao Félix, el geni de Rocafonda. Tota Espanya va celebrar aquella lesió, conscient de l'ajuda que significava.

El pessic de sort necessari

Davant Bèlgica va tornar a posar-se la Deessa Fortuna del costat del Juli Cèsar espanyol --Luis de la Fuente va esmentar Juli Cèsar en la prèvia del partit davant França i va citar una cèlebre frase seva: "Cap gran victòria en batalla arriba sense un gran patiment"-- amb dos altres cops de sort en forma de lesions. Abans del partit es va lesionar Youri Tielemans, el capità belga, líder indiscutible de l'equip, autor de cinc gols a la competició i gran protagonista de la remuntada davant Senegal, amb dos gols als últims minuts. Durant l'Espanya-Bèlgica es va lesionar, també, un dels millors jugadors belgues, el porter del Real Madrid, Thibaut Courtois.

Ja a les semifinals davant la temible França de Mbappé, Olise i Dembélé, la selecció espanyola va tornar a comptar amb un pessic de sort tot i oferir la millor exhibició de futbol del que portem de Mundial. La Roja va marejar França amb una infinitat de passades ràpides, convertint el partit, per moments, en una gran roda rectangular. Tanmateix, Espanya va tenir al seu favor el penal innocent de Lucas Digne sobre Lamine Yamal. Un greu error que poques vegades es comet al futbol d'elit i que va ajudar la selecció a jugar amb el marcador a favor des del minut 20. Només vuit minuts després es va lesionar el millor defensa central de França, William Saliba, cosa que va debilitar la rereguarda gala.