El guanyador de la novena edició de MasterChef i actual divulgador culinari, Arnau París, ha trencat el silenci sobre la realitat que envolta el sector dels fogons i l'etiqueta que sol acompanyar els cuiners televisius.
Durant una distesa xerrada al pòdcast @lasobremesademaskoff, conduït per Guille, el cuiner català va reflexionar sobre la distància que separa la fama mediàtica de l'ofici real rere els fogons i no va dubtar a assenyalar la saturació que percep en certs entorns de la restauració contemporània.
Luny dels discursos complaents, París va posar el dit a la nafra sobre la deriva estètica que predomina en el sector: "Hi ha massa postureig a l'alta cuina. Jo crec que sí".
Per al cuiner, la sofisticació desmesurada ha acabat restant autenticitat a l'experiència del comensal: "Arriba un punt que m'ha passat d'anar a restaurants on es tira molt de tècnica i dir: 'Hòstia, d'acord, això no em sorprèn' (...), i a vegades sorprendre't amb coses doncs molt més senzilles".
Ni floritures ni focs artificials
En la seva anàlisi, París va reivindicar el valor del producte i el domini del receptari sense necessitat de camuflar-lo rere adorns prescindibles.
Va defensar que l'emoció a taula es pot trobar en locals amb tiquet mitjà o alt però basats en execucions netes: "No van tant a la floritura, sinó que surten del convencional (...), una tècnica molt bàsica, alguna cosa a la planxa, però molt ben executades".
La mateixa contundència va fer servir en ser preguntat sobre si sortir victoriós del popular talent show de Televisió Espanyola capacita de forma automàtica per considerar-se cap de cuina: "Pot algú anomenar-se xef si guanya MasterChef? No".
Després d'admetre amb naturalitat que després del seu pas pel concurs va travessar una etapa de certa supèrbia fins que va conèixer de primera mà la duresa real d'un servei professional, el català va tancar el debat amb una comparació gràfica: "Al final ser xef és com ser el Papa de Roma".
Els projectes del territori Català
Al marge dels noms més mediàtics, Arnau París va detallar les seves parades imprescindibles quan busca menjar amb rigor i sense artificis.
A la capital catalana, va situar en el primer esglaó Alkimia i la seva proposta annexa Al Kostat, liderades pel reputat Jordi Vilà: "Per mi és un dels top top. A més cuina catalana amb Michelin. Directa, directa (...). Sense focs artificials, però superbé executat, superbo. O sigui, el record que tinc és 'això està boníssim'".
Fora de Barcelona, el cuiner va posar en valor propostes descentralitzades arrelades a la terra i al relleu generacional. Va destacar la feina del restaurant Truc, ubicat a Agramunt (Lleida), al qual va elogiar per la seva autenticitat i arrels: "Nois joves, moltes ganes, molt territori i coses molt molt ben fetes. Cuina casolana".
La nòmina de favorits va continuar a la comarca de La Selva amb una visita pendent a Cal Mut, a Blanes (Girona), un espai on el domini de les brases marca el compàs: "El xef és un tio que ja té molt recorregut, molts anys i sap molt bé el que fa. O sigui, l'execució és perfecta".
Com a contrapunt i per tancar el seu ventall de gustos, París va esmentar un projecte que va definir amb simpatia com "una mica friki", assenyalant el restaurant Wagocoro, un racó centrat en la cuina japonesa tradicional a Barcelona.