Pilar Vaquerizo, jubilada: “He treballat durant gairebé 45 anys i he estat penalitzada amb un 24% de la meva pensió després d’un ERO injust”
Pilar Vaquerizo denuncia una rebaixa vitalícia del 24% després de gairebé 45 anys cotitzats i un acomiadament col·lectiu forçat
Altres notícies: José, peixater, sobre els impostos: "El més difícil per sobreviure són els pagaments d'autònoms, els pagaments al Govern"
Notícies relacionades
Començar a treballar en plena adolescència i dedicar més de quatre dècades ininterrompudes a la cotització a la Seguretat Social no sempre és suficient per cobrar una pensió íntegra.
Milers de treballadors d’una generació que va entrar prematurament al mercat laboral es troben avui atrapats en retallades permanents a la seva nòmina mensual de jubilació després d’haver estat acomiadats abans d’arribar a l’edat legal de retirada.
Aquesta realitat ha reactivat el malestar d’aquells que consideren injust que les trajectòries laborals més extenses del país continuïn patint càstigs econòmics de per vida.
El cas de Pilar Vaquerizo Pascual il·lustra amb cruesa aquest desajust normatiu.
Com a integrant activa d’Asjubi40, col·lectiu que agrupa jubilats anticipats amb carreres laborals superiors als quaranta anys, ha alçat la veu a través d’un vídeo publicat a les xarxes socials per exigir la fi definitiva d’uns coeficients reductors que retallen el seu subsidi mensual de manera vitalícia després d’haver-se vist forçada a abandonar el seu lloc de treball.
La factura vitalícia d’un acomiadament col·lectiu
La vivència de Vaquerizo parteix d’un cessament involuntari derivat d’un ERO a la recta final de la seva carrera, una circumstància que la va empènyer a la jubilació anticipada però que no va impedir una minva sobre la seva quantia: "He treballat durant 44 anys i 314 dies, i he estat penalitzada amb un 24% després d’un ERO injust que ens van fer".
La frustració d’aquesta treballadora no rau només en el percentatge sostret, sinó en la sensació de desprotecció institucional després de tota una vida sostenint el sistema públic: "No hi ha dret que ens tractin així".
La seva reclamació interpel·la directament el disseny d’un marc legal que, al seu parer, ignora les circumstàncies individuals del cessament i desatén el volum extraordinari d’anys aportats a les arques estatals.
La generació que va començar a treballar sent una nena
El testimoni de la Pilar va més enllà d’un greuge personal i apel·la a la memòria de tota una quinta treballadora que va aixecar el país des d’edats primerenques sense les cobertures actuals: "Vam ser nens que vam començar a treballar amb 14, 15 i 16 anys, vam ser i som fills de nens de la postguerra".
Per a aquests professionals, la retirada forçosa abans d’hora no va ser una elecció voluntària per gaudir de l’oci, sinó l’única sortida possible davant la manca d’alternatives al mercat de treball sènior.
Aquesta penalització es converteix, amb el pas dels anys, en una càrrega econòmica insalvable que no prescriu mai amb l’edat: "Això és una pena de per vida i no hi ha dret".
Des de l’associació denuncien que una persona que supera àmpliament els períodes exigits per cobrar el cent per cent de la base reguladora acabi percebent menys que altres cotitzants amb molts menys anys cotitzats pel simple fet de no haver arribat a l’edat ordinària en el moment exacte de l’acomiadament.
![Jordi Navarro / Captura de Rutas de Éxito](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/514820.jpg?p=w:320\/h:240&h=MQhaBWis"])
La regulació contempla minves que arriben fins a un 24% quan la retirada s’avança quatre anys respecte a l’edat ordinària, un càlcul matemàtic que castiga de manera perpètua aquells que van perdre la feina als últims compassos de la seva vida laboral.
Per aquest motiu, el col·lectiu exigeix als partits polítics una reforma legal immediata que suprimeixi aquests coeficients reductors quan s’acreditin carreres de llarga durada, una urgència que Vaquerizo tanca amb contundència: "Volem eliminar ja els coeficients, sigui el govern que sigui. Prou ja!".
