Publicada
Actualitzada

La perifèria. Aquesta paraula tan denostada ha donat lloc a moltes pel·lícules que aquí s'anomenen "cinema social" i que a França reben l'etiqueta de cinema de la perifèria (banlieue).

La pregunta és: qui fa el cinema? Què mostra aquest cinema? És sempre la mateixa imatge? Amb aquesta idea, la cineasta Alice Diop va decidir emprendre un projecte que desestigmatitzés la perifèria i l'anomenat "cinema de perifèria".

Per fer-ho, ha creat la Cinémathèque idéale des banlieues du monde, dirigida per Liza Alster i on treballa Elsa Charbit com a conservadora.

Elles i un gran equip han teixit aliances i han creat un espai on no només es recupera, es conserva i s'arxiva material audiovisual sobre la perifèria (francesa i mundial), sinó que també es projecta i s'anima els joves dels banlieues a apropar-se al cinema i fer-lo.

Un projecte amb molt futur

El projecte, que va començar amb unes 300 peces entre pel·lícules i material domèstic, arriba ja a més de 6.000 arxius i, el 2027, estrenarà una seu on formar joves de la perifèria i obrir la seva pròpia sala d'exhibició i conferències.

El projecte, com diuen les seves responsables, utilitza el concepte de "cinema de la perifèria" per desmuntar-lo i oferir una nova visió. I, sobretot, ajuda a incorporar el material audiovisual realitzat en aquests espais a les filmoteques del món que, fins ara, no havien fet aquesta feina.

Presentació a Barcelona

Charbit i Alster han vingut aquests dies a Barcelona per presentar el seu projecte a la Filmoteca de Catalunya i al festival L’Alternativa, on no només han projectat els treballs d'Alice Diop, sinó també aquell altre "cinema de la perifèria".

Crónica Global no ha volgut perdre l'oportunitat de parlar amb elles per saber més sobre aquest projecte: com funciona, què busca, quins són els seus objectius i els seus èxits, i veure què significa aquest ideal del cinema mal anomenat perifèric.

Nou edifici de l'Atelier Medicis de la Cinémathèque idéale des banlieues CEDIDA

—Primer de tot, com neix exactament la Cinémathèque idéale des banlieues du monde i per què es diu "ideal"?

—Liza Alster (L): La idea surt d'Alice Diop. Quan es va estrenar Nous, la recepció crítica de la premsa sovint plantejava la pregunta de què és un cinema de perifèria i què és una cineasta de perifèria. Però per a ella, utilitzar el concepte "cinema de perifèria" és, d'alguna manera, una forma condescendent i paternalista de denigrar la condició de cineasta d'una persona anomenant-la cineasta de perifèria.

Però després va dir: sí, si la premsa generalista fa servir aquesta expressió des dels anys 90, fem-ho també i creem un catàleg de cinema que parli dels barris perifèrics. Però ho va voler fer amb programadors i va descobrir que no és un cinema de perifèria, sinó un cinema ideal. Perquè el cinema de perifèria no existeix com a gènere.

—I què significa per a vosaltres aquest "ideal"?

—L: És ideal perquè expliquem allò que ens travessa a través de diferents formes i diferents relats. D'aquí neix aquesta Cinémathèque idéale des banlieues du monde, que és una mena de contraassignació del lloc on ens hauria agradat situar-lo.

—Fer aquesta catalogació, trobar aquestes pel·lícules que no fossin paternalistes i que parlessin des de dins dels barris perifèrics ha estat difícil?

—L: Diria que, en realitat, hi ha pel·lícules que cuiden, a través de la imatge, aquesta mirada sobre els barris perifèrics. I, de fet, també existeix aquesta xarxa de pel·lícules que han estat vistes per altres persones. Potser algunes tenien en el seu moment una mirada paternalista, però van documentar la realitat d'alguna manera i també ens van permetre observar les persones que tenien els mitjans per filmar des de dins.

El que nosaltres intentem fer des de llavors, juntament amb l'Elsa i l'equip de la cinemateca, és reprendre aquesta qüestió i preguntar-nos com podem descomentar des de dins, amb artistes que provinguin d'aquests mateixos llocs.

Però crec que ambdues perspectives poden coexistir, perquè totes dues documenten també com ha estat la mirada sobre els barris perifèrics.

...

—Però és fàcil trobar una pel·lícula feta des de dins dels barris perifèrics? Perquè el cinema és molt car.

—L: Nosaltres hem trobat una manera de donar la paraula en el projecte. Precisament, pensem que potser no només les pel·lícules produïdes podien documentar els barris perifèrics i vam obrir una residència que es diu Rush des cinéastes. La idea era precisament veure com havia filmat la gent i quin material tenia que no havia arribat a convertir-se en una pel·lícula, però que podia servir per documentar aquesta realitat. Així va néixer Rush des cinéastes. L'artista Rachid Jaidani va ser l'artista a qui vam acompanyar i a qui l'Elsa va acompanyar.

—Sí, però pel·lícules d'abans? No sé si resulta tan fàcil trobar aquestes pel·lícules o quins són els problemes que existeixen en aquests barris.

—Elsa Charbit (E): És cert que no tothom ha pogut escriure la història del cinema. Però en un moment van arribar els formats domèstics. Va haver-hi un moment en què va aparèixer el Super 8, després va arribar el vídeo i hi ha diverses etapes que fan que, a partir d'un determinat moment, sigui més fàcil enriquir aquest catàleg amb punts de vista situats.

Però, alhora, això fa que sigui un veritable repte recopilar prioritàriament aquestes pel·lícules i acompanyar, efectivament, els cineastes que han filmat i que viuen en aquests territoris, que els coneixen íntimament des de dins i que els han documentat.

En ficció o en documental. Perquè, per exemple, aquesta residència en particular que estem portant a terme permet ampliar la noció de patrimoni a documents que no són necessàriament pel·lícules produïdes i finalitzades. Poden ser materials de cineastes que, en ocasions, han rodat sense arribar a muntar mai les seves imatges. Poden ser diaris filmats, arxius personals. Per això, vam fer una definició el més àmplia possible per recopilar el major nombre d'imatges, arribant fins als arxius domèstics.

També hi ha una recopilació en curs que està fent la Lisa per pensar qui ha filmat als barris. I, a vegades, això ha passat més aviat per la lògica de la comunitat que viu en un barri, de les associacions locals que han reunit aquestes imatges.

En aquests territoris existeix una història d'esborrat, d'expropiació, de destrucció d'edificis i de reallotjament, que fa que sigui encara més necessari reconstruir una memòria.

Les cintes del realitzador Rachid Djaïdani, digitalitzades i preservades CEDIDA

—Però això sol ser la feina de les filmoteques. Per què no s'ha fet abans aquesta feina? I per què creieu que la Cinémathèque no ha fet aquesta feina? És una qüestió de prejudicis?

—E: Exactament. Aquesta és una de les missions de la Cinémathèque idéale des banlieues du monde. Quan, en realitat, no és una institució oficial, finançada i dotada de les competències tècniques que això requereix, la que hauria de fer-ho. És una invitació, una incitació dirigida a les institucions perquè facin aquesta feina. Perquè reflexionin sobre quina part de les seves col·leccions està formada per pel·lícules procedents de territoris perifèrics, que parlen d'ells o que els observen.

És realment una de les idees de partida. I, especialment, quan treballem en la restauració de pel·lícules, una cosa que fem des de fa dos anys, col·laborem amb aquestes institucions i reflexionem també sobre el que contenen els seus catàlegs i les animem a incloure aquestes qüestions tant en les seves adquisicions com en la seva manera de programar.

—És fàcil aquesta relació amb les institucions?

—L: Crec que forma part de totes aquestes qüestions que travessen les societats contemporànies: ser més igualitàries, representar millor les minories i, sobretot, deixar de tenir una història vertical, centrada en els llocs de poder i explicada per persones autoritzades en àmbits considerats legítims. I aquesta és precisament la idea: completar aquesta història i escriure altres històries del cinema.

Crec que hi ha una cinemateca per a la qual fem aquesta feina, però també n'hi ha moltes altres arreu del món que segueixen una lògica molt més militant que historiogràfica. És a dir, la cinemateca dels barris perifèrics no pretén tenir un catàleg exhaustiu sobre la qüestió dels barris perifèrics. No ens interessarem per totes les pel·lícules, sinó per aquelles mirades que expliquen la complexitat i la riquesa d'aquests territoris.

...

—I aquest projecte ha trobat ressò i comprensió en altres cinematografies i perifèries del món?

—L: Evidentment, la idea era iniciar un procés per veure també com podia projectar-se al món la identitat d'aquesta Cinémathèque idéale des banlieues du monde, tant en termes de programació com de restauració. Evidentment, al principi era un moviment molt francòfon, molt centrat en la regió d'Île-de-France, etcètera. Però molt ràpidament ens vam trobar amb aquesta connexió.

Una de les primeres iniciatives relacionades precisament amb la preservació de les obres audiovisuals va sorgir amb un artista brasiler, Lincoln Pericles, que, tot i que també treballa en col·laboració amb la cinemateca de Rio, manté una posició molt militant sobre aquesta qüestió.

En realitat, avui dia, gran part del material audiovisual que es produeix a les faveles són coses que es publiquen directament a internet. I, per tant, es produeix una pèrdua infinita, molt més ràpida que la destrucció de les torres d'habitatges de les perifèries. Pericles afirma que això és el nostre patrimoni i hem de crear el que ell anomena la Cineteca da Quebrada, per tenir cinemateques als barris populars i preservar aquest material. Però, per això, cal formar la gent. I formar la gent vol dir ensenyar-los a disposar de material per a la preservació a les Quebrades.

A França també hi ha la cinemateca de Tolosa, que existeix des de fa alguns anys. Però cadascuna té la seva pròpia identitat i ens hem ficat en aquestes institucions com el Centre Pompidou, els Ateliers Médicis i la Cinémathèque française. El desig d'Alice Diop sempre va ser institucionalitzar aquest projecte. Així que estem en un diàleg constant per impulsar aquesta feina col·lectiva.

Veiem que en altres països resulta encara més difícil, perquè aquestes qüestions estan molt més lluny del que imaginem. Però acabem de tenir una trobada a Barcelona i m'han parlat del Raval i de les iniciatives que impulsen la Filmoteca i el CCCB per produir altres imatges, altres presentacions, per conèixer altres cineastes. I aquesta trobada, fomentada per L’Alternativa, ajuda a construir aquests vincles.

Interior del futur edifici de la Cinémathèque idéale des banlieues CEDIDA

—I quina és la resposta de les persones que viuen als barris perifèrics quan mostreu o presenteu una pel·lícula sobre aquests mateixos barris? Perquè potser no se senten representades pel que veuen.

—E: Hi ha tantes respostes com territoris i realitats socials. Podríem dir que són qüestions de classe. Però els artistes amb qui treballem diuen sovint que se senten mal representats, infrarepresentats o directament no representats. I es pregunten també si aquestes pel·lícules s'adrecen a ells i si tenen dret a reconèixer-s'hi. I són qüestions que tenim en compte quan organitzem les projeccions.

—L: El que jo percebo molt a les projeccions, si parlem realment d'un públic que no és el dels professionals, és la possibilitat de recuperar pel·lícules que es veuen poc. És a dir, crec que és importantíssim mostrar pel·lícules que són rellevants precisament per la seva capacitat de representació.

Però també és important sortir d'aquesta idea que les pel·lícules que es produeixen als barris perifèrics o que expliquen la seva història són només un esdeveniment o com un eclipsi. És a dir, sortir de la idea que la continuïtat i la durada de les trajectòries d'aquestes pel·lícules i cinemes són curtes.

Perquè sempre existeix aquest component de fascinació i rebuig cap a un cineasta d'un barri perifèric, a qui se li dóna una oportunitat, però després, al primer error, se li retira la confiança perquè sembla que no té dret a equivocar-se, ni a experimentar, ni a una segona oportunitat.

Per tant, es percep aquest tracte que reben els artistes, a més d'aquesta infrarepresentació. I crec que l'important és no estar sempre començant de zero.

En qualsevol cas, i tornant a la qüestió, quan els espectadors veuen una pel·lícula dels anys 80 que explica alguna cosa que la seva família o diverses generacions han pogut viure, o en la qual reconeixen una emoció, es torna a inscriure una història sense necessitat de repetir-la constantment. No sé si m'explico.

—Com?

—L: És a dir, en veure-les dóna la impressió que aquest tipus de representació és un cercle sense fi. Veus una pel·lícula de fa 30 anys i veuen que, si aquesta pel·lícula és de fa 30 anys, ells també poden fer-les i explicar altres coses, perquè tenen dret a explicar altres coses. No les de sempre.

Joves participants d'un workshop anual de La cinémathèque idéale CEDIDA

—I com decidiu programar-les?

—L: Treballem juntament amb els estudiants de l'institut. Ells mateixos elaboren les seves pròpies programacions i sempre em sorprèn comprovar que mai no trien les mateixes pel·lícules. Mai estem al mateix lloc.

En aquesta ocasió, han trobat pel·lícules relacionades amb la Cinémathèque idéale des banlieues du monde, amb els djinns, els esperits i aquest tipus de coses. Això va ser el que més els va interessar. Hi ha diferents temes.

En realitat, precisament es tracta de contrarestar la idea de gènere. Per això no existeix un gènere de cinema de perifèria. El que mostrem és una diversitat de relats i cadascú hi troba el seu lloc.

—I ha estat difícil trobar col·laboradors per a les projeccions, per treballar amb aquestes pel·lícules o per projectar-les?

—E: No, al contrari, crec que existeix un teixit associatiu i cultural molt important a França. A París i a la regió parisenca, sense anar més lluny, comptem amb una xarxa important de sales de cinema als barris perifèrics, amb les quals treballem de manera força privilegiada, sobretot al departament on som, Seine-Saint-Denis.

—L: També hi ha programacions per part del Centre Pompidou i dels Ateliers Médicis, i hi ha festivals que acullen programacions. També hi ha els circuits de les xarxes de sales com la de Seine-Saint-Denis, que fa circular el programa.

Sempre es podria fer molt més, sí, però el projecte suscita molt d'interès. Caldria estendre'l per tot França i per Europa. Però això requereix, efectivament, que les pel·lícules es tradueixin i es subtitulin, i sempre hi ha les qüestions econòmiques, els drets, els drets d'exhibició. Es necessita moltíssim temps per aconseguir que aquestes pel·lícules segueixin vives.

A vegades cal trobar els titulars dels drets. No és fàcil localitzar els titulars dels drets d'algunes pel·lícules. Això és el que porta temps. No és una cosa que vingui ja preparada i llesta per lliurar.

...

—I un cop establerts aquests ponts, com segueix aquesta feina?

—E: Hem de connectar al màxim possible amb els territoris perifèrics i treballar directament amb els actors que ja existeixen i que mantenen les seves pròpies memòries.

Avui el més urgent és trobar aquell material i aquelles pel·lícules que ja existeixen, com les que hem trobat gràcies a un entorn militant, col·lectiu, de persones que han cuidat d'aquests films.

Crec que n'hi ha moltes més, però avui existeix una desconfiança cap a allò que es considera patrimoni i cap a la idea de lliurar aquest material a les institucions. La nostra feina consisteix precisament a crear espais perquè aquest material, que a vegades són bruts de rodatge, pel·lícules i altres documents, pugui ser acompanyat des d'una ètica determinada: una ètica dels arxius dels barris populars que eviti l'esborrat i l'extracció.

Crec que és importantíssim que les persones que posseeixen aquestes imatges sàpiguen a qui i per a qui es mostraran aquestes pel·lícules, on es restauraran i en quins espais es projectaran. Crec que la cinemateca, tal com l'entenem entre artistes, arxivers i programadors, ha de ser un lloc, una casa, que funcioni com un espai de cura d'aquests arxius. Un lloc on les persones sàpiguen que podran reconèixer-se en allò que es mostra, en com es presenta, es munta i en la manera en què se'n parla.

—I de cara al futur, com veieu el projecte?

—L: Pel que fa al futur, també hi ha el desenvolupament de les activitats: acompanyar la creació jove i els artistes contemporanis. Ara veiem que hi ha noves generacions que han recuperat el poder sobre la seva pròpia representació i nosaltres els acompanyem tant com podem.

Ells també ajudaran a modificar, renovar i enriquir aquestes representacions de la perifèria, i a deixar de tenir pel·lícules que repeteixin una i altra vegada els mateixos esquemes.

Cal tenir dret a mostrar personatges complexos, que no siguin meros estereotips, sinó personatges de veritat.

Defensem el dret a la ficció per a tothom i de qualitat. També la qualitat en la manera de documentar, de mirar, de filmar i el respecte per les persones filmades.

Però són els joves cineastes, amb qui nosaltres caminem, els que van un pas per davant, i ho demostren amb totes aquestes pel·lícules que estan per arribar. Reapropiar-se de les imatges i sortir dels esquemes dominants és una de les grans preocupacions de la nostra època.

Visita al futur centre de la Cinémathèque idéale des banlieues CEDIDA

—I on es poden veure totes aquestes pel·lícules? Teniu una plataforma tipus Netflix?

—L: La tenim, es diu Cinémathèque et Théâtre des banlieues du monde i no és com Netflix, és el contrari. La idea d'aquesta plataforma és donar a conèixer el catàleg i, per tant, el projecte, i informar de totes les novetats i sessions que fem. Però, sobretot, es tractava d'oferir un espai a investigadors i artistes, convidar-los a escriure una col·laboració que expliqués qui són i els permetés definir per ells mateixos què és per a ells la Cinémathèque et Théâtre des banlieues du monde.

Cada mes publiquem una col·laboració, un text que pot adoptar la forma d'un article o d'una entrevista, juntament amb les pel·lícules que han triat incorporar al catàleg. Després, s'ofereix gratuïtament una de les pel·lícules que han seleccionat. Així que no és un catàleg de visionat.

Tot i així, estem treballant amb la SCAM, que és la societat d'autors, sobre els drets d'exhibició de les pel·lícules. Per ara, només oferim una pel·lícula al mes, de manera gratuïta.

—Última pregunta. Què diríeu que és el més difícil del projecte i el millor que us ha donat?

—L: Crec que el més difícil és definir què és un barri perifèric, perquè el terme "banlieue" ha estat tan estereotipat negativament que cal preguntar-se què significa per a cada persona parlar de la perifèria. Per exemple, Neuilly pot considerar-se una ciutat elegant i, tanmateix, mai direm que és un barri perifèric. Així que sabem perfectament que ja estem parlant d'espais discriminats.

I el millor està sent la feina amb els arxius i veure que existeix una generació jove que vol veure aquest cinema que no s'ha vist o que s'ha vist molt poc. Aquesta és potser l'aventura més important i estimulant, perquè crec que, d'alguna manera, la Cinémathèque idéale des banlieues permet una entrada al cinema i una veritable ampliació d'allò que es coneix com a cinema francès. I estic segura que, a partir d'aquí, sorgiran les coses més creatives.

Notícies relacionades