Publicada

Sergio Oksman és una ànima lliure. Un satèl·lit, com l’ha catalogat el festival L’Alternativa de Barcelona aquest 2026. Un cineasta que circula al voltant de la Terra, de la realitat, i fa amb aquest material quelcom extraordinari.

Pel·lícules com Goodbye America, La Esteticien, Una història per als Modlin o Notes sobre els altres, que s’han pogut veure aquests dies al certamen català, ho demostren.

En aquestes cintes, el cineasta brasiler parteix de la realitat per fer-ne una possibilitat. Una possibilitat fictícia o real, però que l’espectador mai no sabrà. En definitiva, fa cinema. Quelcom que cada cop es veu menys.

El realitzador de O futebol i Una pel·lícula de por lamenta que les plataformes hagin convertit l’espectador en consumidor i les pel·lícules en productes.

Potser això ha portat Oksman a refugiar-se en la literatura. Assegura que ell llegeix cada dia, mentre gairebé no veu cinema. No li interessa el que es fa. Tant és així que ell mateix dubta de si continuarà en això.

En una conversa mantinguda amb Crónica Global durant el seu pas per Barcelona, el cineasta confessa que, a causa dels seus últims intents fallits d’aixecar diverses pel·lícules, el seu pròxim projecte és un llibre. Es podrà recuperar Oksman per al cinema?

—En quin moment vostè, estudiant de Periodisme, va veure que la cosa no anava per aquí, sinó pel documental?

—No ho sé. Podria inventar una resposta, però no ho sé. Durant el festival L’Alternativa vaig presentar una pel·lícula meva que no veia des de feia 15 anys (La Esteticien) i podria dir que aquí hi ha un tall. Comença sent una pel·lícula de tall periodístic per a televisió, i hi ha un moment en què la cinta es talla i es converteix en una pel·lícula que utilitza el material brut del que seria quelcom periodístic. A partir d’aquí vaig començar a experimentar.

Però experimentar no per una qüestió capritxosa, sinó perquè crec, amb convicció, que treballar amb allò real no significa utilitzar mètodes periodístics. És més, jo solc insistir que l’actitud ha de ser molt més poètica, una actitud transversal del qui gairebé mira per primera vegada.

—Bé, és que les seves pel·lícules són això, oi? Parteixen del real per anar a un altre lloc que bascula o interacciona amb la ficció, amb la imaginació o amb la possibilitat d’aquesta realitat.

—M’agrada molt això que dius. Poden ser, igual són i poden no ser. I tot alhora. Perquè a la nostra edat sabem que una cosa i la contrària són compatibles. És que crec que et copiaré, però realment jo ja no intento pensar en termes de ficció, realitat o documental. Són paraules, i jo no sóc un teòric.

Hi ha moltes fases durant el procés de treball. Algunes de les meves pel·lícules parteixen d’una especulació. Què passaria si tal cosa passés? Per tant, estic proposant quelcom que només passarà perquè és una pel·lícula. Per tant, poso els elements d’aquesta “ficció”. Què passaria si un pare i un fill, després de 30 anys, es troben per veure el Mundial? Bé, només es trobaran perquè és una pel·lícula. En el moment en què poso el pare i el fill davant de la càmera, el que passa és real. Realment passa davant de la càmera. Fins al punt que el meu pare mor. Tanmateix, quan torno amb aquest material a Madrid, comença quelcom d’escriptura a partir d’aquest material real i, de nou, és molt més ficcional, perquè és una construcció. Jo construiré el pare a partir del material i tinc la possibilitat de construir 20 pares diferents.

Tanmateix, quan el meu fill, 10 anys després, veu la pel·lícula sense haver conegut el seu avi, aquest pare construït pel seu pare, que és el seu avi, és real. Llavors, vas variant d’una cosa a una altra i no cal ni posar-li nom. Però jo crec que també fem això a la vida.

—En qualsevol cas, sempre es diu que tota pel·lícula documental, en el fons, és subjectiva. En canvi, es ven com una realitat objectiva quan ja no ho és. Passa a ser una construcció. Podem ja dir que el documental no ha de ser necessàriament el gènere del real?

—Jo aprenc sobre la marxa i una pel·lícula acabada no t’ajuda per a res de cara a la següent, perquè si per a la següent t’ajudes de l’anterior t’estàs convertint en una caricatura de tu mateix. Així vaig arribar als Modlin, però un cop acabada la cinta, un home se’m va acostar i em va dir que els havia conegut i em va dir: “No tot el que expliques és cert, però en realitat ells eren això”.

Al contrari del que passa en el periodisme, que intenta explicar el que va ser, nosaltres expliquem el que podria haver estat.

—El que fa del documental un gènere potencialment interessant, com demostren les seves pel·lícules.

—Saps per què? Perquè involucres l’espectador, habilites un espai perquè l’espectador sigui partícip del procés, perquè hi ha uns buits. I això és el contrari del que passa amb les plataformes, que no són dolentes en si, però burrifiquen l’espectador. Perquè estan pendents que la gent segueixi veient, vagi al següent, que ho donen tot mastegat i l’espectador realment és un tipus passiu.

A més, els temps de sis segons que tenen de muntatge no permeten la imaginació, no permeten el record i això t’acaba portant a l’oblit. I al feixisme.

—Bé, no permet ni l’exploració directa, perquè ràpidament et suggereixen què pots veure si has vist tal peli.

—Nosaltres sabem, com deia Pitàgores, que la distància més curta entre dos punts està sempre en obres. No existeix. Per exemple, recordo que un alumne volia fer un true crime i deia que parlaria amb un forense. Jo dic: si vols fer un true crime, et portaré un biòleg. Perquè quan escric, on més m’inspiro és en quelcom que no tingui res a veure directament, temàticament. Però clar, estem en un món d’utilitarisme, lamentablement.

—Això es veu clar en el seu darrer film, 'Una pel·lícula de por': vol documentar una pel·lícula amb el seu fill i acaba sent una altra cosa, molt diferent, perquè es fascina per les històries que troba a l’hotel on van. És una mirada molt particular.

—Aquesta mirada és manca de talent. Jo fracasso. Però fracasso i segueixo esperant, esperant, esperant. No respecto els temps del món dels adults. I després hi ha un moment en què, després d’haver acabat una versió de la pel·lícula, m’aïllo amb el material i decideixo trobar una altra pel·lícula en el material. I aquí estic mirant, intentant desprendre’m de decisions a priori.

I amb l’última pel·lícula començo a obrir calaixos, començo a jugar i m’adono que aquesta pel·lícula no va de la por del meu fill, sinó de la meva por. I, a partir d’aquí, penso que he de saber llegir el material.

—En qualsevol cas, per molt que digui que va trobant el tema, en les seves cintes es deixen entreveure algunes de les seves obsessions, com la memòria, especialment la memòria com a ficció, com ja s’intueix amb 'La Esteticien'.

—És que si et demano una foto de la teva infància i et dic que me l’expliquis, també estàs fent ficció! Només per la mera elecció del que m’explicaràs i el que deixes fora, això és ficció. Però és que les paraules ficció i documental estan molt manosejades.

—Sens dubte, però quan vostè va a per la identitat pròpia des de 'O futebol', també mostra que aquesta identitat és quelcom construït. L’atreu aquesta construcció.

—És clar. Jo, quan llegeixo un poeta palestí, em converteixo en palestí i així amb tot. En qualsevol cas, sona lleig dir-ho, però intento adoptar una actitud més poètica que periodística amb la realitat. Al fons és desenvolupar una capacitat de mirar una cosa al mateix temps per primera i última vegada. És mantenir aquest meravellament del qui veu per primera vegada, però també de comiat i, per tant, de mort. Potser el cinema és això també: aquesta possibilitat, capacitat de captar una imatge que mor i alhora roman.

—Roman i és manipulada. Vostè ha parlat d’aquest moment en què s’aïlla amb el material per treure’n una altra història. Quina importància té per a vostè el muntatge d’aquestes imatges?

—Una decisió de pla és una decisió política i un ha de pensar molt. Jo recordo revisant imatges que vaig gravar amb el meu pare que, en un moment, baixo la càmera i gravo les seves sabates velles i foradades. Jo utilitzo aquest pla. Però quan vaig veure aquest pla en pantalla, vaig dir: “Ostres, quina cosa més obscena. Estic representant un tipus que és mort a través d’unes sabates foradades”. Què vull dir? Que en un únic pla hi ha una gran responsabilitat. Són decisions fonamentals. Perquè estàs construint un personatge.

El realitzador Sergio Oksman JOAN COLÁS

—Per cert, ja que parla d’aquestes dues últimes pel·lícules seves, en quin moment decideix posar-se a vostè o a la seva vida com a protagonista?

—Jo sempre estic a totes les meves pel·lícules. El que passa és que en les meves últimes pel·lícules jo parteixo d’un tipus que es diu i s’assembla al meu pare. Un tipus que es diu i s’assembla a mi. O sóc jo. Però sí que hi ha una separació. Per tant, jo parteixo d’aquests elements de la meva vida per rodar unes imatges i després escenificar quelcom. El que veus en pantalla és una construcció durant un any de muntatge. Tampoc vaig per aquí explicant d’un en un això, encara que aquest és el risc també d’aquest estil. La pel·lícula a vegades em porta males situacions. Perquè la gent creu que el que estic explicant és cert. Per exemple, la pel·lícula amb el meu fill. Hi ha una sèrie de pors que poden ser escenificacions de por, però no són pors reals. Altres sí. I són molt més híbrids.

—Bé, però no em negarà que a vostè no se’l veu tant en pantalla en les seves primeres cintes. No físicament, sí en la manera de construir, narrar aquestes imatges, en la seva poètica.

—Home, que no! Jo, quan vaig veure La Esteticien a la Filmoteca, vaig escoltar per primera vegada la senyora i vaig quedar molt tocat perquè jo havia estat tan pendent del dispositiu que no havia escoltat de veritat aquest relat. Em va semblar impressionant que altres coses estiguessin per sobre. I és molt boig això. Et fa qüestionar qui ets, com estàs al món.

—Faria un altre muntatge després d’aquest visionat?

—Sempre pensava que no, perquè això és el que vaig ser. Però el que explica la senyora és una cosa súper tàctil, femenina. No hi ha un altre relat d’aquest tipus sobre un camp de concentració. Jo, i ella també, estàvem pendents de la pel·lícula, crec que víctima i director vam ser molt irresponsables. També cal dir que no és el mateix veure quelcom sobre l’Holocaust després de Gaza, perquè el món va canviant. Ara, no pots parlar d’Auschwitz sense tenir en compte Gaza.

També et dic, les millors pel·lícules que he fet són les que mai vaig acabar, les que vaig veure al meu cap i per alguna circumstància no les vaig poder acabar.

—Però les tens apuntades per recuperar-les algun dia?

—Ara estic escrivint un text literari sobre la pel·lícula que vaig anar a rodar al Brasil l’any passat i no vaig poder rodar.

—Què va passar?

—Va ser bastant dramàtic i no sé si et vull explicar ara perquè no sé si convé que ho expliqui, però em va fer molt de mal el que va passar. Jo sabia que era molt arriscat el que volia fer. I de sobte ara estic escrivint. Intentant donar-li una altra forma.

I després hi ha una pel·lícula que vaig estar 7 anys rodant amb la Geraldine Chaplin. Era meravellosa.

—Documental?

—Quina pregunta! No crec. Ficció tampoc. No sé com seria. Una pel·lícula. No cal categoritzar.

—Però farà ficció algun cop?

—Per què no? Igual, jo no sé si seguiré fent cinema.

—Per què no?

—Perquè no val la pena.

—Per què no val la pena?

—Perquè el tipus de pel·lícula que faig jo... Jo no sé si durant algun temps estaré disposat una altra vegada a estar anys amb processos molt dolorosos, que deixen molts cadàvers pel camí, cadàvers que fan molt de mal.

Però bé, sempre dic això, i 10 anys després faig una altra cosa.

L’any passat vaig intentar fer una pel·lícula, estava molt entusiasmat, i no va sortir. Això em va fer mal. Fa 6 mesos em van encarregar una pel·lícula, em van donar 9 dies per fer-la. Vaig dir: “Com faré una pel·lícula en 9 dies?”. La vaig fer, alguns amics em van dir: “És la teva millor pel·lícula”, i després els productors que m’havien dit que tenien drets sobre els arxius de la pel·lícula d’arxiu, després no els tenien, i mai es veurà la meva pel·lícula. Llavors vaig dir: “Ja està”.

—Moltes pel·lícules no realitzades.

—Però està bé, també són part del que sóc. Tampoc és tan necessari acabar pel·lícules. Què és la vida? On és la vida?

Jo estic súper content d’haver acabat aquestes pel·lícules i que existeixin, però realment ara mateix...

—Hi ha poc d’espai per a això.

—No. M’agrada que existeixin les pel·lícules i haver acabat el procés, però tot el que és la festa i els festivals... A L’Alternativa vinc perquè és una cosa gairebé familiar que tinc amb ells, però a la meva edat ja res em meravella.

—Bé, cada cop el cinema et meravella menys.

—Jo veig molt poc cinema. No per res, però és que m’avorreixo. Jo puc estar cinc hores llegint, i ho faig cada dia. La literatura i el teatre m’emocionen; el cinema jo crec que està cada cop més pasteuritzat.

De fet, les millors pel·lícules que veig són d’alumnes meus. Tenen frescor, risc. Cal possibilitar això. Donar classes és el que em reconcilia amb el cinema, perquè és on veig que hi ha possibilitats, perquè farem la pel·lícula ideal, sense plataformes ni productores.

—És clar, però el trist és que quan surten hi ha aquests condicionants. Quines possibilitats tenen aleshores els joves de fer el cinema que volen?

—Bé, doncs que vagin a fer classes i continuïn fent les seves pel·lícules de veritat. Però és una equació que no va amb mi.

—Bé, però l’exhibició està difícil.

—No crec que sigui res novedós.

—Bé, però les plataformes ens van fer pensar que podria haver-hi altres espais on mostrar un altre cinema.

—No puc opinar. No en tinc ni idea, no tinc plataformes i les vegades en què vaig tenir la possibilitat de fer alguna cosa per a ells, vaig acabar no fent-ho i realment no em necessiten.

Vull dir, per diners podria ser, però jo sé que em farà tant de mal entrar en alguns processos dels quals estic en contra... Però no és que estigui en contra per fer-me el guai, és que realment crec que el que fan és dolent, en un sentit fins i tot polític. Si has de fer pel·lícules els plans de les quals durin sis segons, això el que suscita és l’oblit, és el no imaginar, és el feixisme, és el consumir. Això no és art. Jo no vull col·laborar amb això.

Notícies relacionades