Silvia Munt, directora de cinema i teatre: "Com més complex d'inferioritat tens, més patriota ets"
L'actriu també torna a Arthur Miller amb una nova posada en escena de 'Panorama des del pont'
També et pot interessar: Javier Giner, íntim i flamenc: "La solitud és el gran cavall de batalla de tots"
Notícies relacionades
- Diego Luna: “El repte de la immigració és cada cop més gran perquè cada cop són més els que s'han de moure i, per tant, els que rebem”
- Josep Maria Miró: “La construcció de la masculinitat és difícil, sobretot una masculinitat heterosexual”
- Lluís Homar, actor: "Estem menys preparats que mai per a la mort"
Silvia Munt és pur cor. Desig i emoció. Només així s'entén la seva carrera. Una vida laboral que l'ha portada de la dansa a l'actuació i d'aquesta a la direcció. De cinema i de teatre.
A la catalana no se li cauen els anells fent adaptacions, ficcions i fins i tot documentals, com el que està a punt d'estrenar sobre Mercè Rodoreda, una altra dona que reivindicava el desig. Potser per això Munt se sent tan lligada a l'escriptora des que va fer La plaça del diamant el 1982.
Però també han passat altres autors per la seva vida que li han deixat empremta, com és el cas de Miller, a qui torna després de El preu.
L'actriu ha estrenat al Teatre Goya de Barcelona Panorama des del pont, una obra que connecta amb Rodoreda i amb ella a través del desig, un impuls capaç del millor i del pitjor.
Desig i teatre
Ho confessa la mateixa Munt en entrevista amb Crónica Global: “El desig fa avançar la humanitat, però cal saber com conduir-lo”; si no, pot ser perillós. Un clar exemple és fer una ullada a la situació del món.
El panorama, des del pont, des del teatre i des de totes les cases, posa la pell de gallina. Per això, una obra com l'escollida per Silvia Munt per a aquest inici de temporada teatral va com anell al dit.
No és una obra política, tot i que conté traces, perquè Miller té aquesta cosa que fa universals els autors: parla dels problemes de la societat sense donar lliçons, sinó observant la realitat i “des del cor”, com apunta Silvia Munt.
Aquest cor que la mou i al qual vol arribar, perquè “intel·lectualitzar-ho tot acaba empobrint-ho tot també”, adverteix. Les històries i els missatges que s'expliquen “han d'arribar a les emocions”, sosté. Cal partir i arribar “passant per les emocions”, defensa. I el seu Panorama des del pont, com tot el que dirigeix, així ho fa.
Entrevista amb Silvia Munt BARCELONA
—Sabem que Miller és un clàssic, però és cert que vostè torna a ell després d'El preu. Què té per a vostè?
—A veure, per a mi, aquesta obra té molts elements eterns. Sempre n'he estat enamorada. Crec que hi ha alguna cosa humanament perversa a l'obra que explica molt bé la naturalesa humana.
Miller és un autor que aconsegueix parlar del més profund de la manera «més divertida», una cosa que els autors americans tenen molt clara. Miller et col·loca en un lloc on hi ha les passions, el desig, que és el que mou el món. La mateixa Rodoreda ho deia: “Has tingut por de mirar el desig i ara no saps res”. Però Miller mira el desig: el d'Eddie, el de Catherine, el de Beatrice, el desig de dues persones que volen entrar en una pàtria, el desig d'una persona que vol tenir la pàtria per ell sol. I fluctua una mena d'erotisme aquí dins, i de guerra de patrons, de la masculinitat, de la feminitat i de trencar aquests esquemes. En definitiva, no hi ha res més actual que això.
—Si bé el desig sí és universal, es fa estrany pensar que el seu retrat de la masculinitat i la feminitat encara ressoni.
—Exacte. Però no és que es representi la masculinitat com una cosa dolenta. L'Eddie és bo i, de fet, tots semblen bona gent, igual que tots pensem que som bona gent. Però com més ho diem, més sospitosos som.
Silvia Munt BARCELONA
—Però si l'Eddie és un bon home, per què cau?
—Perquè l'ésser humà és molt complicat i els impulsos interns fan que passis del millor al pitjor, i la tragèdia està servida. És el que està passant ara mateix. Per què existeix aquest odi entre les dretes i les esquerres? Bàsicament, és un odi al feminisme, un odi al woke, un odi al diferent, pel tradicional. I l'Eddie és el 100 % el patró de la masculinitat, amb el bo i el dolent.
—Si fem aquesta relació, l'Eddie es creu bo en la seva masculinitat, no creu que hi hagi res dolent en això. És el que passa ara amb la masculinitat?
—És que qui pot veure el dolent que té un mateix? Per això Miller és tan bo, perquè t'està dient que aquest home no és conscient de la seva perversitat. I per això la raça humana no evoluciona, perquè ens costa molt ser-ne conscients. A tots, però més als que porten centenars i centenars d'anys al poder. I aquí està el bo d'aquestes obres, que tot està qüestionat.
Silvia Munt BARCELONA
—També les dones, perquè un pot jutjar la Beatrice.
—Però a la nostra obra, i seguint el text de Miller, la Beatrice no és bonifàcia, sobretot per la part que em toca. La Beatrice és una dona italiana a qui no li agrada gens el que està veient i hem treballat molt amb la Laura Conejero per treure-li la pols a aquella dona. Aquí és algú que, en veure les coses, en veure que això es precipita cap a un lloc terrorífic, fa el que pot fins que no pot fer més. Així mateix, la Kathie és, alhora, conscient i inconscient del seu atractiu i de com jugar-lo. Perquè amb aquesta edat que té, 17 anys, tu estàs àvida de saber, i les hormones se't disparen, i tot aquest món és aquí.
—Cosa que també els passa als joves homes.
—És clar! Forma part de la bèstia. Per això dic que el desig fa avançar la humanitat. I si no hi ha desig, no avancem, però cal saber conduir-lo.
Entrevista amb Silvia Munt BARCELONA
—Encara que existeix aquesta por, aquesta autorepressió al desig.
—Exacte. Jo mateixa sóc molt conscient que em continc en moltes coses. Me'n penedeixo? No, perquè sóc conscient que no sé fer el que no sé fer (riu). Encara que a vegades m'he llençat a l'aventura amb coses que no he pensat i a vegades m'ha sortit i altres no.
—Bé, en la seva carrera es va llençar en abandonar l'actuació i posar-se a dirigir. La seva carrera és un llançament…
—Continu, he d'anar contínuament al precipici. Però en realitat forma part d'aquests desigs meus, d'aquesta curiositat per saber què penso, per saber.
Jo sempre he mirat i ho he fet en primer pla, però quan m'escapo de ser actriu i passo de ser mirada a mirar, tinc la responsabilitat, sobre mi mateixa, de saber què penso, què vull fer, què vull defensar, què vull escriure… I això et fa créixer per dins. Per això, quan als 39 anys decideixo deixar la carrera d'actriu, començo a ser una persona més feliç.
Silvia Munt BARCELONA
—Que no vol dir que ser actriu no li donés felicitat.
—I tant! Me'n va donar, tota. Però cada etapa té les seves necessitats. Igual d'aquí a uns anys faig una altra cosa.
—Igual fins i tot torna a la dansa.
—No, no. Conec les meves limitacions.
—Però no li ha quedat res d'aquella etapa de ballarina?
—M'ha quedat ser una persona molt física. Jo necessito molt fer coses amb el cos, perquè, si no, m'apago. M'ha quedat el fet d'entendre el cos com una eina. A més de la passió per la música, que ja venia de família. La música m'agrada més que res.
Entrevista amb Silvia Munt BARCELONA
—La música té pes en la seva obra o a l'hora de construir-la?
—Mira, això és molt estrany, perquè jo, quan començo, em quedo amb la meitat de personatges, condenso l'obra en la seva essència i, en paral·lel, ja vaig buscant músiques. I fins que no trobo el color…
I Miller és meravellós, però és estatunidenc i, quan en Rodolfo arriba d'Itàlia, cantava Paper Doll. Com pot un immigrant italià cantar Paper Doll en arribar allà, a Nova York? Així que el primer que vaig fer va ser buscar què cantaria aquest home que diu que és tenor. I llavors, a la meva obra, canta una cançó napolitana, amb la seva tarantel·la mediterrània. Això per mi va ser el quid, el punt d'inflexió.
Silvia Munt BARCELONA
—Per a qui no conegui l'obra, ha esmentat una cosa crucial: els personatges protagonistes, tots, són immigrants. Però hi ha una lluita entre qui arriba l'últim i qui ho va fer primer que, de sobte, s'apropia d'aquella terra. Creu que és un altre eco d'aquesta obra?
—Això és tremendo! A més, passa i segueix passant. Però hem d'entendre que aquest món o és mestís o no serà. El mestissatge és una riquesa, sempre. Tampoc entenc qui arriba i no vol estar. Aprendre és la base per sobreviure. També et dic: com més complex d'inferioritat tens, més patriota ets. Només has de veure les Orriols, els Abascales i tota aquella cosa tan folklòrica.
