Míriam Iscla, actriu: "Vivim en una societat en què l'estètica ens mata lentament"
L'actriu catalana commou a La Villarroel explicant "només una vida" en l'adaptació que fa Pau Roca de 'Morning sun'
També et pot interessar: Teatre Barceló, el bressol de la nit madrilenya, prepara el seu retorn amb un català implicat
Notícies relacionades
- Pepa Charro aparca La Terremoto i torna al teatre de la mà de Cesc Gay: “He hagut d'inventar-me moviments i gestos per controlar-me”
- Kulunka Teatro: “La màscara té el poder de connectar amb una essència molt humana, molt enterneixedora, molt real”
- Àngels Gonyalons: “Vivim en un món dominat pels oligarques i la manca d’escrúpols; per això els psicòpates són en llocs de poder”
El sol del matí no és res més que això. L'astre es mostra jornada rere jornada, sense que ningú hi pari gaire atenció, i la vida continua. La vida passa. Amb tot el que passa a la vida, que no és poc.
Per això, quan Míriam Iscla o Pau Roca diuen que Morning Sun és una obra de teatre en què "només passa una vida", estan convençuts que l'espectador sap que una vida no és poca cosa. Igual que una dona mirant a través de la finestra pintada per Hopper, és molt més.
L'actriu està encantada que el director de teatre hagi comptat amb ella per formar part d'una obra que permet a les intèrprets i a l'espectador fer balanç de tot el bo i el dolent que passa en una vida.
Iscla no està sola en això. L'acompanyen Raquel Ferri i una brillant Anna Güell, que, a més de ser la mare i la filla de la protagonista, representen diversos personatges de diferents edats en aquesta adaptació del text de Simon Stephens.
En aquest repàs a la vida d'una dona hi passa de tot: els jocs d'infants, les amistats, els primers amors, l'enfrontament a l'avortament, els homes, el desig… I així, la dona que interpreta Iscla passa per totes les etapes i els estats d'ànim d'una vida.
Ho fa com si res. Des del seu cos, la gestualitat i la entonació, veiem una nena juganera, una dona maltractada, una filla rebel, una mare liberal, una amiga traïda…
Entrevista amb Míriam Iscla BARCELONA
—Hem vist l'obra i quin paper! Perquè sembla que no passa res, però, vaja, tot el que passa. Què la va empènyer a aquest repte?
—El que crec que li passa a molta gent que ens dediquem a això: quan veus una cosa que no saps fer, és el que vols fer. Perquè tens ganes de saber què, com es fa això. Perquè la llegeixes, és molt bonica, però no sé com es pot portar a escena. I, de fet, la feina que vam fer amb Pau, que era molt minimalista, va ser anar a l'essència de cada emoció i donar-la, i al segon canviar-la. Era un repte molt bonic.
—Un repte per a tres actrius. Una cosa que, per sort, cada vegada és més habitual, però que encara hi ha qui es pregunta què aporta.
—Doncs, primer, una visió molt femenina. Després, que "només" explica una vida, però que és prou important per a cadascú, amb molta feminitat.
—Tres feminitats, diverses maternitats, però sempre jutjades. Això és gairebé impossible d'evitar?
—Sí, facis el que facis. Però, si bé hi ha un judici, sempre acaba amb alguna cosa d'amor. Amb una carícia, amb un perdó, amb una emoció. O sigui, sí que hi ha moments difícils entre mares i filles o entre àvies i netes. Sí que hi ha retrets per coses que has fet, com sempre, i això ens passa a les famílies: la teva mare és la teva mare tot i que et digui tot allò que no fas bé o tot allò que a ella no li agrada; és la teva mare. O és la teva filla.
I això fins i tot es pot extrapolar als homes. Hi ha espectadors que s'acosten a dir-me que certes coses de l'obra els les ha dit el seu pare. Perquè estem parlant realment de les relacions humanes, les intrafamiliars, que s'estimen malgrat tot o intenten estimar-se malgrat tot.
Tot i així, el bonic d'aquesta funció és que, fins i tot quan la protagonista fa el repàs vital, hi ha una mirada d'amor cap a aquests errors. D'acceptació, de deixar-ho anar bé.
Míriam Iscla BARCELONA
—Encara que hi ha aquell moment delicat en què el seu personatge justifica la violència d'una parella. Com ho va transitar?
—Bé, és que ho justifica en un moment i després s'ho carrega d'una manera molt bèstia. I tampoc és que justifiqui aquesta violència, sinó que es qüestiona si pot haver-hi una part d'ella que hagi pogut causar això. Això és una cosa que passa molt en les violències, que aconsegueixen que tu pensis que tens part de culpa quan no és veritat! Però això és el que aconsegueix la violència.
—Li va ser dur?
—Bé, el meu paper és ensenyar com una persona pot arribar a dubtar-ho. No justificar-ho, sinó dubtar-ho.
—En aquesta vida d'aquesta dona o aquestes dones de l'obra també hi ha una cosa important que s'aborda: el desig. I, en especial, el desig secret, reprimit, el que, suposadament, no es pot explicar. Això és més propi de les dones?
—Jo penso que tots, sempre hi ha alguna cosa que un no pot [dir] d'un mateix, fins i tot que potser no coneix o no pot verbalitzar i posar en primer pla. Però això forma part de la vida, que està plena de coses positives i d'altres de negatives.
Entrevista amb Míriam Iscla BARCELONA
—Entre aquestes últimes, la invisibilització de la dona a certa edat, que sí expressa clarament l'obra.
—Sí, a mi m'agrada molt aquesta funció, justament en aquell moment en què es verbalitza i diu: "A mi ara la gent no em mira, no em mira com abans", perquè és curiós com, de sobte, ja ningú dirigeix la mirada cap a tu. Però el que agrada d'aquesta frase és que acaba dient: "Però mira, que no et mirin vol dir que jo ara puc fer el que em doni la gana". I això és un petit resum d'on venim.
—És que l'obra té aquest punt de treure profit de tots els mals, oi?
—Bé, és que algú ens preguntava l'altre dia: "Què no tens ganes que et passi quan facis el darrer repàs?", i jo deia: "No és que hi hagi alguna cosa que no tingui ganes, a mi el que m'agradaria és fer un repàs amigable amb mi mateixa". I aquesta funció és un bon repàs amigable amb tot: des de la decisió de plantejar-se un avortament fins a l'enfrontament amb una amistat de la qual esperaves que t'acollís i que se't posa absolutament en contra per una decisió que vas prendre… Però això no treu que, en el darrer moment, tu vulguis tornar a veure aquella amiga que no et va entendre en aquell moment.
Tenim una vida i en una vida hem de cometre molts encerts, molts errors i intentar conviure-hi. Per tant, és bonic que ens estimem una mica al final.
Entrevista amb Míriam Iscla BARCELONA
—Això és bonic, però tampoc naïf.
—No, no és naïf, encara que, si ho fos, naïf tampoc passaria res, però jo diria que el que hi ha en aquesta obra és tendresa. Sempre, fins i tot sota totes les baralles, de les incomprensions i dels errors, hi ha tendresa i això és molt important.
—Fins i tot quan dues persones madures senten vergonya de despullar-se davant l'altre, que és entre còmic, trencador, tendre…
—Però això ens passa a tots i no només a la gent gran. Tenim sempre aquests problemes amb els cossos. Hem posat el focus en els cossos i no ens va bé a cap edat: ni a les adolescents ni a les joves, ni a les madures ni a les grans. És una cosa que dius: "Ostres, nois, prou!". I és molt bonic que ens despullin de cop i no posar moltes expectatives. Però és que vivim en una societat en què l'estètica ens mata lentament.
—I també per als homes, que hem d'estar en forma, marcar abdominals…
—És que estem tots victimitzats. El món estètic ens ha guanyat una batalla molt gran i d'això en tenen molta culpa les xarxes, però això la gent gran potser no ho pateix tant. Però, com que ja venim d'una escola en què has de ser d'una determinada manera, en la gent gran també és necessària una acceptació dels cossos i hem de treballar-hi. Ens fem grans, què passa? Si us plau, prou ja. No podem ser ni joves. Perquè quan ets jove et demanen que maduris, però a més estar perfecte. I si ets gran, igual. Podem evolucionar cap a un altre lloc? Que cadascú es jutgi a si mateix, però que es quedi amb les coses boniques.
Entrevista amb Míriam Iscla BARCELONA
—I parlant de felicitat, a vostè li la dona el teatre? Perquè en cinema i televisió se la veu menys.
—A mi el teatre em dona la vida i la feina, la veritat. No és que jo digui que no faig audiovisual, és que em arriba poca cosa, però la poca que em arriba em fa molta il·lusió fer-la, perquè és un llenguatge que m'encanta, encara que encara sóc molt aprenenta. Per poc que pugui, ho faig.
Ara faig un paper petit a la nova pel·lícula del director Dani de la Orden. És un paper petit, però em fa molta il·lusió que hagi pensat en mi. Són coses que, per a mi, són un luxe. M'agradaria fer-ne més, sí, però si no arriba, tampoc puc…
—En qualsevol cas, hi ha el teatre, on no para…
—Tinc les meves aturades, com tothom, però sí que em sento afortunada. A més, quan no m'ha trucat ningú, m'he inventat alguna cosa i m'ha sortit i he tirat endavant.
—I arriscant, com quan va sortir de la companyia T de Teatre.
—Sí, quan vaig marxar no tenia res. Va ser un salt molt gran, em preguntaven si no m'estava equivocant i si ja tenia una altra feina. I no la tenia, però jo necessitava sortir i treballar amb altra gent. També en aquell moment les T de Teatre érem només les cinc i era molt tancat. Ja després es va obrir i es van fer altres coses. Però sí, va ser un moment d'arriscar-me i sortir d'un lloc, però per una necessitat vital, no perquè estigués malament, sinó perquè necessitava altres inputs i que em passessin altres coses.
Míriam Iscla BARCELONA
—Però sense tenir res
—No. De fet, vaig estar un any o més sense treballar, però vaig anar a Londres, vaig fer un curs de guió i, quan vaig tornar, vaig començar a veure… Necessitava empapar-me de veure treballar altra gent, de veure altres maneres, i ja després vaig començar a treballar.
—I van arribar els premis, i per fer drama.
—Bé, Les bones intencions és còmic també. I a Crim i càstig no és tan dramàtic el que vaig fer, però era el bombó de la funció, un regalet que em va fer Pau Carrió i li ho agraeixo moltíssim. Per això, quan em van donar el segon premi Margarita Xirgu per Les bones intencions, vaig pensar que suma molt la meva essència: un muntatge gran, clàssic i amb personatges amb molt caràcter i potents, i després una cosa de petit format en què el joc, l'essència, l'humor i el ritme són suficients. És com que m'han fet posar els dos parèntesis dins de la meva carrera. Els dos extrems són aquests i això em va fer molt feliç.
—Última qüestió, perquè no vull deixar passar per alt la seva formació a Londres. Hi ha algun guió de Míriam Iscla que hagi pogut fer i estigui pendent d'estrena?
—No. Però jo vaig fer molt guió amb Jetlag. Jo escrivia guions, era coordinadora i escrivia els guions de Jetlag. Per això, quan vaig parar, vaig tenir ganes que m'expliquessin de nou com va això i va ser molt guai.
Entrevista amb Míriam Iscla BARCELONA
—Però no li han vingut mai més ganes de fer el seu propi guió o obra?
—Això és tan difícil… Jo, de tant en tant, sí que escric algun conte. Sóc part de Germanes Quintana, un grup de dones que ja hem fet quatre llibres de contes, i l'últim que he escrit ara, per a Assassines, em té molt contenta. Però, és clar, jo no sóc ni pretenc que ningú pensi que sóc escriptora ni guionista ni res, jo escric a batzegades. No tinc una escola, ni un rigor, ni sé. Jo, de tant en tant, sona la flauta… i trobo una manera d'expressar alguna cosa que a mi m'interessa i puc canalitzar-la. Però no és la meva professió, li tinc un respecte terrible. Escriure teatre o imatges és una cosa molt difícil, i l'únic que vaig fent són ximpleries.
—Per ara, Morning Sun a La Villarroel, gira d'uns mesos… I després ja hi ha alguna cosa?
—Sí, ja tenim una altra coseta.
—També de teatre?
—També de teatre. Comèdia. I la farem… Ja sortirà, però va tot seguit.
