Lluís Lleó, pintor: "A Nova York tot és possible mentre que a Barcelona tot és impossible"

Lluís Lleó és un pintor particular. Les seves obres han anat abandonant els llenços a poc a poc i els ha substituït per pedra. Un material que, a poc a poc, l'ha anat retornant a la seva ciutat, Barcelona.

L'escultor va fer bona part de la seva carrera a Nova York, on ha viscut 30 anys. Allà “tot era possible, tot el contrari que aquí”, confessa a Crónica Global. I tot és tot.

Amb la influència del romànic sempre present i el seu caràcter rebel, el català es va fer un lloc en el món de l'art. Va exposar les seves obres a la mateixa Park Avenue i s'ha convertit en un gran defensor de l'art públic.

Des de fa uns nou anys, Morpho's Nest in a Cadmium House es pot veure a Pedralbes. Fa un any, va intervenir el creuament del Passeig de Gràcia amb Diagonal amb el seu Pink Barcelona i aquest 2026 estrena OR.

La nova obra de Lleó

Aquest material preciós dóna nom a una peça inaugurada aquest dimecres 30 de setembre a la Fundació Puigverd. L'or banya un ronyó suspès d'una pedra de quatre tones amb un traçat blau amb la forma dels carrers on s'ubica. Carrers on va créixer.

Perquè, tot i que confessa que aquí “tot és impossible”, Lleó per fi és reconegut a la seva terra. La seva rebel·lia artística s'ha entès i, ara, es pot gaudir per partida triple.

-Pregunta: Per als que no entenem gaire d'escultura. El ronyó daurat s'entén per l'especialització de la Fundació Puigverd en nefrologia, però el blau i la pedra?

-Resposta: La cosa gairebé més important aquí era el contrast de dos mons aparentment antagònics: el món de la ciència i de la medicina, que és del que es pot demostrar, i el món de l'art, que és el món de l'intangible, de la imaginació. Després hi ha la localització entre l'Hospital de Sant Pau i la fundació, però el pavelló modernista de l'Hospital de Sant Pau és per mi la joia de Barcelona, juntament amb l'Escola Industrial i el Park Güell, perquè compleixen una funció.

L'Hospital de Sant Pau, a més, és un lloc on es cuiden les malalties de la gent i s'ha procurat que sigui un lloc agradable. Això vol dir que l'estètica forma part del benestar i de la curació de les coses.

Les coses boniques en general són més sanes que les coses lletges i, en un moment al món en què tot és lleig, quan el patronat de la fundació em va contactar per fer això, vaig pensar que era una gran oportunitat de fer entendre que la medicina i la ciència ens curen i ens ajuden, igual que l'art ens cura i ens ajuda també.

-Això explicaria aquest contrast de colors i materials?

-Aquí evidentment hi ha dues coses absolutament contrastades, però el protagonista de tot aquest muntatge de la gran pedra de quatre tones és fer possible que s'aguanti un ronyó. I això és el que passa a la vida: un fa de tot per poder estar sa. La salut és el primer i fem grans coses per poder estar sans. I a mi m'interessava molt el contrast.

Els encàrrecs et permeten això. Jo segurament, si no hagués tingut aquest encàrrec, no hauria fet aquesta peça. Però fent-la se m'obren moltes portes de la imaginació per a futures peces que es podrien fer amb aquest contrast d'art i ciència.

-Però l'or, ‘OR’?

-L'or perquè el més preuat i el més preuat és el delicat, el que pot fallar, allò del que n'hi ha poc… El més preuat és la salut i els òrgans. D'aquí, evidentment, anem a parar a aquella frase de “val un ronyó”. I igual que l'or és un mineral preciadíssim, així ho és també el ronyó com a òrgan, sense el qual no és possible la vida.

-I per què el contrast amb aquest blau i aquesta pedra?

-El blau és part de la meva història. La forma és perquè és una peça germana de les peces de Gràcia. Les dimensions són les mateixes i jo crec que amb el modernisme de Sant Pau funcionava millor el blau. La part davantera és el plànol de l'avinguda Gaudí amb els carrers Pare Claret i Cartagena, amb una forma molt estilitzada. De totes maneres, la intuïció és la veritable intel·ligència i jo em guio molt per la intuïció, que a vegades et porta per camins que no entens fins que al final els acabes entenent.

-En aquest camí d'intuïció ha passat per la pintura i l'ha portat a l'escultura.

-Bé, en realitat això són pintures. Jo el que volia era posar quadres drets. No sóc un escultor exactament. És cert que això és una escultura, però per mi és més pintura.

-Per tant, vostè es continua considerant més pintor que...?

-Més pintor que escultor, però la gent em considera més escultor que pintor, de cop. I després l'altra cosa que passa aquí, i que volia comentar, és que la inclinació de la peça també indica aquesta cosa del món en què vivim, que tot sembla que està sempre a punt de caure, però no cau.

-També vam veure que vostè és d'aquí.

-Jo vaig créixer i vaig viure els primers anys de la meva vida en un carrer a prop d'aquí. Jo he crescut en aquest barri i, tot i que he estat 30 anys a Nova York, he anat tornant sempre a aquest barri, el meu barri. O sigui que és un orgull i és una gran sort haver pogut fer això en un lloc que estimo tant.

-Hem parlat de la pedra, l'or, el blau, el ronyó. I les perforacions que es veuen quan un veu l'escultura des de dins?

-Això és accidental. És part dels forats que es fan a les pedres a les pedreres.

-Però els podria haver tapat i els ha deixat.

-Perquè també es podia enllaçar, si volguéssim, amb la sutura, les venes i, a més, és part de l'organisme de la pedra. Quan vaig a la pedrera a escollir pedres, a vegades trio les pedres que tenen algun accident que a mi em serveix.

-Va a la pedrera vostè mateix? Com és aquest moment de l'elecció de la pedra? Com les tria?

-És com anar al mercat a escollir un peix per fer un sopar. És difícil d'explicar, però era la pedra que feia falta.

-Té a veure amb la intuïció de què parlava?

-Sí, intueixes com vols que quedi l'escultura. Perquè al principi no era així la maqueta exactament. Saps com la vols, què vols que representi, el que vols que la gent entengui i que impacti, i a poc a poc vas construint... Et mous en un món de tenebres. Vas fent, vas agafant idees i al final surt la maionesa, que a vegades lliga i a vegades no lliga.

-En aquesta intuïció, per què hi ha una pedra completament llisa i una altra rugosa?

-Una és la pedra natural i l'altra pedra és la pedra tallada i polida amb la màquina.

-Però per què aquesta diferenciació?

-Bé, perquè la vida és així. Tot té dues cares, com a mínim. Hi ha com una vida polida i neta i darrere d'una cosa molt neta a vegades hi ha coses molt complicades. I, a l'inrevés, a vegades darrere d'una cosa molt complicada hi ha coses molt senzilles.

-Però vostè la tria així, està en el tall…

-No, jo trio la pedra, trio el bloc, però el tall només l'ordeno. Jo hi intervinc força en tot. Les munto jo, les intervinc… Part de la creació és això.

-Però pot ser perillós amb una pedra de quatre tones.

-Són peces complicades. Hi ha un cert joc d'equilibris en què a vegades has d'estar segur de no equivocar-te perquè podria ser perillós, però no ho és. Ho sembla, però no ho és. I hi ha enginyers treballant amb mi. Però quan estic fent aquestes peces només faig una peça. No hi ha res més. Tota l'energia està posada en això.

-En qualsevol cas, enllaça amb la seva peça del passeig de Gràcia com ha dit.

.I les que hi ha a Pedralbes. Però aquestes fa 8-9 anys que hi són i, quan em van encarregar la del Passeig de Gràcia, no podia repetir la de Pedralbes. La de Pedralbes és més bucòlica, però Passeig de Gràcia-Diagonal és un lloc tremendo. Hi havia el monòlit. Tot està molt ordenat, molt ben col·locat. Per això vaig pensar en la peça que sembla que vol caure i en el rosa, que et deixava una mica descol·locat. La intenció era fer-te pensar una mica i buscar un impacte.

Però el més interessant de tota la pedra del passeig de Gràcia, sobretot, és que s'ha convertit en un icona i forma part de la ciutat una cosa tan aliena, perquè la gent s'hi asseu a esperar, fumar o a prendre un cafè.

-En qualsevol cas, les seves peces, juntament amb les de Plensa, em fan pensar si s'ha recuperat l'interès per l'escultura.

-A veure. Les peces que hi ha a Pedralbes venen d'un concurs que vaig guanyar a Nova York per fer-les a tota Park Avenue. Això va sortir als diaris i Jaume Collboni, a qui no coneixia de res i quan encara no era alcalde, em contacta per dir-me: “Si no saps què fer amb aquestes escultures, a Barcelona trobarem un lloc”.

Ho va fer ell sense ser alcalde. L'alcaldessa d'aquell moment [Ada Colau] ni es va acostar per les escultures, ni crec que sàpiga que existeixen. Però he de dir que Collboni, Xavier Marcè i Albert Dalmau, quan estava a l'alcaldia, i Maria Bohïgues, són gent amb una consciència molt clara de l'art públic. I jo els ho agraeixo molt. Jaume i el seu equip són gent sensible, dedicada, entregada a la ciutat, el gran somni de la qual és una ciutat moderna i millor de la que era quan van arribar. I, evidentment, amb molts problemes i moltes complicacions, estan fent coses molt interessants.

I en l'art segur que es notarà perquè hi ha tot un programa important ara d'art públic a Barcelona.

-A això em referia, si s'ha reactivat i per què costa tant que es valori aquest art públic.

-Jo crec que hi ha una manca d'educació força important. Sense entrar a parlar del tema dels mòbils, que crec que és la droga més potent que ha existit mai. No mata, però canvia molt el comportament.

-Però també pot fer viral i reconeguda una escultura.

—Evidentment i tot suma. El que passa és que tot suma quan tens l'opció d'escollir el que vols que sumi. Però amb el telèfon moltes vegades no pots, t'obliga a mirar això. Jo crec que hi ha una manca de temps perdut, hi ha una manca d'avorriment, hi ha una manca de divagar, de no fer res. Mirar, pensar, raonar, posar en qüestió…

-Que l'art també té una mica d'això, oi? Cal aquest temps perdut per pensar en l'art.

-L'art necessita fer-te fer coses que no et fan fer les altres coses. I l'art necessita temps, observació, reflexió, i necessita posar en dubte. Jo crec que el problema més important és la poca capacitat de posar les coses en dubte.

La meva carrera, que és el que és, i més sent fill d'artista, sempre ha estat posar en dubte tot el que m'han dit que havia de ser.

-I tot i així ha recuperat certes coses de l'art català amb una connexió amb…

-Amb el fresc i la pintura antiga i tal, sí. Però jo, quan vaig començar a fer aquestes escultures, no era possible. És un acte de rebel·lia també. Els actes de rebel·lia són molt importants. I l'art ha de ser sempre rebel, però estem en un món i en un moment en què l'art no és rebel. Ara l'art és per agradar als que volen que agradi. Sembla que tot és revolucionari, però en realitat és molt més acadèmic que mai, perquè tothom està marcatíssim per les lleis del mercat, per les lleis expositives, per les tendències, i hi ha molt poca gent que digui “jo faig el que em dóna la gana”. I la feina de l'artista és fer el que li dóna la gana, perquè si no, no et faries artista. I si pot ser absolutament absurd, millor. L'amor i l'art són les úniques coses que no tenen cap sentit! O sigui, el tenen, però no tenen una explicació lògica racional. És tot al revés del que sembla que és.

-Bé, però abans d'acabar i ja que vostè ha parlat de Nova York. Què el va portar allà?

-Perquè a Nova York passava una cosa que era al revés del que passava i passa aquí molt sovint: allà les coses eren possibles. I si no ho eren, semblava que ho eren. A la gent que coneixies, els explicaves o els mostraves el que feies i els semblava fantàstic. Era molt encoratjador. I això és una gran cosa perquè quan t'instal·les en el territori del possible la vida canvia automàticament.

-Aquí són més reticents?

-Aquí tot és impossible. Sempre has d'anar amb molt de compte. Allà la gent és molt llançada. Ja per decidir-te a anar a viure allà has de ser-ho, ets estrany, no ets tímid i conservador.

-Què li ha donat cadascuna d'aquestes ciutats i què li ha tret?

-Jo sóc un híbrid de les dues coses. Hi ha coses que s'assemblen molt perquè la condició humana és igual a tot arreu. Canvien les aparences. Però jo he estat molt feliç vivint a Nova York perquè he pogut venir a Barcelona i perquè he pensat en Barcelona i he recordat Barcelona i he nascut i he crescut a Barcelona. Barcelona és la meva ciutat i Nova York va ser la meva ciutat. És com tenir dos amors que es coordinen, es compensen. Són dos mons que encaixen molt bé.