L'explotació laboral de Stéphane Brizé fa olor de premi a Venècia i 'Dau' impressiona però no convenç

Per a molts està sobrevalorat, d'altres el consideren un geni. Les seves pel·lícules són pur guió i, potser, perquè no hi ha apostes formals, ja està cridat a endur-se algun premi al Festival de Venècia.

Ja queden pocs dies i poques pel·lícules a concurs per presentar-se, però la vuitena jornada de la Mostra ha sorprès.

L'aterratge de Un bon petit soldat ha estat com un petit alleujament davant el fracàs de les propostes hollywoodianes de Company i Bunker. És clar que tampoc ho van posar gaire difícil.

Stéphane Brizé signa aquí una cinta tan ben explicada i filada per les accions que, en una època en què els personatges han d'explicar tot el temps en pantalla allò que els passa, que les accions siguin les que parlen ja s'aplaudeix.

Una actriu de premi

La protagonista, una Alba Rohrwacher digna d'endur-se la Copa Volpi, entra a una empresa com a cap de recursos humans i es trobarà que no la deixen fer res. Totes les seves accions són jutjades i, mentrestant, ella veu el seu fill només a través de vídeos que li envia el pare.

Tot porta a una escena (que no és la final) en un bar on, sense crits, en una conversa, tot passa. I res. Però és, potser, l'escena més dramàtica i emotiva vista a la Selecció Oficial.

I això que en les tres hores i mitja de Dau drama n'hi ha. Molt i d'una espectacularitat aclaparadora.

Amb una fotografia de l'horror completament d'acord, una ambientació potentíssima i un muntatge pertorbador, Ilya Khrzhanovsky et fica de ple a la pel·lícula encara que no vulguis.

'Dau'

La cinta narra la història del científic soviètic Lev Landau que es va negar a desenvolupar la bomba atòmica per als russos, però sense cap toc d'hagiografia.

El personatge és tan despreciable com les accions que pren contra ell l'Estat soviètic (amenaces, tortures, pallisses, espionatge, traïcions...). Egòlatra, masclista, interessat.

Però el que fa potent la pel·lícula és que aquesta misèria de la URSS i de Dau sembla contaminar tot el que l'envolta: l'escena, els moviments de càmera i el muntatge.

Llàstima que, després de la mitja part, tota la força amb què enganxa l'espectador es perdi per voler posar més el dit a la nafra en els comportaments domèstics que en les trampes de l'Estat (que n'hi ha).

Una mica de calma

Per sort, tota aquesta intensitat i desassossec ha tingut el seu moment distès. Encara que amb el seu toc dramàtic, com no. Ho ha alleugerit una mica Guria, pel·lícula del no gaire conegut cinema georgià, dirigida per Levan Koguashvili i presentada a la secció Spotlight.

La cinta trasllada l'espectador fins al 1992, quan el poble que dóna nom a la cinta celebra un concurs de misses. Aquesta és la premissa, però el film és molt més.

Tot parteix del protagonista, un venedor d'avellanes que acaba de quedar vidu i a qui els seus amics volen buscar-li nova núvia amb el concurs de misses. Entremig, passaran moltes coses.

Assalts, baralles entre amics, segrestos de joves, matrimonis per segrest i fang, molt fang, que embruta la imatge.

Una connexió inesperada

En un blanc i negre que ajuda a embrutar una mica més la imatge carregada del fang de la cinta, el recurs del neorealisme italià s'acosta més a una faula tragicòmica que retrata la misèria de l'ésser humà.

Tot, i aquí la connexió amb Dau, en una Geòrgia acabada de sortir de la URSS, però que sembla clavada en el fang que ha quedat. Per sort, aquí està explicat amb un somriure.

Nadal italià

Fora de competició s'ha presentat la enèsima pel·lícula italiana a Venècia, Il fuoco che ti porti dentro, d'Edoardo De Angelis.

Es podria dir que és una comèdia de Nadal. Passa en la Nit de Nadal i amb una família que només es parla a crits i des del maltractament.

Amb unes frases tan feridores com còmiques per la manera en què es llancen i es filmen, i una càmera que intenta seguir els dards des dels primers plans dels personatges, l'asfíxia d'aquesta casa traspassa la pantalla.

Les frases fan riure, sí, molt. Però ningú voldria ser-hi. Excepte els que ja portem 8 intenses jornades de festival. Una comèdia tan ben filmada i dialogada com aquesta era necessària.