Divendres va poder ser un dia de treva al festival de Venècia. Un dia de descans previ a un cap de setmana roquer. Molt roquer.
Liam i Noel Gallagher ja van desfermar la bogeria a última hora de la tarda d’ahir amb la seva arribada al Lido. Avui han posat la música. La que els va portar a l’èxit i va acabar amb la seva relació familiar. 15 anys separats. 15 anys sense parlar-se. 15 anys en què la seva música no va deixar de sonar. I han tornat.
Tothom ho sap, potser per això Will Lovelace i Dylan Southern no s’han preocupat gaire d’explicar-ho. 15 minuts són suficients per posar l’espectador en context i portar-lo a les sales d’assaig de la seva gira de retorn, per després volar pels escenaris de mig món.
Don't Look Back in Anger és el títol de la seva pel·lícula, d’una cançó i d’un lema de vida per aquests germans en el seu retorn. Una família que s’entén sobre els escenaris, als quals la música uneix. A ells i als milions de fans d’arreu del món. Per això, la pel·lícula se centra en això, en filmar tot el que passa a l’escenari mentre Liam reneix de les seves cendres i sonen els himnes d’Oasis a tot volum. Tant que fins i tot un fan de Blur pot gaudir-ne, excepte quan es posen intensos.
Amb el mateix esperit gamberro i passat de voltes va aterrar Primetime, l’esperat salt a la ficció de Lance Oppenheim. Hi havia moltes ganes i això ha generat també tot tipus de reaccions.
El realitzador de documentals s’apropa a aquells programes de televisió que, emparats en el periodisme, van començar a posar càmeres ocultes a tot arreu per descobrir els dolents. Tot basat en fets reals.
'Primetime', el que sigui per l’audiència
Si la pel·lícula inaugural de Danny Boyle, Ink, es basava en les gestes de Larry Lamb i Rupert Murdoch per fundar l’etapa de la desinformació amb The Sun, Oppenheim posa Robert Pattinson en el paper de Chris Hansen, un periodista àvid de reconeixement que no dubtarà a fer el que calgui per atrapar pederastes en el seu programa de televisió.
El format To Catch a Predator el porta al prime time gràcies a les investigacions del grup Perverted-Justice, que es feien passar per menors i ser caçats en acudir a la casa de les seves víctimes. Era llavors quan apareixia Hansen.
El problema és que quan ho passen a competir en horari de màxima audiència amb sèries com Lost, el periodista va a per més. La seva bogeria es desferma, i no li importa manipular un jove candidat a actor o qui sigui, fins i tot un peix gros. Tot per l’èxit.
La proposta arrenca bé, amb imatges molt televisives, pantalles partides amb format de càmera oculta i un Robert Pattinson donant-ho tot, a nivells que ja el posen a la llista de candidats als Oscar d’enguany. Però, més enllà d’això, un cop descoberta la crítica i el format, comença a decaure una mica.
I Moretti va enamorar
En canvi, qui està en plena forma és Nanni Moretti, que amb la seva Succederà questa nott demostra que amb poca cosa es pot arribar molt lluny, tant com al cor de l’espectador.
Ho fa amb una història d’amor i atzar, al més pur estil Woody Allen. Dos joves es troben el dia del casament d’ella, juguen un set de tennis i a ell li queda a la memòria.
Això no treu que ell refaci la seva vida, però quan un altre cop els torna a creuar, intentaran tenir l’aventura que sempre han volgut, encara que les seves vides no els ho permetin.
Pot semblar una història més. I ho és. Només que el bon fer de Moretti, el seu equilibri entre el drama i l’humor i una coreografia al més pur estil El sol del futur cala com una gota malaia fins a tocar i abraçar el cor.