Jornada desoladora i demolidora al festival de Venècia: Israel va deixar muda la Mostra amb 'Naza'

Dia desolador i devastador al Festival de Venècia. La pluja va fer acte de presència i va deixar l'esplanada del Palazzo del Cinema gairebé deserta.

Les catifes vermelles no es van cancel·lar, els flaixos van continuar, però sense els crits i salutacions de les grans multituds d'aquests dies. Tot va ser gris.

Sembla com si la pel·lícula que va protagonitzar la jornada, Naza, hagués contagiat el lloc.

Va ser el film sorpresa que el festival es va guardar fins fa una setmana i ha estat demolidor.

Dubtes inicials

Quan el Festival de Venècia va donar a conèixer el nom i la temàtica, un documental sobre les accions dels serveis d'intel·ligència israelians a Gaza, ningú hi va apostar i va costar d'entendre.

Els amants del cinema esperaven un gran nom, que ha faltat en aquesta edició. Alguns fins i tot van témer per la seva qualitat.

L'organització va justificar que es va mantenir el silenci tant de temps per motius de seguretat. Els dubtes van començar. Aquest dijous es van resoldre i l'organització es va penjar una medalla.

Israel ha deixat muts tots els espectadors de la Sala Gran del Palazzo del Cinema. Als incrèduls també.

La força de 'Naza'

El relat dels últims perpetradors de totes les accions de l'Estat d'Israel als responsables d'aquest documental, Yuval Abraham i Rachel Szor, glaça. Els seus cors també ho semblen.

No cal ser una persona compromesa ni tenir una opinió formada al respecte. La fredor amb què aquestes persones expliquen a càmera el que han dut a terme. Com diuen sense embuts totes les eines que han creat i utilitzat per acabar amb el poble gazià i com deshumanitzen els civils, als quals anomenen naza, calculant quants poden morir en el seu atac. Sense alè.

Contra aquesta veritat tan crua i directa, poc pot fer un film tan beneit, simple i definitori d'una certa tendència com Un peu avant minuit, de Nicolas Pariser.

Un ho podria resumir com un Midnight in Paris versió política. Aquí els carrers de París serveixen de teló de fons de les trobades i passejades del seu protagonista.

Molt parlar, poc actuar

En aquests deambulars, l'únic que fan els personatges és qüestionar les seves vides i, sobretot, la del protagonista.

Són diverses dones les que es troben amb ell per parlar dels privilegis d'un home en una societat patriarcal. A algunes els demana perdó, a d'altres els pregunta...

Tot mentre la ciutat de París s'omple de policies i de manifestacions. Potser això és l'únic interessant i gairebé una autocrítica sense voler-ho. Mentre el món crema, el cinema i tothom es passen el dia solucionant els seus petits conflictes morals, sense veure-ho tot cremar.

Gairebé és millor quedar-se amb les històries de fantasmes que venen de les seccions oficials.

Fantasmes i supervivència

La més interessant ha estat Cudze Rzeczy (What belongs to others), una pel·lícula polonesa presentada a la secció Grzegorz Dębowski. Tot comença d'una manera i acaba d'una altra.

Una dona que no pot pagar el lloguer és expulsada de casa seva, acaba ocupant-ne una on hi ha un mort i, a partir d'aquí, s'obsessiona amb ell.

La protagonista, que primer vol saber d'ell per poder fer-se amb els papers que l'habilitin per quedar-se amb la casa, es fa passar per la seva parella actual.

Anant a visitar la seva família, descobreix què ha portat aquell home a aquella situació, fins al punt que gairebé és ella qui descobreix als seus familiars qui va ser el seu fill, germà i exmarit.

Un artista 'fantasma'

Alguna cosa semblant passa amb El fantasma, pel·lícula argentina dirigida per Ignacio Masllorens i David Lamelas, que tracta d'indagar en la figura de Rubén Santantonín, un artista que va cremar totes les seves obres i es va treure la vida amb 45 anys.

Com si fos un making of del mateix documental, una cosa ja massa vista, els espectadors descobreixen qui va ser, què el va fer gran i fins i tot veuen que els motius de la seva mort no eren els que creien.

Igual que ha passat amb Naza. Molts pensaven que seria un nou documental sobre el genocidi jueu i és tot un cop a l'estómac de l'espectador, que mobilitza més que qualsevol altra presentada al festival amb aquesta intenció.