El festival de Venècia troba el Lleó d'Or al seu equador: Koreeda roba protagonisme a Musk

Quatre hores! Quatre hores de metratge per parlar d'Elon Musk, un personatge que només busca protagonisme i que estarà molt orgullós que el Festival de Venècia presenti una pel·lícula sobre ell en la seva 83a edició.

No va a concurs, però no cal. Tothom parla ja d'aquesta història, almenys per avui, cosa que segur que satisfà enormement el fundador de Tesla. Però aquest cronista no ha volgut fer-li aquest favor al multimilionari sud-africà. Ho sento.

En el seu defecte, en aquest equador del festival prefereix parlar de la pel·lícula que ja té tots els números per endur-se el Lleó d'Or.

Sí, ja s'ha dit de Primetime, Possible Love i fins i tot de Mr. Nelson, Did You Kill People?. Però això va ser abans de l'aparició de Look back de Hirokazu Koreeda.

L'arribada de Koreeda

El realitzador japonès, a vegades irregular, ha tornat a conquerir els cors dels espectadors de la Mostra de Venècia amb una altra de les seves històries d'infància.

Però de les cuidades, de les que miren amb cura els seus personatges i el que fan, en aquest cas el que dibuixen. O sigui, el manga. I no només això.

Parla de l'assetjament, de perseguir les il·lusions d'un mateix sense importar el què diran, de la societat de l'exitisme i, encara que no ho sembli, de la violència que comença a travessar també una societat que sembla tan educada i ordenada com la del Japó, especialment en els films de Koreeda.

Si a això s'hi suma l'afecte del cineasta en el retrat dels seus protagonistes, la cura de la música, els plans detall de cada traç que dibuixen les protagonistes i uns moments emotius que subratllen l'emoció a través del paisatge i els objectes, surt Look Back, una pel·lícula rodona i mereixedora del Lleó d'Or. Almenys, per ara.

Una sèrie B a Venècia

La cara oposada a Look Back és L'estranea, de Paolo Strippoli, una cinta amb un guió tan curiós com mal fet. Sí, aquí un dels personatges mostra una ferida i és a l'escena següent quan es mostra com se l'ha fet. I no és un salt temporal.

Es tracta d'una nova incursió del cinema de gènere en aquest festival i ja en van incomptables. Aquesta vegada per parlar dels riscos de demanar tot allò que es desitja.

La protagonista és una mare d'una família rica i ideal que, quan la seva filla està a punt de perdre una cama, té una trobada amb una mena de Faust amb qui acorda salvar la cama de la seva filla a canvi que el seu fill tingui un problema amb el pes.

I allà es desferma el caos. Les situacions són estrafolàries, les intervencions de Valeria Bruni Tedeschi com a diablesa són per riure i és que, si un no es pren la pel·lícula a broma, com una sèrie B estranya, només pot acabar amb una úlcera. Encara que també hi ha molts fans a les xarxes.

I Zizek va posar el cap

Per sort, el filòsof Slavoj Zizek va venir a posar seny. Sophie Fiennes grava les reflexions de l'eslovè a The Pervert's Guide to Utopias, un viatge no només pel pensament de l'autor, sinó també per algunes de les millors (i no tan bones) pel·lícules del setè art.

No és la primera vegada que Zizek reflexiona davant la càmera i, per sort, és un plaer. Aquesta vegada ho fa per parlar de la necessitat d'utopies i això no vol dir posar-se pesat i donar només a la dreta.

Zizek reivindica també la necessitat de desconnectar i passar-ho bé. Per això estima el cinema, per això i perquè proposa utopies, pensa el món com ell. I a més es disfressa del que calgui per això, fins i tot de Kirsten Dunst a Melancholia.

I al contrari del que passava fins ara, les seccions paral·leles tampoc han aportat gaire cosa. Potser la més interessant ha estat Una storia, presentada a Orizzonti.

La pel·lícula, dirigida per Anna Foglietta, és molt monòtona, com la vida dels seus protagonistes quan la seva filla se'n va a la universitat. Els mesos passen i, a poc a poc, es fa evident el desgast, que a les seves vides els passa alguna cosa.

Tot, absolutament tot, se sap des del principi, però hi ha un joc amb el muntatge i, més concretament, de la transició entre plans que està bé i el final, amb la conversa a pantalla partida i amb els rostres gairebé un damunt de l'altre, generen quelcom molt poderós. Llàstima que, aleshores, l'espectador ja vulgui anar-se'n a casa seva.