Notícies relacionades
Abans de l'estiu, vam celebrar a Letra Global l'aparició d'un dels millors llibres de literatura catalana, si més no de l'any; em refereixo a Els moixons de Montse Virgili. (ed. La Magrana).
Autèntica literatura, en el sentit que sap plasmar la grandesa oculta d'una sèrie de personatges de “vides minúscules”, com diria Michon, amb la particularitat que aquests personatges, aquestes vides que passen desapercebudes, que no tenen res de celebritats ni d'influencers, són, tots, transposicions de les dones del poble on va créixer l'autora.
Personalitat
Un llibre commovedor i exaltant, ja que exposa que l'ambigüitat, la riquesa de la personalitat, també la tragèdia i fins i tot la grandesa, bateguen arreu.
No em detindré a definir l'estil tan amè d'aquesta autora ja que no sóc crític literari (per la qual cosa dono gràcies a Déu), però diré que a partir de la lectura d'Els moixons –que vol dir una cosa així com “els ocellets” o “els ocells”-- el lector rep la amable invitació de la senyora Virgili a veure millor, més profunda i oberta i generosament, la gent anònima.
Condició femenina
Com que durant aquest estiu he pensat de tant en tant en les dones d'aquest llibre, m'he interessat també per l'autora i resulta que condueix cada dia, a Catalunya Ràdio, un programa titulat Les dones i els dies, on s'ocupa d'entrevistar dones que fan coses interessants o d'exposar temes relatius a la condició femenina.
No sóc oient de ràdio, però a vegades sintonitzo amb aquesta cadena i estic impressionat per la qualitat del programa i la cultura de la seva conductora.
Montse Virgili
Elecció
Amb aquests antecedents, no em semblava millor manera de reprendre després de l'estiu aquesta secció que aconseguint el telèfon de Virgili i sotmetent-la al joc dels diumenges, és a dir, demanant-li que triï una obra d'art contemporani que la interpeli personalment o íntimament.
Ella ha triat Portrait de l’artiste et de sa femme et de son fils un dels millors quadres del segle XX, però trio aquest quadre per biografia. El vaig veure al Museé de Beaux Arts de Brussel·les, va ser al juliol de 1997. Era la primera vegada que viatjava sola. Tenia 19 anys.
Vaig quedar-me molta estona mirant-lo. Era un autoretrat d'aquell pintor amb la seva dona i fill. Quan el vaig tenir al davant, vaig pensar en la meva, en la meva família, en una foto en concret, quan encara érem tres.
Al quadre no somriuen, semblen atrapats. S'assimilen els trets dels tres d'una manera terrorífica. Els cabells, tot i que d'aspecte diferent, semblen gairebé una perruca repetida; els llavis minsos no saben somriure.
'Portrait de l'artiste, de sa femme et de son fils' de Albert Crommelynck
Cadascú espantat a la seva manera, pensant en les seves coses, miren l'espectador absorts. Me'ls imagino lligats pels peus. No poden escapar de la seva herència, d'una manera de mirar, del que són.
Tots tres, vestits de diumenge, una altra presó, com en les fotografies amb decorat que es van posar de moda als 80. D'aquesta manera vam esquiar als Alps Suïssos a cent metres de casa. Víctor es deia el fotògraf que ens va immortalitzar.
Al quadre de Crommelynck la família mira amb recel. El pintor, amb el quadre, em sembla que crida: “aquesta és la meva família, on m'he ficat?”.
La meva era lluny de Brussel·les. Segur que en aquell viatge els vaig enviar una postal. Jo em vaig comprar una reproducció del quadre a la botiga del museu. Encara la guardo.”
Albert Crommelinck
És un descobriment per a mi, que mai no he vist cap oli o guaix o dibuix d'aquest artista. Albert Crommelinck (Brussel·les, 1902-1993) va ser un pintor belga que va viure a París, a Suïssa, a Itàlia i a Anglaterra, i va assolir reputació artística pels seus retrats de personatges tensos, introvertits.
L'impressionant autoretrat amb la seva família que ha triat Virgili és la seva obra més famosa, segons crec.
