Nao Albet i Marcel Borràs: “Ja no ens diuen ‘enfants terribles’, ara ens diuen els mimats”

Enmig de l'entrevista amb Nao Albet i Marcel Borràs al Teatre Lliure, el primer detecta alguna cosa a l'exterior i interromp la conversa: uns nois estan fent un rondo molt particular.

La imatge no pot ser més d'acord amb la xerrada i amb l'obra que estan representant a la Sala Fabià Puigserver, Els estunmen. En ella, els creadors posen en escena cantants d'òpera i dobles d'acció professionals del cinema per reflexionar sobre la masculinitat.

“És que estem parlant de la violència dels homes i aquests nens estan jugant a fer un rondo, però el del mig porta un cinturó a la mà i està donant cinturassos als que s'hi acosten, i aquesta és la gràcia del joc”, observa Albet.

“I s'ho estan passant d'allò més bé, sobreestimulats, gravant-se amb el mòbil… A cinturó net!”, comenta perplex també l'actor. Una imatge que fa pensar que, per molt que el tema pugui semblar ja cansat, la realitat s'imposa. La relació entre la violència i l'home és allà, com una cosa atàvica, gairebé.

Sembla que, per molta literatura que hi hagi al respecte i que es facin obres i pel·lícules, hi ha una realitat que s'imposa, oi? Això és impossible de canviar?

Nao Albet (N): No ho sé. Està clar que, si parlem nosaltres, no afecta ningú. Nosaltres som quatre gats i el teatre és un món molt petit, i més el teatre contemporani. Si això fos un blockbuster o estigués a Broadway, potser seria diferent, però en el fons fins que no ho faci Netflix, que també ho ha fet…

Però no sé si serem capaços de canviar res amb la cultura, espero que sí. Un dels motius pels quals, amb el Marcel, hem abordat aquesta temàtica és perquè, d'alguna manera, ens travessa a nosaltres en el nostre dia a dia també.

És una mica il·lús pensar que som capaços de canviar les coses des del teatre, però sí que hi ha aquesta voluntat de pensar i, si ha de servir d'alguna cosa, un motiu més per parlar-ne.

Encara que es parla molt del costós que sembla l'espectacle. No fa una mica de ràbia que només es parli dels diners que ha costat?

N: Sí, perquè a més no ha costat tants diners. Ha costat, però també tenim l'hàndicap que hi ha molts efectes especials i semblen més cars del que realment han estat.

Ho dic perquè, veient l'obra i les referències bibliogràfiques que heu utilitzat, es veu que hi ha alguna cosa més.

N: Sí, hem llegit bastantes coses diferents. Com dius, hem fet una immersió heavy en els temes de la violència, la masculinitat, la figura de l'heroi. El Marcel ha llegit un parell de llibres que relacionaven l'heroi amb el món del cinema.

Marcel Borràs (M): Sí, hi ha molta teoria. També vam llegir sobre noves masculinitats i una mica sobre el fenomen dels assassinats en massa.

Així comença l'obra, amb unes dades que espanten

N: Sí, aquesta dada que posa una mica la pell de gallina. Al llarg de la història només hi ha registrats nou casos de tirotejos massius perpetrats per noies, davant dels dos mil cinquanta i no sé quants perpetrats per nois.

I amb tanta lectura i feina dedicada a això, què creieu que ha fet que l'home tingui aquesta passió o aquesta obsessió per la violència?

M: Jo crec que és multifactorial. És el debat etern de quina part biològica resideix en aquest fet i quina part és cultural. Jo crec que és una combinació de totes les coses. El que està clar és que estem en un moment bonic en què una part del món pot posar-se en dubte, reflexionar i també veure quines són les conseqüències negatives d'això. Perquè, com es diu a l'obra, si bé hi ha unes poques conseqüències positives que la masculinitat sigui com és, també n'hi ha moltes de negatives.

És molt important que els propis homes reflexionem sobre això, sobre com som.

El cert és que, per denunciar-ho, vosaltres també feu servir aquesta violència, la mostreu a l'escenari. És possible no fer-ho així?

N: Sí, hi ha una voluntat d'embellir la violència, una cosa que nosaltres a la pròpia obra critiquem, perquè és part de la tradició que hem tingut nosaltres, sobretot de la nostra generació, a través del cinema. Però, alhora, el Marcel i jo també ho hem acabat fent a les nostres obres. Per exemple, una marca que apareix a totes les nostres obres és la de les pistoles. En moltes de les nostres peces sempre apareixen pistoles de foc i molta violència i tal. Així que, d'alguna manera, nosaltres també som culpables d'estetitzar aquesta violència.

Aquí volíem reflexionar sobre això: fins a quin punt és lícit que l'art es mantingui al marge? L'art pot parlar de tot? No cal que la correcció política entri dins de les eleccions estètiques o de continguts d'una obra d'art? O sí? O hem de mantenir-nos al marge d'això? Aquestes reflexions apareixen de manera directa o indirecta als espectacles.

M: I també ens semblava que el fet que l'espectacle tingués una dosi alta de testosterona i de violència feia que la distància entre la protagonista i aquesta violència fos més gran i, per tant, que el viatge fos més èpic. Si la violència hagués estat menys explícita, hauria estat un espectacle diferent.

Una protagonista, Evangelina, que no sempre va ser pensada com a dona, oi?

M: Sí, durant un temps vam pensar que volíem que el protagonista fos un pare a qui li hagués passat una tragèdia similar i intentés venjar el seu fill i parlar d'aquest mascle i de la transformació que pateix aquest tipus.

Després ens vam adonar que potser era més interessant anar al sexe oposat perquè la distància fos encara més gran i evident.

Ella, com la resta de personatges, té els seus dobles. Hi ha els estunmen que posen el cos i darrere les seves veus, que són les d'altres persones. Era una manera de marcar també el que es mostra i què hi ha darrere?

N: Sí, aquest gest ens serveix per diversos factors. Perquè, d'una banda, podem reflexionar sobre un dels temes centrals a la nostra obra, que és el de la realitat i la ficció. La idea de l'original i la còpia, del doble, ens permet acabar reflexionant sobre això. I després també perquè, com que els stuntmen sempre estan acostumats a estar a l'ombra, ens feia gràcia, en aquest cas, posar-los a ells en primer terme i als cantants posant-los la veu. Per tant, ens serveix per fer aquesta doble jugada i reflexionar sobre on és la veritat i la ficció, quan comença cadascuna.

M: Sí, com que vivim en un món en què ja no sabem què és veritat i què és mentida, en nosaltres hi ha aquesta pulsió, sempre latent, aquesta necessitat de col·locar-nos en aquest lloc en què l'espectador no sap què passa. A vegades, ni nosaltres mateixos sabem què hi ha darrere de cada cosa. Fins i tot quan intentes fer la capa més meta, perquè fins i tot quan sóc jo parlant-te, allà també hi ha una ficció. És impossible ser 100% veritable i, per tant, gairebé millor ensenyar que res no és veritat.

D'on us ve aquest pòsit filosòfic?

N: Bé, les paradoxes sobre l'autoficció, que és la temàtica que havíem tractat a la nostra última obra i que inevitablement apareix a tota la nostra obra, sempre ens han interessat molt.

Jo, concretament, vaig fer el treball de final de grau sobre l'autoficció i, per tant, vaig reflexionar molt sobre aquest tema i em va semblar apassionant. I el teatre, entre totes les disciplines artístiques, té una mica més de veritat. Allà tens un intèrpret en directe que t'està dient un text, per tant no està gravat i es pot equivocar. Això fa que estigui molt a prop de la veritat i, tot i així, és impossible allunyar-se d'aquesta ficció que ho tenyeix tot en el món de l'art en general.

Tracteu molt l'autoficció, està molt present a la vostra obra, però aquí vosaltres no teniu el protagonisme. Us anireu allunyant d'això?

M: No. Ve de voler posar els estunmen de protagonistes. I ja va passar amb Els esqueiters, que els vam posar a ells davant i nosaltres érem també uns pseudo filòsofs, pensadors renaixentistes, que, tot i que anàvem apareixent, el pes de l'obra el tenien ells, sobretot.

Bé, parleu que 'Els esqueiters' i 'Els estunmen' formen part d'una trilogia. Té sentit. Ara, la pregunta és: sabem de què va la tercera part?

M: No et pensis.

N: El que va passar és que, al mig del procés d'escriptura, ens vam adonar que hi havia moltes analogies amb aquesta primera peça que es deia Els esqueiters i ens va semblar adequat encaixar-les en una possible trilogia, perquè no hi ha dos sense tres. (Somriu).

M: Hi haurà una tercera part, segur, sobretot pel fet que ens agrada molt la idea d'intercanviar amb gent fora del teatre. És un element molt divertit, perquè t'obre molts universos improbables.

Quan teníem la idea d'Els esqueiters ens va agradar, però fins que no va tenir sentit no la vam fer. Va ser la pròpia peça la que li donava coherència a tot.

I serà un altre col·lectiu?

N: Probablement. Perquè una de les coses que també ens agrada molt de treballar amb gent que no són intèrprets o que no estan acostumats a estar sobre l'escenari és tornar a la idea de la veritat i la ficció. Hi ha una manera insalvable que tenen d'estar d'una forma tan real sobre l'escenari, perquè hi ha una vulnerabilitat, una cosa que no controlen. I això a nosaltres ens apassiona: veure un intèrpret en escena que està a la corda fluixa i l'espectador ho veu i ho sent.

Hi ha alguna cosa en la mirada o en la manera de travessar l'espai en què, d'alguna manera, veus que no estan del tot a gust en aquest espai. I això ens recorda tot el temps la nostra fragilitat també com a espectadors.

Heu expressat el vostre gust per la hibridació i la barreja, aquí és clar amb l'òpera i el cinema. Què aporta, què us crida l'atenció, què s'aconsegueix? Creieu que, d'alguna manera, el teatre necessita d'aquesta barreja?

M: El que ens passa és que gairebé tot el teatre que ens agrada a nosaltres és així. Llavors tampoc ho veiem com una cosa estranya ni tan sols irreverent. Més aviat forma part de buscar estratègies per connectar amb l'espectador i per mantenir-lo actiu veient l'obra. O sigui, forma part de la nostra idiosincràsia.

Però tampoc seria l'habitual en el teatre, diguem, més comercial o majoritari. Què fa que el teatre a vegades es quedi en aquesta cosa tan rígida?

N: No ho sé.

M: Jo tampoc.

N: Crec que té a veure, entre altres coses, amb que el teatre té un component generacional molt fort. És un tipus de cultura que és bastant cara i això fa que sigui inaccessible per a molta part de la societat i per a la part jove de la ciutat.

M: Però hi ha descomptes. Als menors de 30 els surt per 15 o 16 euros.

No tots els joves ho saben, per això.

N: Sí, potser també és un error de les mateixes institucions o dels teatres a l'hora de vendre bé o de fer arribar bé aquesta informació a la gent jove per aconseguir que els vingui de gust venir.

No ho sé. Però crec que és un dels motius pels quals potser no hi ha una manera de fer teatre amb una vocació d'innovar, perquè la gent gran és de “val més bo conegut que dolent per conèixer”. Ells preferiran seguir veient el mateix de tota la vida, perquè els encanta. En canvi, la gent jove sí que és la que, d'alguna manera, està oberta a noves maneres d'explicar-nos, suposo.

Vosaltres fa temps que ho feu i us diuen els enfants terribles, mimats…

M: Bé, això d'enfants terribles ja no ens ho diuen, ara ens han dit els mimats.

N: Els mimats? Però érem nens mimats?

M: Suposo, no ho sé.

N: Doncs tampoc ho entenc.

Sí, ho he vist. Sona una mica despectiu.

N: No sé, m'importa un rave el que diuen.

M: A vegades t'encasellen en una cosa com aquesta dels enfants terribles d'una manera genèrica per encasellar-nos en alguna cosa, perquè així t'estalvies reflexionar sobre el que has vist, i dir que “són els mimats del teatre” suposo que també és una altra manera d'encasellar-nos. Però no crec…

O sigui, hi ha molts més directors en aquesta ciutat que diries que estan cada any a les sales, a la sala gran del Nacional, moltes més vegades que nosaltres. I em sembla molt bé, perquè tampoc és que jo tingui la necessitat de fer moltes més obres, però si és per gent que fa teatre a Barcelona, no crec que siguem els que estan més allà. O sigui, fem una obra cada tres anys, pràcticament.

N: I amb això de mimats sembla que no tinguem el mèrit d'estar aquí i hi ha hagut una feinada de molts anys. D'acord, hem estat privilegiats o hem tingut la sort que van confiar en nosaltres sent molt joves. Van confiar amb quatre xavals, però van confiar en nosaltres. I considero que, si ara tenim la sort de fer la nostra primera sala gran ¡als 35 anys!, tampoc sé si som tan privilegiats. Si als 35 anys fem una sala gran amb aquests mitjans crec que és, entre altres coses, perquè hi ha uns mèrits que ens hem treballat per ser aquí.

Bé, mirem al futur. Sabem que ja treballeu en la següent peça i, com a l'anterior obra ja vau donar pistes sobre aquesta òpera amb estunmen, que ara hagueu fet el cartell amb IA és una pista que hem de llegir sobre la vostra pròxima obra?

N: Ah, amic, quina bona pregunta, eh? No, però m'estàs donant una idea. (Bromeja). No, no ho hem pensat. Sí que estem treballant ja en altres coses, però no van per aquí; a més, ja se n'han fet moltes sobre la IA.