Quan el seu pare va morir, Teo Camino recitava versos d'Octavio Paz al guarda-roba d’un pub tronat de Londres, mentre angleses borratxes li llençaven a sobre abrics de pell d’imitació i un reggaeton a tot volum li perforava el cap. Estoy en donde estuve / soy la sombra que arrojan mis palabras. I de cop, una trucada que ho canvia tot.
Més d’una dècada després, l’autor recorda encara la veu de la seva mare Margot, entrada la nit, quan el so del mòbil mai augura res de bo. Les cames tremolen, el cor s’accelera, la veu falla i el record d’un rostre estimat comença ja a difuminar-se. Les beaux jours sont finis.
A més de ser el gran cineasta de la memòria històrica, tant en ficció com en documental, Jaime Camino Vega de la Iglesia (Barcelona, 1936-Barcelona, 2015) va ser el pare de Teo Camino Rodés, avui periodista a Consumidor Global i Crónica Global. L’autor li ret homenatge a Aunque ya no me leas (Editorial Funambulista), un llibre confessional i descarnat que oscil·la entre la biografia, l’autoficció i l’epístola.
A la primera part de l’obra, el jove Teo Camino fuig de Barcelona per convertir-se en escriptor a Londres. Malalt de literatura, lloga una petita habitació a prop de la literària Baker Street i troba feina en un pub. Els seus dies transcorren entre borratxeres, lectures i desesperades recerques de l’amor, que sempre es troba al vagó contrari, al pròxim bar, al tren que se n’ha anat, mentre la joventut s’evapora.
Del seu pare ha heretat una dilatada cultura europea, nodrida de referències a escriptors i cineastes francesos o americans, i una crònica incapacitat d’estimar, ostatge d’insospitades necessitats de solitud i del desig incontrolable en les nits infinites en què, encara, tot era possible. Per uns instants, el lector es pregunta com un llibre sobre la mort pot donar tantes ganes de viure.
Després, és clar, la vida canvia i ja no torna a ser la mateixa. La plenitud es transforma en silenci, i ja sempre serà així. “Sempre havia pensat que eres invencible (...) Que tenies resposta a totes les meves preguntes”, resa Camino, que torna a Barcelona per acomiadar-se del cadàver del seu pare.
Recorda, aleshores, l’última vegada que es van veure a l’aeroport, quan en Jaime persegueix el seu fill amb la mirada mentre aquest es difumina i es perd entre els rius de maletes i turistes. O els seus últims passejos escoltant els Preludes de Chopin. Un mai sap quan serà l’última vegada que veurà un ésser estimat, tot i que això passa tot el temps i a tothom.
En Teo s’instal·la al pis familiar de Balmes, es menja les restes de menjar que va deixar en Jaime a la nevera, dorm al seu llit, es vesteix amb la seva roba i fuma els seus cigarrets. “Aquests mateixos que et van matar”, recorda, mentre exhala. Queda l’olor dels morts quan ja no queda res més d’ells.
I, de cop, el llibre passa a convertir-se en una llarga carta al pare, no a la manera kafkiana, sinó una epístola confessional i memorialística sobre dies feliços, desgranada a través de diaris i escrits que el cineasta va deixar en calaixos, ordinadors i trasters. Per les seves línies hi transcorren els seus tres primers anys a Gelida, en una guerra que marcaria la seva vida i la seva obra, la infància a la Barcelona franquista, els passejos per Balmes i Enric Granados, els estius a Port Lligat, el refugi de París o les vetllades literàries amb Marsé o Gil de Biedma.
Al final, un s’adona que la inclassificable obra de Teo Camino no és sinó una excusa per recordar persones que un dia vam estimar i que ja no hi són. Ho va dir Scott Fitzgerald, citat per l’autor, i els seus “vaixells que avancen a contracorrent, arrossegats cap al passat”.
És una llàstima que els pares mai llegeixin o escoltin el que diem d’ells quan no hi són presents i que no arribin a imaginar-se la falta que ens fan, la por que tenim a perdre’ls, i quan els hem perdut, a oblidar-los. És una pena que sempre s’hagin de conformar amb breus trucades a la nit o amb fugaços sopars els diumenges.
En les paraules d’en Teo s’hi amaga la mala consciència que guardem tots els fills al fons de l’ànima. També la sensació de no haver-los pogut mai conèixer del tot, malgrat haver passat amb ells mitja vida. No sabem res del que ens amaguen, del que callen, dels pensaments que descarten, dels seus enamoraments secrets o dels seus dubtes, tot això s’oblida algun dia i es perd en la llarga història del temps.
Quan passa l’inevitable, sorgeixen bells llibres plens de remordiments. “Em fa por decebre’t”, diu en Teo, i és un resum del que ens queda després de la mort d’un pare. Paraules i paraules sense destinatari, trista acomiadada per amagar l’únic veritable: que sense ells aquí tenim por de tot, fins i tot que un dia puguem oblidar-nos de com els vam estimar.