Enrique Granell celebra Atget

Tot i que gairebé no el conec en persona, tinc un deute intel·lectual enorme amb l'arquitecte, professor universitari, investigador i, en fi, savi, Enrique Granell (Barcelona, 1955). Doncs és gràcies a ell, a l'exposició que va comissariar a l'IVAM el 1996, Mundo de Juan Eduardo Cirlot, el lluminós catàleg de la qual atresoro a la meva biblioteca, vaig descobrir fa 20 anys el gran i fins aleshores gairebé (i interessadament, però en això no hi entraré ara) oblidat poeta barceloní Cirlot.



Aleshores l'IVAM el dirigia Juan Manuel Bonet, secundat pel francès Emmanuel Guigon, que, per cert, ara acaba la seva trajectòria al capdavant del museu Picasso de Barcelona.

A l'IVAM es van ajuntar els astres. Si ara, més enllà del seu cèlebre Diccionari de símbols, Cirlot i la seva obra són una presència i influència viva i fecunda entre els interessats en la literatura és, en part substancial, gràcies als desvetllaments d'aquests senyors, especialment de Granell.

I, per descomptat, de Victoria Cirlot, filla del poeta i, com Granell, la seva “còmplice”, tan rigorosa i tenaç com ell en la reivindicació i rescat d'un llegat inacabable, que s'ha anat duent a terme especialment a Edicions Siruela.

Què hauria estat de mi si no hagués descobert Cirlot? Un altre, segurament pitjor. Però el vaig descobrir, de tant en tant el rellegeixo, i el seu retrat exigent em mira cada dia, des d'un prestatge de la meva biblioteca. El que des d'allà em diu...

Anys després d'aquella exposició al museu valencià, llavor de tantes publicacions cirlotianes, Granell va comissariar una altra expo, més modesta, al centre Santa Mònica de Barcelona, L'habitació imaginària de Juan Eduardo Cirlot.

Allà vaig veure per primer cop l'espasa del cavalleresc condestable Pere de Portugal, arma elegant que tant agradava al poeta, que es pot visitar al museu de la catedral de Barcelona, i que porta inscrita a la fulla d'acer la seva divisa Paine pourjoie (pena per alegria).

Per cert, que sobre Juan Eduardo Cirlot hi ha alguns recents testimonis a Marginalia, el nou llibre de Victoria, compendi de textos sobre literatura, mística, art i altres disciplines, a la prestigiosa editorial Vaso Roto, que els comentaré aviat.

Assabentat que la mateixa editorial Granell recuperarà, a l'abril o maig, la reunió dels dos llibres i diversos poemes i articles que Cirlot va dedicar a Gaudí, on a més es farà història de la seva polèmica amb els catalanistes de Serra d’Or, Bohigas i Cirici, el vaig trucar ahir per sumar-lo al joc dels diumenges: Quina obra d'art moderna t'agradaria tenir a casa o poder contemplar quan et vingués de gust?

Va respondre de seguida amb un e-mail. El titular deia: Eugène Atget. Fête du Trone. 1925.

Atget, el famós retratista de tantes escenes de carrer i aspectes de l'arquitectura de París de finals del segle XIX i principis del XX. Les fotos que tria Granell són sorprenents. El text que m'adjunta i que per la seva claredat i suggeriment no cal glossar, és el dels següents paràgrafs:





“A més dels seus viatges fotogràfics pel París antic, Eugene Atget va ser també un assidu visitant dels afores, la zone i les fires populars.

Un dia de 1925 va visitar la Fira del Tron i va fotografiar les seves atraccions. Tres d'aquestes plaques fotogràfiques ens mostren la paradeta d'Armand le Geant. Les dues primeres mostren vistes generals de la instal·lació. La tercera, la de més transcendència, ens mostra un detall de l'escenari.

Atget va visitar la fira quan estava totalment buida. Les fotos no reprodueixen l'enrenou d'aquells personatges multicolors, els apaches, les bonnes, les parelles o els nens amb el seu cridori ensordidor. Buida està també l'escena dels seus actors.

L'espectacle d'Armand consistia a presentar-se davant el públic amb els seus dos metres quaranta-quatre centímetres d'alçada acompanyat d'un nan. Els espectadors quedaven estupefactes per aquell assalt a la raó de la natura que s'oferia als seus ulls.

Tot i que buit, l'escenari mostra objectualment els seus dos actors. Cadira gran, cadira miniatura, la sabata gegant d'Armand al costat de la sabateta del nan. Unes fotos de la parella i uns cartells amb el preu completen la imatge. Una simple bombeta penja de dalt, serà l'única il·luminació nocturna de la instal·lació.

Som al 1925, i la manera com se'ns presenta aquesta escena sembla haver estat coreografiada no per uns firaires anònims, sinó per algun contemporani artista d'avantguarda”.