Hi ha dolors que avisen que alguna cosa no va bé i desapareixen quan el problema se soluciona. I n'hi ha d'altres que, per diferents motius, es queden. Passen les setmanes, arriben els mesos i aquest senyal d'alarma segueix present encara que la lesió que la va originar ja no existeixi.
Quan el dolor dura més de tres mesos o apareix de manera recurrent, es pot considerar dolor crònic. No és simplement un dolor que dura més temps. Pot convertir-se en una malaltia que afecta el cos, però també el descans, l'estat d'ànim i la vida quotidiana.
Amb tres mesos n'hi ha prou
El dolor crònic es pot presentar de moltes formes. Algunes persones descriuen una pressió constant o rigidesa; d'altres parlen de cremor, punxades o fins i tot descàrregues elèctriques. També les causes són molt variades: des de problemes musculoesquelètics, com el dolor lumbar, fins a lesions nervioses, traumatismes, intervencions quirúrgiques o malalties oncològiques.
A Espanya, s'estima que una de cada quatre persones conviu amb dolor crònic. Per a algunes, les molèsties són manejables. Per a d'altres, acaben condicionant decisions tan senzilles com sortir a caminar, fer esport, dormir bé o fins i tot acceptar un pla amb amics.
I aquí apareix un dels principals problemes. Quan el dolor es manté en el temps, és fàcil entrar en un cercle complicat: es dorm pitjor, augmenta el cansament, es redueix l'activitat física i apareix la por a fer determinats moviments per si el dolor empitjora.
Quan el dolor mana
Per això, tractar el dolor crònic implica mirar més enllà de la zona del cos que fa mal. L'estrès, l'ansietat, la manca de son o les circumstàncies personals poden influir en com es percep i s'afronta el dolor.
“El dolor és una entitat biopsicosocial”, explica el doctor Ricard Valdés, cap del Servei d'Anestesiologia, Reanimació i Tractament del Dolor de l'Hospital Universitari Dexeus, pertanyent al Grupo Quirónsalud. “Per això les unitats que el tracten compten amb anestesiòlegs, rehabilitadors, psicòlegs, fisioterapeutes i infermers, entre d'altres professionals”.
La idea és important perquè significa que no tots els pacients necessiten exactament el mateix. El tractament s'ha d'adaptar a la situació de cada persona i tenir en compte no només quant li fa mal, sinó també com aquest dolor està afectant la seva vida.
Més enllà de la pastilla
Durant anys, parlar de tractament del dolor podia portar directament a pensar en medicaments. Continuïn sent una eina important, però l'abordatge actual és molt més ampli.
Depenent de cada cas, les unitats especialitzades poden recórrer a fàrmacs, tècniques intervencionistes, fisioteràpia, exercici físic supervisat, suport psicològic o educació sanitària. No es tracta necessàriament de triar una opció o una altra, sinó de combinar les que puguin ajudar cada pacient.
L'objectiu tampoc és únicament aconseguir que el dolor desaparegui. En alguns casos això no és possible de manera completa. Es busca, sobretot, que la persona pugui recuperar mobilitat, autonomia i activitats que havia anat abandonant.
Comprendre el propi dolor forma part d'aquest procés. Saber per què pot continuar un senyal dolorós quan la lesió inicial ja ha desaparegut ajuda a reduir la incertesa i permet afrontar el tractament d'una manera més activa.
Recuperar el control
Un dels errors més freqüents és pensar que cal aguantar. Algunes persones atribueixen el dolor a l'edat, a una operació anterior o a una lesió i acaben incorporant-lo a la seva rutina com si fos inevitable.
Però quan les molèsties duren mesos, es repeteixen o comencen a interferir amb el son, la feina, la mobilitat o les relacions personals, convé consultar. Acostumar-se al dolor no significa que calgui resignar-s'hi.
“Els pacients han de saber què és el dolor crònic i on es tracta”, apunta el doctor Valdés. “I cal assumir que el tractament no sol dependre d'una única pastilla, sinó d'un abordatge complet de la realitat del pacient”.
El primer pas pot ser precisament aquest: deixar de considerar el dolor persistent com una cosa amb la qual simplement cal conviure. Una valoració adequada permet conèixer-ne l'origen, entendre quins factors el mantenen i plantejar un tractament adaptat a cada cas.