Irene Polo, la dona que va ensenyar periodisme als seus companys

Resulta inevitable rendir-se davant la fascinant figura d'Irene Polo (Barcelona, 1908 - Buenos Aires, 1942). Pionera del periodisme espanyol, va tenir una biografia breu i intensa i una trajectòria brillant. Els seus articles, escrits amb un estil absolutament contemporani, irònic i molt proper, van deixar empremta en un àmbit, i en un moment, en què el periodisme era cosa d'homes.

Molts dels seus companys van arribar a dir que “havien après el periodisme d'ella”, explica aDones a Crònica Francesc Salgado, doctor en periodisme, investigador i docent a la Universitat Pompeu Fabra. Tota una autoritat en un “personatge excepcional” del qual encara queda molt per desxifrar.

De moment, dos títols de Renacimiento editats per Salgado il·luminen sobre aquesta formidable reportera: Una intrusa en la prensa. Periodismo y República (1927-1931), i Irene Polo. La mujer que aprendió a arder. Periodismo y República (1930-1933).

De la premsa cinematogràfica a la premsa “seriosa”

La periodista catalana va néixer en una família humil del Poble-sec. En una època en què el periodisme no s'aprenia a les aules, sinó al carrer, la seva escola va ser la premsa cinematogràfica. En les seves primeres cròniques sobre l'star system —primer del cinema mut i després del sonor— va aprendre l'art de captivar el lector.

“Eren unes narracions completament populars amb la intenció de seduir un nou públic, la classe mitjana i baixa, que no accedia als diaris tradicionals”. Però el realment trencador, apunta Salgado, és que “quan fa el salt a la premsa seriosa manté el mateix estil”.

Devia ser tot un espectacle quan va entrar per primera vegada a la redacció de Las Noticias, “un diari pompos, del que avui anomenaríem ‘senyors’, famós per la seva llarguíssima taula on tots els redactors escrivien a mà, i ella va arribar amb els seus fulls escrits a màquina i parlant de persones normals, de gent del carrer”. Allò, diu, “va trencar completament l'estereotip”.

A Sitges amb Buster Keaton i la reprimenda de Clara Campoamor

Per les seves cròniques van desfilar Imperio Argentina, Pastora Imperio, Greta Garbo, Douglas Fairbanks, el gran Pau Casals; també persones corrents; i polítics i intel·lectuals, com Maria Rusiñol, Francesc Cambó o Pío Baroja. Fins i tot el mateix Mefistòfil va tenir el seu moment de glòria per lamentar-se de l'escassetat d'ànimes disponibles en una divertida interviú fictícia.

Amb l'estrella hollywoodiana Buster Keaton va anar d'excursió a Sitges un calorós dia d'agost de 1930 després d'acabar una roda de premsa organitzada per la Warner a l'hotel Ritz. Polo relata el periple sense solemnitat ni artifici, en un to absolutament normal, parlant sempre en plural, un “nosaltres", heretat dels reporters del XIX.

A Francesc Cambó, que feia mesos que no es deixava veure, el va perseguir en un taxi per la Diagonal fins als afores de Barcelona. “No va aconseguir parlar amb ell, però es saluden, tenen una conversa visual i es fan fotos. Justament això dona fe que aquest senyor ha tornat. És pur periodisme d'avui. Només faltava la càmera”.

Diu Salgado que quan Irene Polo s'enfada o està contenta, es nota. Tampoc amagava els seus entrebancs. Quan Clara Campoamor li va donar una bona esbroncada en plena conversa sobre feminisme, ella ho resol amb humilitat, “escriu el que va passar i no amaga la reprimenda d'una senyora, també periodista, que havia treballat en un suplement il·lustrat molt important i que era una autèntica feminista”.

Llenguatge innovador i canvi de registre

A més d'una honestedat inusual, Irene Polo posseïa una capacitat innata per innovar amb el llenguatge i per canviar de registre. En un article sobre el devastador incendi dels emblemàtics magatzems El Siglo de la Rambla, per Nadal de 1933, descriu els centenars de joguines que es van destruir com les “víctimes desconegudes”, mentre que als milers de nens que ploren desconsolats per això els defineix com a “víctimes inèdites i sentimentals”.

Un punt de vista original, però també arriscat, que potser es va poder permetre perquè no hi va haver víctimes mortals. “No sé fins a quin punt es va poder entendre en la seva època, i tampoc sé si es podria publicar una cosa així a la premsa d'avui”. La llibertat també és arriscar. “Crec que anava de redacció en redacció buscant espais on ser compresa”.

Res la intimidava. Va abordar el que avui anomenaríem crònica rosa, el feminisme i la política. Entre 1933 i 1934 va escriure sobre els conflictes socials com a redactora sindical, envoltada d'estibadors i vaguistes, en “un ambient el menys femení que et puguis imaginar”. Però sobreviu i fa la seva feina. Va arribar a enfrontar-se a la FAI per unes vagues que considerava polítiques i no reivindicatives, i va defensar el cooperativisme socialista republicà. I, amb només 27 anys, va coordinar dos diaris vespertins barcelonins amb una redacció masculina al seu càrrec.

Margarita Xirgu, Lorca i un exili sobrevingut

Llavors va aparèixer Margarita Xirgu. La gran dama del teatre preparava una gira per Llatinoamèrica quan li va concedir una entrevista. “Hi va haver una mena d'encantament mutu”. Segurament va ser al llarg de la mateixa quan l'actriu catalana li va oferir la secretaria de la companyia, que havia quedat vacant després de la renúncia de Federico García Lorca.

Segons explica Salgado, la parella del poeta i dramaturg granadí no podia abandonar el país i va decidir posposar el viatge. Aquella decisió va sentenciar la vida d'ambdós.

Tots sabem quin va ser el destí de Lorca. Irene Polo va acceptar, va deixar la seva feina i es va llançar a una nova vida, convençuda que no abandonava el periodisme. També amb la intenció de tornar. Res d'això va passar. “Ella pensava informar de fets que pogués trobar i anar enviant reportatges durant el viatge, però no va arribar res. A més, quan van marxar al gener del 36 no sabien que s'exiliaven”, apunta. La Guerra Civil les va condemnar a l'exili.

Els seus últims anys a l'Argentina

De la seva vida a Buenos Aires se'n sap poc. Va arribar a la capital argentina a mitjans de 1937 i, durant dos anys, va viure a casa de Salvadora Medina, esposa de Natalio Botana, un dels prohoms de la comunicació, propietari del diari La Crítica. Unes circumstàncies que desconcerten Francesc Salgado: “S'aprecia una situació molt favorable, vivint en una mena de llimb amb famílies molt il·lustrades, riques, propietàries de diaris… i tot i així no hi ha cap pista de la feina d'Irene en aquells anys”.

De moment només han trobat un parell d'articles de 1940, en un diari de Santiago de Xile, signats per una tal Irene Pol que podrien ser d'ella, però escrits amb un estil molt neutre, “com si no volgués existir o cridar l'atenció”. Potser signava amb pseudònim o mantenia un perfil molt baix per no cridar l'atenció, “segurament seria per prudència de republicana derrotada, amb les ambaixades en mans de Franco”. El que sí se sap és que va reprendre el seu primer ofici, la publicitat, i que va aconseguir portar la seva família, tot i que vivien en domicilis separats.

Irene Polo es va treure la vida a l'abril de 1942, als 32 anys. Els obituaris la van acomiadar com a escriptora, tot i que ella sempre es va reivindicar com a periodista: “Jo sóc periodista”, deia.

Salgado descarta la versió romàntica de la seva mort, com apunten les primeres reconstruccions de la seva vida: “No és cert que es suïcidés per amor ni res d'això, per més que s'hagi posat l'accent en el suposat amor amb Margarita Xirgu”. Van pesar, segons ell, la malaltia –hi ha qui afirma que sempre va tenir un caràcter depressiu—, la por a les esvàstiques que ja apareixien als carrers de Buenos Aires, i potser també les tensions familiars.

La seva última carta, escrita uns 15 dies abans, “té un to fosc”. Massa incògnites encara per desxifrar. “Quan em jubili, potser me'n vaig a buscar fantasmes”, bromeja. Potser Irene Polo encara espera en algun arxiu argentí.