El passat 15 de setembre, el director de Càritas Diocesana de Barcelona, Eduard Sala, va llançar una pregunta a una cinquantena de persones reunides a l'auditori d'Esade: “per a vosaltres, què és més important a la vida, sentir-se segur o sentir-se estimat?”.
La majoria dels assistents va triar la segona: sentir-se estimat. “Doncs us equivoqueu”, els va respondre Sala. “Necessitem que algú tingui cura de nosaltres en tot el cicle de la nostra vida: quan naixem, i durant la infància, però també quan arribin aquelles malalties que ningú pensa que arribaran, o quan siguem dependents, si ens toca ser-ho”.
Una qüestió poc visible
La reflexió llançada per Sala va servir per arrencar una xerrada sobre com combatre l'aporofòbia, un terme encunyat als anys 1990 per la filòsofa valenciana Adela Cortina per descriure la por i el rebuig envers la pobresa i envers les persones pobres.
“L'aporofòbia s'alimenta dels discursos de l'odi, de la por, que ens fan veure l'altre com una amenaça i oblidar la necessitat de compassió”, va argumentar Sala a l'inici de la trobada, que va servir també com a presentació de Mirades sobre l'aporofòbia (2026).
Persones sense llar acampen sota la sortida 210 de la C-31, al barri de Sant Roc, Badalona
La publicació, realitzada per l'Observatori de l'Habitatge Digne, Institut d'Innovació Social d'Esade, juntament amb IQS, Universitat Ramon Llull, amb la col·laboració de la Fundació “la Caixa”, recull diverses veus acadèmiques, institucionals i socials que, des de diferents disciplines i experiències, aborden una qüestió encara molt poc visible: el rebuig, el menyspreu o la desconfiança envers les persones en situació de pobresa.
Apartar allò incòmode
Una de les veus més destacades és la de la mateixa Cortina, defensora de la tesi que el rebuig als pobres té arrels biològiques i cerebrals. Amb això, Cortina no pretén justificar l'aporofòbia, sinó explicar per què pot aparèixer amb tanta facilitat en les relacions humanes.
“Segons el seu plantejament, els éssers humans tendim a apropar-nos a qui ens resulta familiar, gratificant o útil, i a apartar allò que ens incomoda, ens resulta estrany o percebem com a amenaçador. Aquesta tendència dissociativa pot portar-nos a marginar aquells que sembla que no ens ofereixen cap benefici o retorn”, escriuen els autors del llibre, els acadèmics Flavio Comim, Mihály Tamás Borsi i Pilar Muro Sans (IQS, Universitat Ramon Llull).
Xerrada "Mirades sobre l'aporofòbia"
No estem condemnats
Tanmateix, Cortina subratlla una distinció decisiva: les predisposicions no són determinacions. “Que existeixi una inclinació humana a apartar allò que incomoda no vol dir que estiguem condemnats a l'aporofòbia. Els éssers humans també tenim predisposició a la simpatia, a la cura, a la cooperació, al reconeixement i a la compassió.
La qüestió ètica i política consisteix a decidir quines tendències volem alimentar socialment”, constaten. “Si les institucions, l'educació, els mitjans de comunicació i les pràctiques socials reforcen l'exclusió, l'aporofòbia creixerà. Si cultiven el reconeixement de la dignitat de cada persona, podrà desactivar-se”.
La dignitat no té preu
Per a la filòsofa valenciana, cal partir de la idea que vivim en societats marcades per la reciprocitat: donem esperant rebre alguna cosa a canvi. El problema apareix quan algú sembla no tenir recursos, influència, contactes o una utilitat visible a retornar.
En aquest marc, la persona pobra corre el risc de ser percebuda com algú sense valor per a l'intercanvi i, per tant, de quedar relegada. Combatre l'aporofòbia exigeix precisament trencar aquesta identificació entre valor humà i utilitat: la dignitat, recorda Cortina, no té preu.
Un problema institucional
No obstant això, el rebuig no es limita als gestos individuals. Una part important de Mirades sobre l'aporofòbia analitza com pot instal·lar-se en el funcionament ordinari de les institucions.
Per a Beatriz Fernández, directora d'Arrels Fundació, aquesta dimensió obliga a parlar d'“aporofòbia institucional”: procediments i estructures concebuts per a qui té habitatge, domicili, feina, família, horaris i una estructura econòmica més o menys estable. “Quan algú queda fora d'aquest patró, tràmits que per a la resta són assumibles, com demanar una cita prèvia per Internet, poden convertir-se en barreres”, va explicar durant la xerrada.
Persona sense llar
Més víctimes que autors
Fernández va posar també com a exemple el sistema de multes associat a determinats delictes lleus. Qui disposa de diners pot pagar la sanció i tancar el procediment; qui no té recursos pot acabar afrontant conseqüències molt més greus. “Pots arribar a trobar-te a la presó realment per ser pobre”, va resumir, després de recordar casos de persones condemnades per furts de molt poca entitat.
La publicació recull la recerca d'Isabel García Domínguez, de la Universitat de Salamanca, per aportar dades a aquesta idea. La seva revisió de sentències penals de 2016 a 2020 va seleccionar 139 resolucions en què apareixien persones en situació de sense llar: en 102 figuraven com a autores, en 25 com a víctimes i en 12 en ambdues posicions. Pràcticament nou de cada deu persones sense llar processades van resultar condemnades, tot i que la literatura acadèmica assenyala que, a nivell global, aquestes persones són més víctimes que autores de delictes.
La bretxa entre la victimització real i la que arriba a les institucions és encara més cridanera: per al període 2015-2020, estudis basats en enquestes estimaven al voltant de 2.500 incidents aporofòbics patits per persones sense llar; les forces de seguretat van registrar 74 casos i els tribunals analitzats només van recollir 14 víctimes.
Acabar amb els 'infras'
Des del 2021, l'aporofòbia figura expressament com a circumstància agreujant al Codi Penal, però la infradenúncia i la infradetecció continuen sent obstacles centrals.
Una persona sense llar, en una imatge d'arxiu
Al llibre, María Jesús Raimundo Rodríguez, fiscal adscrita a la Unitat de Delictes d'Odi i Discriminació de la Fiscalia General de l'Estat, resumeix aquesta situació amb la imatge de l'iceberg: en els delictes d'odi s'estima que entre el 80% i el 90% dels casos no es denuncien, i en l'aporofòbia el percentatge podria ser fins i tot més alt. Per a Raimundo, combatre-la exigeix “acabar amb els infras”: infradenúncia, infradetecció i infraconfiança.
Reinterpretar l'espai públic
D'altra banda, l'espai públic és un altre lloc on el biaix es fa visible. Albert Sales, responsable de Drets Socials i Polítiques Públiques de l'Institut Metròpoli, va assenyalar durant la presentació que una mateixa conducta pot rebre una lectura diferent segons qui la protagonitzi i on: “un home pot emborratxar-se en una terrassa del Paral·lel mentre consumeix, mentre que fer-ho al banc del costat pot acabar en sanció”.
La diferència no està necessàriament en la conducta, sinó en la relació amb el consum i en la manera d'interpretar qui té dret a romandre a l'espai públic.
Sales va qüestionar també que sota el gran paraigua d'“ordenar la ciutat” els polítics barregin problemes tan diferents com la neteja, la delinqüència i el sensellarisme. “Si parlem de sensellarisme estem parlant d'un problema d'accés a l'habitatge”, va sostenir. Confondre fenòmens diferents amb solucions diferents afavoreix que la presència de persones sense llar es llegeixi en clau d'inseguretat i no d'exclusió residencial.
Desmuntar la moral meritocràtica
La publicació aporta a més un resultat “contraintuïtiu” sobre Barcelona. Un estudi de Cristina Montañola, Juan Albacete, Francesc Martori i Flavio Comim, basat en 832 persones —451 estudiants universitaris i 381 adults del seu entorn—, va trobar nivells més alts d'acord amb afirmacions aporofòbiques entre els joves que entre els adults en bona part dels ítems analitzats.
Les diferències apareixien sobretot en idees que relacionaven pobresa amb mandra, manca de mèrit, brutícia, generació de problemes o condició de càrrega social.
L'aporofòbia com a indiferència
Els autors apunten a la “interiorització d'una moral meritocràtica” com a possible explicació: creure que l'èxit depèn fonamentalment de l'esforç individual pot oferir sensació de control en un context de competència i precarietat, però també portar a interpretar la pobresa com un fracàs personal i relegar factors com la desigualtat, l'habitatge, l'educació, la salut o les xarxes de suport.
L'aporofòbia, conclouen, no sempre adopta la forma d'odi explícit. També pot aparèixer com a indiferència, distància social, judici moral o desconfiança envers les ajudes públiques. El volum analitza igualment la seva relació amb la xenofòbia —el rebuig a l'estranger pot amagar rebuig a l'estranger pobre— i el paper de les xarxes socials en l'associació recurrent entre pobresa, por, criminalitat i perill.
No convertir la pobresa en culpa
Les diferents mirades acaben confluint en una mateixa idea: l'aporofòbia no es pot entendre únicament com un prejudici individual, sinó com “una forma de menyspreu que travessa institucions, polítiques i pràctiques socials”. I situen l'habitatge al centre: no tenir llar no suposa només una privació material, sinó una situació que exposa a l'estigma, l'exclusió i la criminalització de la presència a l'espai públic.
La resposta, per tant, tampoc no pot limitar-se a demanar més empatia individual. Passa per l'educació i els mitjans de comunicació, i també per revisar procediments administratius, formar policies, jutges, fiscals i professionals, millorar la detecció i la denúncia i construir polítiques públiques que no converteixin la pobresa en culpa.
Com va dir Eduard Sala a l'obertura de la trobada: necessitem sentir-nos estimats, sí, però també segurs que algú cuidarà de nosaltres quan arribi la vulnerabilitat.