Robert Bates, víctima del 17A: "Em mantinc al marge, apartat de la multitud"

Robert Bates va viatjar a Barcelona amb el seu fill adolescent l'estiu de 2017. Apassionat del futbol, volia que el menor participés en un campus estival d'aquest esport. Quan va arribar a la capital catalana, Bates es va reunir amb els seus exsogres, que van volar des d'Escòcia per donar suport al noi en el seu clínic.

Els plans es van truncar: a la parella gran la va atropellar la furgoneta de Younes Abouyaaqoub a La Rambla. Va passar en el primer atemptat gihadista del 17 d'agost (17A) d'aquell mateix any.

L'home, Ian, va morir. Valérie, ella, va sobreviure, tot i que va quedar greument ferida. Nou anys després, l'afectat torna a la ciutat catalana, que visita sovint, i on va arribar a viure un any amb el seu fill el 2018. També visita un grapat d'amics discrets. I accepta la nostra invitació a prendre un cafè a la redacció de Crónica Global.

-Vuit anys després de l'atemptat, com és la seva relació amb Barcelona?

-Per ser-li sincer, tinc força estima a Barcelona. Vaig passar un any sencer en què el meu fill estava en aquest clínic, jo assistia a l'escola a distància —tot i que, probablement, no tant com hauria d'haver-ho fet—, i ell estava ocupat amb amics de l'Acadèmia [de futbol] B1. Així que no el veia gaire, i passava molt de temps sol, simplement caminant pels carrers, tastant menjar que m'agradava, o coneixent gent.

Així que tinc una visió romàntica de Barcelona, sens dubte. L'he vista canviar una mica al llarg dels anys, des de 2018 fins ara. La ciutat té els seus problemes, saps? Molta gent, poca vivenda, coses així, es nota una mica. Però no, estic força enamorat d'aquesta ciutat, i crec que per això segueixo tornant.

Agafi qualsevol dia, un a l'atzar: pujo al Metro en direcció a algun lloc i em poso a caminar. I segueixo endavant.

-I la seva relació amb l'espai públic? Ha desenvolupat vostè una mena de 'sensibilitat espacial' o d'alerta?

-Sí, però no com... no sempre estic a l'aguait de possibles perills. Sé que el meu amic de Barcelona sempre està preocupat per mi, en plan: "Assegura't de mantenir les teves pertinences a prop", i coses així, és clar.

Però crec que l'efecte més durador que [el 17A] ha tingut sobre mi és que ja no aprecio particularment les multituds. Anar a partits de futbol o coses així... intento mantenir-me allunyat. O, per exemple, si vaig a la Festa Major de Gràcia, amb llargues cues i molta gent i música. Em sento més còmode als marges, una mica apartat.

No estic segur de si les sirenes de policia i emergències han canviat una mica des de 2017, però aquell dia, quan estàvem veient i sentint la policia i els bombers pujar i baixar per La Rambla... aquestes sirenes encara m'alteren una mica avui en dia.

-Se sent insegur?

-A part d'això, no, no em sento insegur en aquesta ciutat. Aquesta és una ciutat increïble... vull dir, camino a totes hores i no em sento preocupat en absolut. Sé que el Raval té reputació de ser una mica conflictiu, però camino per tot arreu i mai em sento insegur.

-Sent que la ciutat en el seu conjunt —els veïns, els mitjans de comunicació i les autoritats— us hem acollit i abraçat a vosaltres, com a víctimes d'un atac terrorista que sou?

-Aquesta és una pregunta difícil, la veritat. El meu contacte amb la ciutat de Barcelona sol ser a través del meu amic. A menys que ell suggereixi alguna cosa, no rebo cap correu electrònic ni res de la ciutat, cosa que no importa. Tampoc ho esperaria.

A més, durant aquell atac, l'atenció dels mitjans es va centrar en Fiona, filla de Valérie i Ian —i exparella de Robert—, així que em vaig mantenir al marge d'aquell focus. Aquest tipus de contactes, els institucionals, s'adreçaven a Fiona i a la seva mare, més que a mi.

Però l'altre dia, a l'acte de record del 17A, tenien un petit espai perquè jo hi fos. És agradable que continuïn utilitzant aquell dia per a les víctimes. S'agraeix molt, sens dubte.

-En l'aspecte legal, Espanya us ha reconegut a vostè o a la Fiona com a víctimes del terrorisme?

-No. Han reconegut la Valerie com a víctima del terrorisme, per descomptat, i òbviament l'Ian. Però no, la Fiona no era aquí durant l'atac. Es va assabentar molt ràpid dels atemptats, i em va estar trucant per telèfon amb tanta celeritat que gairebé no vaig tenir temps de tenir informació sobre el que estava passant. Però no, a mi no se'm considera una víctima, no.

-Properament s'estrenarà la pel·lícula 'Kronos', sobre la resposta policial. Quina és la seva opinió sobre com la policia, els sanitaris i els serveis d'emergència van gestionar els atacs?

-Aquí va una pregunta amb trampa, eh? (rialles)

Bé, recordo haver rebut un missatge de l'home que em va llogar un apartament mentre vivia aquí. No recordo el seu nom, però és un home agradable, molt català. Va ser molt després que haguéssim marxat aquell any que vam viure aquí —ja era de tornada a casa—, i vaig rebre aquell missatge. Era inusual, perquè ell mai m'enviava missatges.

Però va veure alguna cosa a les notícies que suggeria que el Govern —no sé exactament quina agència en concret— tenia coneixement dels moviments d'aquestes persones, i suposo que hi havia el sentiment que podrien haver fet alguna cosa més per prevenir que alguna cosa sortís malament.

No vull ficar-me en assumptes polítics que no entenc del tot, però, certament, no seria la primera vegada que escolto aquesta història. I en diferents països. El que va passar, va passar, suposo, i no hi ha res que puguem fer per canviar-ho, i menys ara. Però en termes de possibilitats futures, sí, potser compartir certa informació hauria ajudat. No ho sé.

-Nou anys després, i amb la seva gestió del dol, creu que s'ha fet justícia?

-S'ha fet justícia? Un altre cop, aquesta és una pregunta molt connotada per a mi.

Per a la Valérie, certament. Com probablement saps, Espanya es fa responsable davant les víctimes del terrorisme, i sí, crec que ha estat molt a l'alçada donant-li suport al llarg d'aquests anys, i a algunes de les altres persones implicades en ajudar la meva mare i altres.

Aleshores, s'ha fet justícia? No sé si és justícia, però certament Espanya ha fet molt, no només per la Val.

Parlem ara de la gent que conec; tinc la sensació que aquí viu molta gent amb un cor immens. I quan els explico la meva relació amb Barcelona, es mostren molt conciliadors, encara que no tinguin res a veure amb el que va passar. Així que si vostè em pregunta sobre la calidesa de la gent, definitivament la sento.

Justícia? La segona part d'aquesta pregunta m'inquieta en la mesura que sóc professor. Ensenyo el que aquí anomenarien pedagogia social. Al Canadà, imparteixo exactament això. La noció que alguns joves caiguin víctimes de la radicalització per mitjà d'una varietat de mètodes—segurament no tenien gaire, viuen en llocs on no estan a gust amb les seves vides i mantenen un vincle fort amb la seva religió— em posa trist. M'oposo que els nois es radicalitzin per això.

-En quina mesura els culpa?

-No culpo necessàriament el conductor d'aquella furgoneta. Certament, culpo el dogma religiós i les persones al voltant d'aquests joves que es van aprofitar de la seva posició i autoritat. Per descomptat, dic això sense saber gaire sobre la seva religió, però... Així que no sé, com amb la justícia.

L'important és que hem tirat endavant. Però trobem molt a faltar l'Ian; era una part important de la nostra família.

-Com era l'Ian com a persona?

-Era tot un cavaller... un cavaller escocès. Rarament el vaig sentir dir cap paraulota. Sempre era afable amb les persones noves que coneixia, et feia sentir important i t'animava a perseguir els teus somnis.

Sovint utilitzo aquest exemple. Habitualment, diem que cada nen mereix tenir almenys una persona que es desviu per ell o que, simplement, el recolza incondicionalment. Quan jo vaig conèixer l'Ian i la Val l'any 1997, es van convertir en figures paternes per a mi, i m'animaven a acabar els meus estudis i a construir la meva carrera a partir d'aquell punt.

Així que trobo a faltar tot allò. Però és que ell era així amb tothom. Portava un mocador de tela a la butxaca! (rialles) Jo també vaig començar a fer-ho durant un temps, quan només tenia uns 34 o 35 anys. I la gent va començar a prendre'm el pèl dient-me avi. Però sí, [Ian] era molt afable, amable, eloqüent, molt versat en diferents temes del món, llegia molt. Un gran tipus.

-Vostè exerceix de professor. Imagini's que està davant d'una classe d'adolescents de la mateixa edat que els que van perpetrar l'atac. Què els diria sobre la radicalització de qualsevol tipus, sigui religiosa, política o ideològica?

-Suposo que —i això ho ensenyo als meus estudiants constantment— el que ajuda a que això es fomenti i s'estengui és la manca de pensament crític. La manca d'educació sobre certs temes i després ser capaç d'analitzar-los críticament per tu mateix.

Per descomptat, ho fa molt difícil quan tens un líder religiós a la comunitat que obté púlpit i prestigi pel seu coneixement, i és molt fàcil absorbir el que pensa i diu sense passar-ho pel teu propi filtre. Així que, de nou, ensenyo pensament crític a les meves classes. Crec que això és el que realment importa.

-Té vostè un sentiment d'odi cap a algú? Un sentiment de 'preferiria que no hagués existit'?

-No, no crec que això sigui veritablement útil, per ser-li sincer.

No sé, potser em sentiria d'una altra manera si la víctima hagués estat el meu fill, en lloc de l'Ian. Però no, no ho crec. Hi ha tonelades d'odi en aquest món, i una cosa que he après sobre la meva experiència a Barcelona és que hi ha molta gent bona aquí fora, gent càlida, i crec que aquesta és una posició molt més poderosa des de la qual viure i prosperar.

No tinc plans grandiloqüents de futur sobre com ajudar a solucionar l'odi al món. Però la meva petita contribució és intentar ajudar les persones a entendre què és el pensament crític i ajudar-les a aplicar-lo a la seva pròpia vida. Així que no, no crec que l'odi ajudi; només serveix per afectar-te negativament.

-Com a persona que va patir un atemptat terrorista als seus carrers, enviï un missatge als veïns de Barcelona i a les institucions.

-Dues coses. Una seria... m'he tornat molt conscient de com de temporal és la vida i com de ràpid pot marxar, que te la poden prendre. Així que no podem afegir més dies a la nostra vida, però podem afegir més vida als nostres dies. Aquest és un primer enfocament útil.

A més, això es remunta a la possibilitat que els serveis d'intel·ligència guardessin certa informació i no la compartissin. Desitjaria que hi hagués més transparència entre les agències que gestionen aquest tipus de coses.

Òbviament, conec la tensió que ha existit en ocasions entre el govern nacional espanyol i el govern autònom català, per la qual cosa alguns en aquest territori ho protegeixen de manera força ferotge. A vegades això és part de la dinàmica diària, però pot arribar a costar molt car.

-Espera vostè alguna novetat en un futur en aquest sentit?

-Sí... hi ha persones a càrrec de prendre aquestes decisions, de si comparteixes certa informació o no, i no estic segur de quins van ser els seus arguments. Seria pal·liatiu entendre molt millor el panorama. Però, d'altra banda, també desenterraria records antics. No estic segur que canviï de manera rellevant la situació en què ens trobem avui.

Ara que hi penso, deixi'm donar-li un tercer missatge que m'agradaria enviar. Com més gran em faig, més conscient sóc de com no processar el dol adequadament t'acaba afectant. Ho dic perquè, inicialment, no vaig parlar amb tothom del que vaig viure, o de les frustracions, o de la pèrdua, o qualsevol cosa per l'estil, i noto petites formes en què m'afecta ara: aquell trauma i dol no resolts.

En el nostre cas, va ser molt útil arremolinar-nos com a família per donar suport a la Val. Crec que va ser molt important per als nens oferir-los la possibilitat d'experimentar.

-La lliçó que vostè va aprendre, doncs, és la necessitat d'obrir-se i explicar-ho. Almenys per processar aquest dol.

-Així és. Aquesta seria la lliçó que en vaig extreure.