"Set samarretes, un parell de pantalons, l'armilla de topets, dues sabates, les posades i un parell més de talla extra gran, mitjons, roba interior, dues corbates, els tirants verds, necesser d'higiene i maquillatge, passaport, el Malarone i el nas".
Moisès Queralt, 'Moi', repassa l'exposició de coses que ha ordenat damunt del seu llit abans de posar-les a la motxilla amb la qual viatjarà aquest dissabte al Txad, en la seva 18a expedició amb Pallassos Sense Fronteres, en col·laboració amb ACNUR, per actuar en camps de refugiats a l'est del país, on en els darrers tres anys han arribat centenars de milers de persones que fugen de l'horror de la Guerra Civil Sudanesa, que va esclatar a l'abril de 2023.
"Hi ha molta necessitat de riure", destaca en rebre a casa seva a Crónica Global, sobre la importància de la feina d'aquesta ONG en llocs on aquesta expressió de l'ésser humà podria quedar en un segon pla, molt per darrere de l'emergència mèdica, alimentària o d'higiene o seguretat.
Necessitat oblidada
En un camp de refugiats, lamenta, "la salut mental està molt oblidada", és per això que l'objectiu últim de l'organització és "portar ajuda psicològica".
"Tothom veu que cal curar una ferida o una manta, una tenda, un plat de menjar, però la part psicològica també és important i nosaltres, quan hi anem, ho veiem clarament", subratlla.
Assegura, de fet, que en converses amb altres professionals que treballen habitualment en aquest tipus d'assentaments ha constatat que ells també perceben una millora del benestar dels seus habitants després de l'arribada de Pallassos sense Fronteres.
Canvi d'energia
"Ser pallasso en un camp de refugiats és molt agraït, veus que hi ha un canvi d'energia a l'instant", somriu Moi, en parlar sobre la part d'aquesta feina de voluntariat que compensa la càrrega psicològica de la mateixa.
Moi mostra la seva vestimenta de pallasso
Descriu les "cares tristes i llargues" que sovint es troben a la seva arribada, de persones que "porten molts dies amb molta apatia" i que "han perdut les ganes de tot"; però també l'agitació i il·lusió de molts infants.
No dubta ni un segon a afirmar que, "en tots els moments" en què ha actuat de la mà d'aquesta ONG fundada pel conegut Tortell Poltrona l'any 1993, ha sentit la necessitat de fer riure. Diu que va al·lucinar en el seu primer viatge i va reconèixer el perquè de portar circ a llocs on la norma és el tedi.
Les sabates de pallasso que fa servir Moi en els seus espectacles
Un idioma universal
En els 17 viatges previs que ha fet amb Pallassos sense Fronteres, des de 2007, Moi ha pogut constatar que "el pallasso és un idioma universal que no necessita massa paraula: és un cos, moviment i colors". Els infants --i també els adults--, d'allà on ha estat, riuen amb el mateix: "Fem funcions iguals a les d'aquí".
"El pallasso té la sort que està en el moment present; tens el teu número, però estàs jugant allà i, si passa alguna cosa a l'entorn, reacciones i t'alimenten molt", comenta sobre la connexió que els artistes de circ estableixen amb el públic durant la funció.
Moi prepara instruments musicals i trucs de màgia per al seu viatge al Txad
Després de cada actuació, comenta, els artistes es queden amb el públic durant una bona estona: "Ens agrada quedar-nos jugant, fer música i ballar tots junts, no acabar, desmuntar i marxar com si res".
Adaptació cultural
Tanmateix, explica, en molts llocs assotats per la tragèdia humanitària, "si fas una cosa molt suau, molt poètica, molt circ francès, no entren en el joc, has d'anar amb canya, a treure el pallasso potent", amb espectacles que contrasten amb el paisatge.
Com a pallasso musical, afegeix que sí adapta petits detalls, com el seu número de percussió corporal: "Si me'n vaig a un país de majoria musulmana, no faig allò de treure'm els pantalons, per respecte, o fins i tot evito que se'm pugui arribar a veure la panxa i em pico per sobre de la samarreta".
Impacte emocional
L'impacte emocional en l'artista també és fort: "Vens de dormir en un hotel, amb aigua calenta i de tot i de cop et trobes amb gent que està passant una situació duríssima, vius totalment el contrast".
Admet que ha vist a més d'un pallasso enfonsar-se davant les circumstàncies en què havia d'actuar, tot i que estan acostumats a deixar els malestars personals fora de l'escenari.
La tornada a casa
Reconeix que tornar a casa després de dues setmanes en un entorn tan intens no sempre li ha resultat fàcil, tot i que ha anat aprenent en els darrers 19 anys.
"Primer arribes i encara estàs amb la pujada, després comences a veure el contrast i entres en una segona fase en què et sents desubicat aquí i ja al final dius 'viuré aquesta realitat', si no t'enfonses i tampoc pots tirar endavant amb la teva vida", narra.