Noemí Pereda prové d’una família de la Galícia més rural, on les àvies, recorda, eren “autèntiques matriarques”, dones que entenien la cura com una responsabilitat col·lectiva i eren capaces d’acollir qualsevol infant que ho necessités.
“A casa seva sempre hi havia un plat de menjar per a qualsevol nen o nena, i fins i tot van arribar a acollir menors que havien perdut les seves famílies, encara que en aquella època no s’utilitzés aquesta terminologia”, explica. Aquest llegat va marcar la seva trajectòria: “D’alguna manera, les meves germanes i jo vam heretar aquest compromís amb la infància i totes ens dediquem professionalment a qüestions relacionades amb la infància”.
El GReVIA
Pereda és avui catedràtica de Victimologia a la Universitat de Barcelona i directora del Grup de Recerca en Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA), think tank dedicat a la recerca i promoció de la protecció de la infància davant la violència.
A més, acaba de publicar el primer manual que aborda a Espanya l’explotació sexual infantil i adolescent.
El primer contacte
El Manual de detecció i actuació davant l’explotació sexual infantil i adolescent, publicat per Octaedro Editorial aquest març en coautoria amb Beatriz Benavente, investigadora de la Universitat de les Illes Balears, analitza les diferents fases del procés d’intervenció del fenomen: des de la identificació del risc i els instruments per detectar-lo fins a la valoració dels casos i l’aplicació de protocols d’actuació.
'Manual de detecció i actuació davant l’explotació sexual infantil i adolescent'
“Des de ben jove vaig tenir una gran inquietud pels problemes socials que afecten els nens i nenes. El punt d’inflexió va arribar durant la meva estada com a estudiant erasmus a Cardiff. Allà vaig tenir contacte amb diversos casos d’abús sexual infantil que em van impactar profundament i van marcar la meva trajectòria professional. Va ser la primera vegada que vaig prendre veritable consciència de la magnitud i la gravetat d’aquest problema”, recorda.
Victimització infantil
Més endavant, durant el seu doctorat, va decidir centrar la seva recerca en les formes més greus de victimització infantil, en un context on gairebé no existien estudis en espanyol.
D’altra banda, a Cardiff va tenir l’oportunitat de visitar i conèixer el treball d’investigadors com David Finkelhor, cosa que va ser clau per consolidar el seu “interès i donar un marc teòric sòlid a aquella intuïció inicial: la necessitat urgent de visibilitzar, estudiar i millorar la resposta davant la violència sexual contra la infància al nostre país”, constata.
Anys de treball
Des de llavors, Pereda ha dedicat la recerca a aquest camp i, el 2009, va impulsar la creació del grup GReVIA, pioner a Espanya en l’estudi de la violència contra la infància.
Aquell mateix any va tornar d’una estada als Estats Units, on havia passat diversos mesos al Crimes Against Children Research Center de la Universitat de New Hampshire, dirigit per Finkelhor, referent mundial en els efectes de la violència sexual en nens i nenes. Allà va poder conèixer de primera mà un model de recerca sòlid, articulat i amb un clar marc teòric, i va tenir la sensació que una cosa així era necessària al nostre país.
La catedràtica Noemí Pereda
Relació de dependència
“Faltava una mirada àmplia que permetés comprendre la victimització infantil en tota la seva complexitat”, explica. Aquest enfocament es basa en la victimologia del desenvolupament, que posa l’accent en la desigualtat estructural entre adults i menors: “No es tracta només d’una diferència de força, sinó d’una relació de dependència i confiança que fa els menors especialment vulnerables”.
El Manual de detecció i actuació davant l’explotació sexual infantil i adolescent posa el focus en una realitat encara poc compresa: l’explotació sexual infantil.
Així es defineix
Segons Pereda, hi ha tres elements clau per definir-la: implica sempre menors de 18 anys, es produeix en un context d’abús de poder i comporta algun tipus d’intercanvi. “L’activitat sexual es produeix a canvi, explícit o implícit, de diners, regals, favors o protecció”, resumeix.
Una de les principals dificultats és que no sempre hi ha violència física. “Moltes vegades no hi ha una percepció clara de coacció, sinó dinàmiques de manipulació emocional o aprofitament de necessitats afectives”, assenyala. Això és especialment freqüent en l’adolescència, on es pot confondre amb relacions aparentment consentides.
No és tracta
A Espanya, les dades disponibles situen la prevalença al voltant del 2,6% en la població adolescent general. Tanmateix, en contextos vulnerables, com centres de protecció, les xifres es disparen fins a prop del 18%. “No és un fenomen generalitzat, però sí molt més freqüent del que solem pensar en determinats contextos”, adverteix.
El manual també desmunta alguns mites persistents. Un dels principals és confondre l’explotació sexual amb la trata. “En molts casos parlem d’un fenomen domèstic, que ocorre als nostres barris i afecta nois i noies del nostre entorn”, subratlla.
Segrest emocional
Tampoc sol haver-hi segrestos físics, sinó el que defineix com un “segrest emocional”, basat en vincles de dependència construïts per l’agressor.
Internet ha canviat profundament aquestes dinàmiques. “Avui, un adult pot apropar-se a un menor sense necessitat de compartir un espai físic”, explica. L’entorn digital facilita el contacte, accelera els mecanismes de manipulació —el conegut grooming— i difumina la frontera entre el món online i l’offline. “Moltes situacions comencen a internet i acaben traslladant-se al món físic”, afegeix.
Múltiples perfils
Tot i això, no existeix un perfil únic de víctima ni d’agressor. Sí que hi ha, en canvi, factors de risc: haver patit violència prèvia, consum de substàncies, fugues de la llar o absència de vincles protectors. “No determinen que un adolescent hagi de ser víctima, però sí que augmenten la seva vulnerabilitat”, matisa.
El manual neix, precisament, per donar resposta a la manca d’eines. “No existia en espanyol un material que abordés aquest problema de manera integral i basada en l’evidència”, explica. L’objectiu és oferir a professionals —i també a la ciutadania— claus clares per detectar i intervenir. “Sense un marc comú, és molt difícil actuar de manera adequada”.
Deixa empremta
El missatge central és contundent: “L’explotació sexual infantil i adolescent no sempre és visible, però sempre deixa empremta”. Per això insisteix a no esperar senyals evidents. “Aquestes dinàmiques es construeixen de forma progressiva, a través de la manipulació i el vincle emocional”.
També llença un advertiment clau: la responsabilitat mai recau en la víctima. “A vegades pot semblar que hi ha consentiment, però existeix una desigualtat de poder que l’invalida”.
Senyals
Per a famílies i docents, la clau no està en identificar un perfil, sinó en detectar canvis. “Tornar-se més irascible, més hermètic, aïllar-se o mostrar un ús ocult del mòbil poden ser senyals d’alerta”, explica. També l’aparició de diners o regals sense explicació.
Però insisteix: “Cap senyal per si sola confirma una situació”. L’important és el vincle: “Detectar a temps té més a veure amb la qualitat de la relació que amb identificar indicadors concrets”.
Falten recursos
Un dels errors més freqüents és actuar de manera precipitada. “Intentar treure l’adolescent per la força no sol ser eficaç”, adverteix. En molts casos, existeix una forta dependència emocional amb l’agressor, el que anomena “esclavitud voluntària”. Sense una alternativa afectiva sòlida, el risc de retorn és alt.
En aquest punt, el diagnòstic sobre Espanya és clar: s’ha avançat, però no prou. “No estem encara preparats ni per prevenir ni per atendre aquests casos amb l’eficàcia necessària”, reconeix. Falten recursos especialitzats, formació i coordinació entre sistemes. També, afegeix, més transparència: “A vegades existeix certa tendència a minimitzar aquests casos”.
Molt a prop
Les institucions tenen, al seu parer, un paper central. “El primer és assumir la realitat”, afirma. A partir d’aquí, reclama dades rigoroses, equips especialitzats i una aposta real per la prevenció.
Però la responsabilitat no és només institucional. “Com a societat, en molts casos seguim mirant cap a una altra banda”, lamenta. La incomoditat que genera aquesta realitat contribueix a invisibilitzar-la. “Tendim a pensar que són casos llunyans, quan formen part del nostre entorn”.
Optimisme moderat
Pereda assenyala el Regne Unit com a exemple d’avenç sostingut, gràcies a la combinació de recerca, intervenció i pressió social. També destaca el paper d’organitzacions com Save the Children o Unicef, fonamentals en la sensibilització i l’atenció directa a víctimes.
Després de més de 25 anys investigant la violència contra la infància, el seu balanç és prudent: “Hi ha motius per a un optimisme moderat”. S’ha avançat en visibilitat i coneixement, però l’explotació sexual infantil continua sent una de les formes més ocultes.
“Queda molt per fer”, conclou, “especialment en reconèixer la magnitud del problema i desenvolupar respostes sostingudes en el temps”.