Albert Blaya: “Lamine Yamal és una ruptura entre el vell i el nou futbol”

A un lector despistat li podria sorprendre que s'hagi escrit un llibre sobre un jove de 18 anys, excepte que aquest jove de 18 anys es digui Lamine Yamal i sigui l'estrella del Barça i de la selecció espanyola des dels 16. Genial, arrogant i descarat, el futbolista català ha trencat tots els motlles de la precocitat.

A Univers Lamine Yamal (Ara Llibres), el periodista Albert Blaya (Manresa, 1998) analitza tècnicament el futbolista: els orígens del seu desvergonyiment, el naixement del seu geni, el futur del seu joc. En una època d'uniformitat radical a la vida i al futbol, la frescor de Lamine és una alenada d'aire fresc. I en un Barça i una Catalunya acostumats a la derrota, s'ha convertit en algú a qui no li agrada abaixar el cap ni demanar perdó per ser com és.

—Per què decideix fer un llibre sobre Lamine Yamal, un nen de 18 anys?

—Fins i tot en un jugador de futbol, poder fer un llibre sobre un nen de 18 anys no és normal. L'editorial m'ho va proposar perquè jo seguia el Lamine des del futbol formatiu. No només m'interessava com a jugador, sinó la seva narrativa, el que representa com a futbolista, el moment en què apareix i el context en què s'inscriu. Tampoc ens enganyem: ho accepto perquè Relevo, diari on jo treballava, havia tancat, així que tenia temps lliure i ganes.

—Què és Lamine?

—Una ruptura entre el vell futbol i el nou futbol. Un jugador la precocitat del qual trenca amb totes les jerarquies establertes durant anys, fins i tot en un vestidor de pesos pesants com el de la selecció, on amb 16 anys ja era el líder. Al Barça li va afavorir l'absència de lideratge. Té una manera molt autoconscient de percebre's a si mateix, però sense cap mena de por. Fa grans declaracions, es posa al centre d'atenció... Els bons jugadors intenten sempre estar en un segon pla fora del camp. Ell no, és líder dins i fora.

—El context en què apareix és important…

—Un Barça molt perdedor i acostumat a la derrota, on el més lògic era tenir un discurs pla.

—I a Catalunya estem molt acostumats a abaixar el cap, a aquesta falsa humilitat, si se'm permet l'expressió.

—Ell és fill d'una família marroquina i guineana. Ha crescut en un context on aquest "abaixar el cap" ha estat molt present: compartir pis, el transport públic, la precarietat eterna... Ha sorgit d'un esglaó molt baix de la societat. Quan surts d'aquí gràcies al teu propi talent, és inevitable que vulguis reivindicar aquesta manera de ser. I tot i així hi ha alguns culers als quals els agradaria que el Lamine fos d'una altra manera.

—A què es refereix?

—Quan el Lamine fa declaracions polèmiques o juga un parell de partits dolents, se l'associa amb la seva manera de ser. Si Cubarsí no juga bé és per la seva edat, però si el Lamine ho fa és pel seu entorn, pel seu origen, per com és. Si t'agrada, t'ha d'agradar el pack complet. No el canviarem. A tots ens agradava Puyol i era el capità del Barça quan el vestidor es va desmadrar a l'època de Ronaldinho. Ningú el va criticar. I ara està fent xerrades per recuperar la masculinitat. Així que suposo que hi ha una mica de racisme en el que es pensa del Lamine.

—Què pot representar per a la generació immigrant, els nous nous catalans?

—La generació del Lamine és molt més diversa que les anteriors. Entre els joves immigrants o fills d'immigrants es veuen moltes samarretes seves. I podries pensar que podrien tenir-li ràbia, perquè va triar jugar amb Espanya i no amb el Marroc, però no hi ha aquest ressentiment. El veuen com algú que és com ells i que ha arribat al més alt. I dins d'unes regles inscrites en la catalanitat: educat aquí, en català... És un model d'inspiració que, tot i això, és fals, perquè Lamine només n'hi ha un. És un miratge, però dona esperança.

—D'on surt aquest geni que té el Lamine? Un geni neix o es fa?

—Neixes amb el geni. El Lamine té un instint, una part molt animal d'entendre el futbol, que és un esport de dècimes de segon, molt intuïtiu. Es pot entrenar, però després cap situació és igual a l'anterior. En el Lamine ho veiem en el driblatge, en aquesta capacitat de liderar a través de l'adversitat o en l'u contra u, que és el més preuat en el futbol. Ell ja va néixer així. El Lamine hauria estat igual de bo del que és ara sense La Masia.

—Al llibre parla amb entrenadors que l'han vist créixer i fer-se futbolista. Però, en el fons, hi batega la idea que ell és un autodidacta. Fins a quin punt l'han influït els tècnics?

—A aquest nivell, un entrenador influencia en un pla més emocional. Si tu ets entrenador i estàs fent tecnificació amb un nen que controla i passa i dribla millor que tu amb 5 anys... No li pots explicar moltes coses, molt menys corregir-lo. Jo crec en la capacitat d'anar cuidant mentalment el jugador, d'anar-lo preparant pel següent pas. Si amb 16 ja ets campió de l'Eurocopa i ets estrella del Barça amb 17, és perquè estàs fet d'una altra pasta.

—I es pot malmetre aquest talent? Hem vist jugadors molt bons que s'han apagat.

—Sí, hi ha hagut molts casos, oi? Ronaldinho mateix. O Ronaldo Nazario, que potser hauria estat un dels tres millors jugadors de la història si no fos per les lesions. Hem de pensar que un jugador dura el que dura, és a dir, que la longevitat no està renyida amb el talent. Ens hem obsessionat molt amb els exemples de Cristiano, de Messi, de LeBron. Però cadascú té els seus temps. Iniesta se'n va anar amb 35 al Japó, però amb 19 ja era al Barça. Modric juga amb 40 a primer nivell, però fins als 28 no arriba al Madrid. El temps és enganyós. L'important és que els anys que juguis, rendeixis al nivell del teu talent. En aquests casos ho marquen les ganes que tinguis de millorar. Ronaldinho va preferir altres coses. Al Lamine li pot passar, però encara li queden moltes coses per fer. Caldrà veure fins a quin moment ell mateix pot anar reptant-se a tenir ganes de seguir sent el millor jugador.

—I hi ha un capítol en què diu que el Lamine no és Messi, però que és inevitable comparar-los. Quines diferències veu entre les seves dues irrupcions?

—La comparació és lògica i trampa alhora. L'afició, la premsa, tots necessitem referents per construir narratives. Però són dos jugadors que apareixen en contextos radicalment diferents. Messi sorgeix al costat de Ronaldinho, competint des del principi amb el millor del món. Els seus primers anys és un extrem pur, explosiu, elèctric, amb un centre de gravetat baix que el fa gairebé inderribable. El Lamine apareix en un Barça que no guanya, sense referents, i es converteix en l'estrella absoluta de l'equip amb 17 anys. Messi mai va haver de carregar amb això tan aviat. Crec que el Lamine és un jugador més cerebral del que era Messi a la seva edat. El Messi inicial era una màquina elèctrica, una cosa que el Lamine no té. Però sí que compta amb una capacitat de passada i una intenció que l'argentí va anar guanyant amb els anys. La pregunta és si el Lamine pot afegir el gol de Messi. Potser quan deixi la banda i jugui més per dins.

—El Lamine és el primer gran projecte de La Masia des de fa molts anys

—No teníem un candidat a Pilota d'Or de La Masia des de Messi.

—Estem en una època on tot és molt uniforme: les decoracions de totes les cases són d'IKEA, els telèfons de la mateixa marca, la roba que portem... També passa al futbol, oi? I llavors apareix gent com el Lamine.

—Cherki, un altre jugador estil Lamine, diu que la pilota és com un gat. Si l'acaricies i la tractes bé tornarà amb tu. Si la tractes amb força, no et respecta. El Lamine i el Cherki tenen un talent tan superior que l'enfoquen des d'una base lúdica i alhora guanyadora. Tenim un futbol cada cop més sobreanalitzat, és molt més difícil que res et sorprengui perquè hi ha molta més informació. I en el Lamine veiem que el jugador està per sobre del partit i de la tàctica. Hi ha equips com l'Arsenal molt robòtics, on no hi ha espai per a la sorpresa o l'espontaneïtat. Però el talent sempre acaba imposant-se i cal defensar-lo. És l'espectacle el que està en joc.

—En un moment del llibre parla dels possibles futurs Lamines. Si d'aquí a cinc anys rellegim aquesta entrevista, quin jugador creu que sí o sí estarà triomfant?

—La Masia sempre et dona peu a emocionar-te, però n'hi ha un de molt especial: David Moreno. Del que he vist és el més similar al Lamine en el futbol base. Talentós, esquerrà i amb 13 anys té el físic d'un nen, però la manera de jugar d'un adult d'elit. No només és virtuós, sinó que té aquesta profunditat en el joc que tenia el Lamine a la seva edat. Hi ha molts nens que driblen, però que entenguin la complexitat del futbol no tants. I que sàpiguen interpretar-la, menys encara. Si no passa res estrany, serà un jugador molt important.

—Quant li deu el Lamine a Xavi, que és qui li dona la primera oportunitat?

—Li deu el debut, i això no és poc. La imatge del primer partit queda gravada per sempre, i l'entrenador que et dona aquesta oportunitat mereix reconeixement. Però siguem honestos: si no hagués estat Xavi, hauria estat el següent. On sí veig una relació més significativa és amb Flick. El Lamine ha trobat en ell una cosa semblant a una figura paterna en l'àmbit esportiu. Però no crec que Flick sigui l'entrenador definitiu de la seva carrera. L'entrenador que realment el porti al següent nivell està per arribar. Algú que agafi tot el que el Lamine ja és i ho projecti cap a una dimensió que encara no hem vist. El que Guardiola va ser per a Messi.

—Com el veus d'aquí a cinc anys?

—És un jugador destinat a ser el millor futbolista del món. El que més costa en aquest nivell és la regularitat, i el Lamine ja l'ha demostrat en dues temporades: en cada eliminatòria de Champions en què ha participat, ningú ha dubtat que era el millor jugador sobre la gespa. Això és extraordinàriament difícil de sostenir, fins i tot per a les grans estrelles. Si manté aquesta consistència, creix físicament una mica més i guanya presència a prop de l'àrea, serà un jugador total, capaç de fer mal per tots els espais.

—Seguirà per davant o passarà a una posició més central?

—Acabarà jugant per dins, n'estic convençut. No sé quan ni en quines circumstàncies, però l'evolució natural del seu joc apunta cap al centre del camp ofensiu. Avui el Barça l'ancora a la banda perquè no té extrems, i ell accepta aquest rol. Si és irregular no és per talent, és per edat.

—Què és el que ha de millorar?

—El xut. Quan surt del driblatge, li falta netedat i criteri per trobar l'angle. Un jugador convencional rep la pilota, controla i xuta. El Lamine necessita driblar tres o quatre rivals abans de generar l'ocasió, la qual cosa és infinitament més complexa. Quan aprengui a resoldre aquesta última acció amb la mateixa naturalitat amb què encara un defensa, serà pràcticament imparable.

—Amb quin personatge de la cultura compararia el Lamine?

—Amb David Lynch. Va dir David Foster Wallace que si en una escena s'enregistra el tall d'una orella, Lynch posa la càmera a l'orella i no al tall. El Lamine amb el joc fa el mateix.