El racó natural que sembla tret del paradís: 3,5 quilòmetres de senders, coves i una font d'aigua llegendària

Hi ha el Jardí del Paradís de la Bíblia i després hi ha el Bosc del Paradís de l'Anoia (Barcelona), un lloc més terrenal, però tocat per les llegendes i la màgia de la natura.

A primer cop d'ull no té res d'extraordinari, però és la combinació de petits elements el que el fa especial. D'aquí el seu nom.

Té una explicació. El bosc es troba en un lloc apartat i serè, lluny de la civilització, i un recorregut a través dels seus senders confirma precisament aquesta idea: ombra espessa, aigua, roques modelades per l'erosió, arbres centenaris i fonts amagades.

Aquest espai natural es troba en un lloc particular, amb nom d'estació de metro: La Llacuna, un municipi que molt pocs coneixen. Als afores hi apareix aquesta particular massa forestal.

Un camí pel bosc

L'accés és senzill i permet una visita breu. El senda que se sol recórrer per allí té una mica més de tres quilòmetres i mig, però es pot completar en poc més d'una hora.

El camí avança entre pins centenaris i una vegetació densa que aïlla del soroll exterior i fins i tot del vent. Aquí, el so que predomina és el dels ocells i l'aigua.

Una font per coure llegums

D'entre els punts interessants del recorregut hi ha la pinassa, un dels pins més característics de l'interior de Catalunya. Alguns exemplars assoleixen una mida notable i generen una coberta vegetal que filtra la llum amb intensitat variable al llarg del dia.

Endinsant-se una mica més pel sender apareix la Font Cuitora, una font vinculada a l'ús tradicional de l'aigua a la zona.

Durant molt de temps, aquest punt va ser conegut, sobretot, per la seva practicitat, ja que l'aigua s'utilitzava per a tasques domèstiques. Però també per una particularitat: allà es coïen les llegums, d'aquí el seu nom.

La referència a la cocció d'aquests aliments a la Font Cuitora no és una llegenda, sinó fruit d'una tradició local real. Els veïns de La Llacuna utilitzaven l'aigua d'aquesta font perquè gaudia de gran reputació i es deia que les llegums es coïen millor amb ella, potser a causa d'alguna característica especial de la seva composició.

L'aigua i les roques

Llocs com aquest apareixen al llarg del recorregut. El so constant de l'aigua acompanya la visita en diversos punts del camí.

Però no tot es redueix a l'aigua i als pins. Un altre dels espais destacats són les Roques de la Crida, formacions rocoses que emergeixen entre els arbres i trenquen la continuïtat del bosc.

Coves i llegendes

L'erosió ha actuat sobre elles durant segles i ha modelat perfils irregulars que també amaguen petites cavitats i relats de tota mena.

Allà s'hi haurien refugiat des de bandolers fins a bruixots i fins i tot eremites perduts a la muntanya. El seu nom fa referència precisament a això, a persones amagades que es comunicaven a crits a través d'ecos i veus que semblaven sorgir de la mateixa roca.

I és que el component llegendari forma part de la identitat del lloc. Com passa en altres boscos antics, aquí han circulat durant anys històries vinculades a aparicions, llums estranyes o fets difícils d'explicar.

Més enllà del relat

Són relats transmesos de forma oral que han quedat integrats en l'imaginari local i en els quals intervé aquest paisatge tan aparentment comú com sorprenent.

Pel que fa al terrenal, el Bosc del Paradís s'inscriu en l'entorn natural d'Ancosa-Montagut, una zona de notable riquesa ecològica situada a l'interior de la província de Barcelona.

Com arribar-hi

Així mateix, la visita es pot completar amb una passejada pel nucli antic de La Llacuna, un municipi que conserva bona part del seu caràcter rural i manté una escala molt diferent de la dels destins turístics més coneguts. I això que és fàcil arribar-hi.

El Bosc del Paradís es troba a poc més d'una hora de Barcelona. S'hi accedeix per l'AP-7 i es pren la sortida de Vilafranca del Penedès per enllaçar amb la C-15 en direcció a Igualada. A l'alçada de Sant Pere de Riudebitlles apareixen les indicacions que condueixen fins a La Llacuna.