El tren espanyol que arriba fins a una verge: 12,5 quilòmetres, cims de 3.000 metres i 1.000 metres de desnivell

Els coneixedors del Pirineu català saben que hi ha racons als quals és impossible accedir-hi amb cotxe. No ho diem ja perquè les carreteres no arriben a tots els racons, sinó directament perquè a un només s'hi arriba amb tren. És clar que amb ell s'arriba fins a la Verge.

Sí, com llegeixen. Un ferrocarril català t'apropa a la Mare de Déu, a més d'una de les més venerades de tota Catalunya, la Verge de Núria. Parlem del cremallera, un tren que podria haver arribat abans que la famosa línia Barcelona-Mataró.

El projecte va néixer el 1928, però no va ser fins al 22 de març de 1931, fa 92 anys, quan es va inaugurar. L'augment de pelegrins que visitaven el Santuari de Núria i el creixement dels esports d'hivern feien cada cop més necessari facilitar l'accés al temple i que no fos només a peu.

El tren va suposar tota una revolució per a l'economia de la zona. Fins i tot el rei Alfons XIII tenia previst assistir a la inauguració, però la creixent inestabilitat política, que culminaria amb el seu exili i amb la proclamació de la Segona República, ho va fer impossible. Malgrat tot, la línia va veure la llum.

El tren en xifres

L'obra no va ser fàcil. El ferrocarril no és un tren de línia comuna, sinó un cremallera. L'orografia de la zona obliga. Des de la seva parada d'origen, a Ribes de Freser, fins arribar a la vall, passant per Queralbs, el tren salva 12,5 km i un desnivell de 1.000 metres.

Un cop superada aquesta distància, s'arriba a aquest vall remot on es troben el monestir i la Verge. Un lloc carregat de llegendes, màgia i història. La més popular és que aquesta Verge concedeix la fertilitat a qui acudeix a veure-la i posa el cap dins una olla que hi ha allà, però, què hi fa una olla allà? I la Verge?

La llegenda de la Verge

Si fem cas a la llegenda, Sant Gil, fugint de les persecucions del rei got Witiza, es va amagar en aquesta vall al segle VIII. Allà va poder viure en pau i complir amb el seu objectiu: predicar la paraula de Déu entre els pastors de la muntanya. És clar que no ho va tenir fàcil.

Al cap d'un temps, el sant va haver de tornar a fugir per salvar la seva vida, però abans va decidir amagar en una cova la imatge de la Verge que ell mateix havia tallat. Allà mateix va deixar la famosa olla, una creu i la campana que utilitzava per convocar els pastors a la pregària.

Tres segles després, el 1079, van ser precisament uns pastors qui van trobar el lloc. Hi van arribar gràcies a un bou que els va conduir fins al lloc on es trobaven amagats els objectes.

Durant anys, diversos devots van peregrinar fins allà, però no va ser fins al segle XVII quan es va aixecar el primer santuari, que és la senzilla ermita de pedra que encara es conserva avui dia.

Última inauguració

Des de llavors i, gràcies al cremallera, cada cop s'hi apropava més gent a Núria i va ser necessari crear un altre temple per a l'adoració de la Verge.

El 1911 es va inaugurar l'actual santuari i fins allà es van portar els objectes trobats al segle VIII: la creu, l'olla i la campana originals de Sant Gil, que es troben a un costat del presbiteri.

Però més enllà d'apropar a la Verge, el tren arriba a un paratge increïble. Un prat extens amb un llac envoltat de cims de 3.000 metres que s'ha convertit en gairebé un resort, especialment des que es va acondicionar com a estació d'esquí amb més de 7 km de pistes. Encara que és molt més.

Núria s'ha convertit en una estació de muntanya amb activitats per a totes les estacions. A més d'un Parc Lúdic per a infants i famílies, ofereix rutes amb raquetes de neu, passejades en telefèric, travesses de muntanya i ascensions al Puigmal. A la primavera, estiu i tardor, a més, es poden fer recorreguts en canoa i barca pel llac.

On quedar-se

A això s'hi afegeixen les facilitats que ofereixen totes les edificacions i serveis que s'hi han instal·lat. El complex inclou un hotel, apartaments, alberg, cafeteries, restaurants, botigues i un centre d'acollida.

I així han passat els anys i Núria segueix sent un espai natural únic al qual només s'hi accedeix amb tren. Un ferrocarril que ascendeix un desnivell de 1.000 metres amb molta feina, però que val la pena.