El refugi de Pedro Ruiz: 500 habitants, una platja de 380 metres i 33 casetes de fusta declarades d'interès cultural

Fa molt de temps que està allunyat de les càmeres, però no hi ha dubte que Pedro Ruiz és un referent del periodisme espanyol.

Ha fet de tot: ràdio, televisió, teatre i fins i tot ha escrit llibres. Tot i haver treballat molt a Madrid, el català mai ha renegat de la seva procedència i de la seva terra, encara que d'altres sí que ho hagin fet.

El presentador i humorista estima Catalunya. Aquí es va criar, aquí va començar la seva carrera i aquí, als seus 78 anys, segueix tenint el seu refugi.

Ho fa en un lloc que, per les seves dimensions i habitants, es podria dir exclusiu. És un barri de Sitges, però apartat de la ciutat. Aquí només viuen poc més de 500 persones i al voltant de la platja.

On és

En canvi, el lloc, Garraf, està a només 30 quilòmetres de Barcelona i, tot i que no s'hi arriba per autopista, qualsevol pot arribar-hi en tren. Una cosa que ja li resta exclusivitat.

Això li importa a Pedro Ruiz? Poc; per a ell, el seu refugi estival és "un petit escenari mediterrani on el teló de fons el posen la roca i el mar".

Penya-segats que baixen al mar

De fet, les roques venen del penya-segat on està enclavat i s'endinsen fins al mar. Fins aquí s'hi acosten molts aficionats a l'snorkel.

Estan tranquils. En estar coberta per les muntanyes del massís del Garraf, la platja queda protegida del vent. Això permet llargues caminades, tranquil·litat i aigües calmades.

La platja està definida per les seves casetes de fusta, que recorden a Muerte en Venecia, tot i que les seves aigües cristal·lines i sorra blanca li donen més encant.

La cala, l'única que hi ha, fa 380 metres de llarg i uns 28 metres d'ample. I, malgrat les seves petites dimensions, s'hi ubiquen tres restaurants i dos xiringuitos.

Platja amb activitats

També es poden llogar caiacs, patinets de pedals i taules de paddle surf. Finalment, i com a bona platja urbana, disposa de tota mena de serveis: dutxes, socorristes i rampes d'accés.

És clar que, si alguna cosa destaca, és l'exclusiu i recuperat hotel privat, gestionat pel grup Soho Club. Un hotel que va cridar l'atenció de National Geographic.

Un club exclusiu

Té només 17 habitacions, està obert a socis i no socis i respira despreocupació, bohèmia i glamur.

L'empresa va restaurar un hotel dels anys cinquanta i n'ha mantingut l'essència i aire retro amb tots els luxes dels hotels de la cadena, inclosos tres restaurants: un de cobert, un altre a la terrassa i un a la terrassa superior.

En qualsevol cas, si alguna cosa destaca en aquesta cala són les seves casetes: 33 casetes de pescadors, pintades de blanc i verd, que li donen un aspecte entre pintoresc i nostàlgic.

En qualsevol cas, inconfusible. La seva fotogènia les ha convertit en un plató ideal per a espots de televisió o escenes de pel·lícules.

Casetes patrimonials

I això que ja tenen 120 anys d'història, un factor que les ha portat a ser declarades Bé Cultural d'Interès Nacional.

El perquè de la ubicació d'aquestes casetes allà és, encara avui, un misteri. Uns diuen que van ser instal·lades pels primers banyistes.

L'origen d'aquestes construccions

Una altra versió sosté que eren espais utilitzats pels pescadors. Finalment, no es descarta que en realitat fossin per als treballadors del ferrocarril, perquè sí, el tren arriba fins aquí.

En qualsevol cas, aquestes casetes, o almenys les primeres, daten de 1923. Estaven fetes de fusta i el clima i les onades les feien caure amb facilitat.

No va ser fins al 1931 quan Domingo Sorribas, amb permís de la Comandància de Marina, va construir la primera caseta sobre pilars. L'aprovació va despertar l'interès de molts veïns i ja el 1934 hi havia 33 casetes.

Imatge de 'marca'

Des de llavors han passat moltes coses. El 1946, el Ministeri d'Obres Públiques (MOPU) es va convertir en el propietari de les casetes i responsable de fer les concessions.

A més, va establir que totes havien de ser iguals i estar pintades de blanc i verd. Una estètica que encara es manté.

Com és Garraf

A partir dels anys 50, les casetes van ser amenaçades per l'ampliació del poble, la construcció del port esportiu i l'arribada del turisme.

Però sempre es van mantenir dempeus gràcies a la lluita veïnal, els membres de la qual van tenir un paper clau.

El 1984, la Associació de Veïns de la Platja de les Casetes de Garraf es va organitzar per conservar-les, però ara estan en mans privades. La majoria pertanyen als hereus dels seus constructors.

Però a Pedro Ruiz no li agrada només la platja, sinó tot el que implica i conté Garraf. Fundat el 1901, és un dels pobles més joves de Catalunya.

Una pedrera i un comte famós

Aleshores, el poble no era més que una colònia de pescadors i treballadors de la pedrera de La Falconera, situada a les proximitats, i del port, propietat del comte Güell.

La seva ubicació privilegiada el va convertir en un lloc atractiu i, a la segona dècada del segle XX, ja tenia més habitants que Castelldefels.

Edifici de Gaudí

L'activitat de la pedrera atreia treballadors i el mateix Eusebi Güell va manar construir un baixador, avui convertit en estació. Allà va començar la gran eclosió.

D'aquells temps encara es mantenen dempeus edificis històrics i d'una arquitectura més que interessant.

El més especial és la Bodega Güell. El nom ja en dona pistes. Si allà hi havia el comte Güell, és fàcil deduir que va demanar al seu arquitecte favorit una casa al lloc.

I Gaudí va erigir aquesta construcció, una bodega on ara hi ha un restaurant dissenyat pel referent modernista.

Com arribar-hi

Va ser precisament per Eusebi Güell que aquest petit municipi compta amb estació pròpia. Aquí arriba la línia R2 Sud de Rodalies, que triga menys de mitja hora a arribar des de Barcelona.

Potser Pedro Ruiz no arriba aquí així, sinó en cotxe. És fàcil, només cal agafar la C-31, coneguda com la carretera del Garraf, famosa per les seves corbes i la llegenda d'una nena que s'hi apareix.