Hi ha rutes de muntanya que no són per a tothom, però es recorden. Algunes per la seva cimera; d'altres, per un paisatge concret. I algunes poques destaquen perquè reuneixen tot allò que un amant de la alta muntanya busca: aventura.
L'ascensió a la Pica d'Estats per la vessant sud pertany a aquesta darrera categoria, essent, per a molts, la ruta més salvatge dels Pirineus, almenys al seu pas per Catalunya. Tot per el seu nivell d'exigència.
No hi ha gaires senders que assoleixin la cimera més elevada del territori català i encadenin fins a sis cotes que superen els 3.000 metres d'altitud en una sola travessa. Aquesta sí.
No és l'únic que es veu. Al llarg del camí, es gaudeix de les vistes sobre llacs d'origen glacial, colls estratègics i crestes vertiginoses. Al·licients no en falten.
La cimera
La joia de la corona, òbviament, és la Pica d’Estats, amb els seus 3.143 metres d'altitud, un dels grans símbols històrics de l'excursionisme espanyol i un referent a Catalunya.
Tot i que assolir aquesta mítica talaia representa un objectiu clàssic per a molts caminadors, la variant integral proposada ofereix una experiència considerablement més ambiciosa i tècnica que la ruta d'ascensió tradicional.
On comença
L'itinerari inicia la seva marxa a l'àrea d'estacionament de la Molinassa. Es troba a les immediacions del frondós vall de Vallferrera, just a recer del històric refugi homònim.
Des d'aquest punt, el sender guanya altitud de forma progressiva, endinsant-se amb rapidesa en un dels paratges més singulars del Parc Natural de l'Alt Pirineu, un espai protegit d'enorme biodiversitat i modelat geològic.
La Pica d'Estats.jpg
El camí travessa inicialment zones boscoses de pi negre i prats de pastura alpina fins a apropar-se a l'Estany de Sotllo, un magnífic llac d'origen glacial que descansa encaixonat entre vessants de pedra.
Nombrosos excursionistes opten per establir aquí el seu campament per passar la nit i dividir la jornada d'ascensió. No és mala idea, ja que el repte és majúscul.
El paisatge
El camí segueix i la presència d'aigua cristal·lina és constant. Les imponents parets granítiques custodien els estanys i transformen aquests primers quilòmetres en una experiència estètica excepcional.
El paisatge revela a poc a poc una vessant agresta i monumental, dominada per extensos circs glacials, tarteres de roca polida per l'antiga acció de les neus i perspectives verticals coronades pels cims del massís.
Els llacs glacials
El tram principal i de major exigència física comença amb les primeres llums del dia. Des de les immediacions de l'Estany de Sotllo, el traçat progressa amb fermesa cap a l'Estany d'Estats.
No és fàcil. Per arribar-hi cal superar pendents pronunciades fins a assolir la sòbria cubeta de la Conca Gelada, una zona on la neu i el gel solen resistir ben avançat l'estiu.
A partir d'aquest punt, el recorregut adquireix un marcat caràcter d'alta muntanya i connecta amb el cordal fronterer. El primer cim de l'itinerari és el Rodó de Canalbona, que amb els seus 3.004 metres d'altitud inaugura la sèrie de tresmils de la jornada.
Des d'aquesta talaia, els muntanyencs continuen per la divisòria cap a la Punta Gabarró, situada a 3.115 metres, una secció que representa un dels passos més tècnics del trajecte. El terreny aeri i la necessitat de fer grimpades exposades requereixen estar preparat i fer servir les mans amb destresa.
La cimera
Després de superar el tram de cresta, la ruta condueix directament al punt àlgid: la cimera de la Pica d'Estats i els seus 3.143 metres. Des d'aquí es veu tot, des del massís de la Maladeta fins a les planes franceses de l'Ariège.
Tanmateix, el camí no s'atura aquí. La marxa prossegueix sense treva cap al veí Pic Verdaguer, de 3.131 metres d'altitud, per després desviar-se lleugerament cap al Pic de Montcalm, situat a 3.077 metres d'alçada, ja en territori francès.
El descens
Un darrer esforç de concentració i resistència física guia els muntanyencs cap al Pic de Sotllo, que amb els seus 3.072 metres d'altitud tanca de manera definitiva la exigent corona de les sis cimeres alpines.
A partir d'aquí, arriba el moment del pronunciat descens de retorn cap al fons del vall de Vallferrera.
Cimera de la Pica d'Estats.jpg
En qualsevol cas, cal estar preparat. No se li diu la ruta més salvatge del Pirineu sense motiu. Aquí el nivell d'exigència és extrem i requereix una sòlida preparació.
Cal tenir en compte que el desnivell positiu acumulat supera amb escreix els 1.500 metres. Així mateix, l'altitud sostinguda per sobre de la cota dels 3.000 metres i l'exposició a les crestes la converteixen en una travessa reservada exclusivament per a muntanyencs avesats a aquest tipus de terrenys inestables i descompostos.