El parc natural més gran de Catalunya: té 80.000 hectàrees de boscos, desenes de llacs i muntanyes de 3.000 metres

Tothom creu que l’únic parc nacional de Catalunya, el d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, és el més gran del territori. Error.

El títol de l’espai protegit més extens de Catalunya està relativament a prop, però no és aquest, sinó el Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Aquesta zona de Catalunya, de 79.317,21 hectàrees, s’estén entre dues comarques: el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell, sent a més la major reserva d’alta muntanya del territori.

Aquí es troba la muntanya més alta de Catalunya, la Pica d’Estats, que supera els 3.000 metres, a més de desenes de llacs i tantes altres rutes i senders. Característiques que van portar a la seva declaració i planificació territorial l’any 2001.

Espai protegit

Fins a aquesta data, l’espai no era més que la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran, així denominada des de 1966. Abans, això sí, el 1992, va ser inclosa en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

Aquesta figura no només protegia els boscos i llacs, sinó que ja integrava els caps dels rius Noguera de Vallferrera i Noguera de Cardós, el sector d’Alt Àneu i la vall de Santa Magdalena.

El pic més alt

Més enllà de les denominacions, aquí l’important és la natura i l’orografia del parc. Especialment, tenir la Pica d’Estats al seu interior, el cim més elevat de Catalunya amb 3.143 metres d’altitud.

Els escaladors freqüenten aquesta muntanya. La persistència de neu i gel durant els mesos d’hivern i la seva fisonomia rocosa visible a l’estiu la converteixen en un dels principals fites del muntanyisme pirinenc.

En qualsevol cas, la Pica d’Estats no és l’únic espai que crida l’atenció. Destaca també el massís de l’Orri, on es troba Rubió, el poble més alt de Catalunya.

Un pot allotjar-se allà o pujar al cim per gaudir d’un mirador natural amb vistes al Pallars Sobirà i a la serralada pirinenca, i fins i tot a Montserrat.

Un llac especial

I entre tanta roca i muntanya no és estrany trobar-se amb estanys glacials. El més famós és el de Certascan, el llac glacial de més superfície i profunditat dels Pirineus catalans.

No és l’únic, però impressiona. Igual que ho fa el curs del riu Noguera Pallaresa, que amb la seva velocitat i l’orografia crea salts d’aigua i aiguamolls com la mollera d’Escalarre.

Els boscos

Aquí, el riu s’atura, les aigües es tornen tranquil·les i reposen abans d’enrabiar-se al seu pas per Sort. En qualsevol cas, és un remans de pau al qual acudeixen humans i animals, que troben aquí un refugi.

Fauna, senderistes i aigua conviuen entre masses forestals com el bosc de Virós, on el cérvol i l’isard es mouen amb llibertat sota la presència d’ocells boreoalpins amenaçats, com el gall fer.

Tot i això, el parc no està exempt de la intervenció humana. El Parc de l’Alt Pirineu és també un espai vinculat històricament a la ramaderia transhumant.

En són prova les bordes de Noarre, antigues edificacions de pedra i fusta utilitzades històricament per a l’emmagatzematge de farratge i el resguard dels ramats durant els períodes de pastoreig estival, que encara romanen dempeus i poden visitar-se.

Rutes

Com començar a descobrir tota aquesta extensió natural? Per rutes no serà. Una de les més conegudes és el sender circular cap al petit llac de Davall, a Comes de Rubió.

Es tracta d’un camí de 4,2 quilòmetres que va dels 1.961 als 2.086 metres d’altitud. Pot semblar dur, però es completa en unes dues hores. Tot i que, més enllà de l’itinerari escollit, l’important és endinsar-se en el paisatge del parc.

Com arribar-hi

El problema és arribar-hi. El Parc Natural de l’Alt Pirineu és lluny, fins i tot en cotxe. Són entre dues hores i mitja i tres hores des de Lleida. S’hi accedeix per la C-13 o bé per la N-260.

Des de Barcelona s’hi sol anar per la C-16 fins a enllaçar amb la C-14 cap a la Seu d’Urgell i, un cop allà, accedir al parc per diferents entrades. El viatge supera les tres hores i pot acostar-se a les quatre.