Com tots sabem, d'aquí a un mes i mig tots els espanyols estem convocats al que alguns han batejat com “la gran festa de la democràcia”, és a dir, a les eleccions generals.
A Madrid —i a Barcelona també— mil periodistes, opinadors i intel·lectuals de guàrdia que durant aquests vuit anys de presidència sanchista l'han estat criticant acerbadament es freguen les mans: veuen que està a punt d'arribar el moment de recollir el fruit del seu combat, pensant en els càrrecs, assessories i prebendes de què han estat mancats en aquests anys de travessia del desert, i als quals ara aspiren.
I simultàniament, altres mil periodistes, opinadors i intel·lectuals de guàrdia que han estat gaudint d'aquests càrrecs i prebendes estan ficant els seus estris en caixes de cartró i telefonant als seus amics per veure si, quan els nous amos del país els facin fora, poden recol·locar-se en algun lloc més o menys assolellat.
Sembla que la cosa està cantada, a jutjar per les enquestes que últimament han publicat La Vanguardia i El País, però a totes dues trinxeres hi ha temor i tremolors: “fins al rabo, tot és toro”, diu la dita, i Sánchez és un artista a l'hora de treure de la màniga un comodí en què ningú abans havia pensat.
Alguns recorden que ja a les anteriors eleccions, el 2023, es donava l'aventura sanchista per amortitzada, però “el puto amo” (expressió no gaire elegant del ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, el peculiar Óscar Puente) es va treure el “Govern Frankenstein”. Altres temen que en les setmanes que queden fins a les eleccions, el líder de l'oposició, el conservador Núñez Feijóo, que a ningú apassiona, fiqui dues o tres vegades la pota amb declaracions inoportunes i permeti així que el poder torni a escapar-se-li de les mans.
El president del Govern, Pedro Sánchez, al Congrés
Com és natural, tota la gran premsa internacional s'ha fet ressò d'aquesta convocatòria, i especula amb el que pugui passar el 29 d'octubre.
Presentem als lectors de Crónica Global l'anàlisi del que ha passat i la prospectiva del que passarà que va publicar ahir un setmanari londinenc, de tendència conservadora i liberal, nascut a principis del segle XIX: The Spectator. És un article bo, succint i gens esbiaixat. El signa Jim Lawley, i el titula “Sánchez s'encamina cap a la derrota a les eleccions anticipades d'Espanya”.
Bé, ja anirem veient… Diu Lawley:
“El president socialista d'Espanya, Pedro Sánchez, podria haver esperat fins a l'agost de l'any vinent per presentar-se davant dels votants. En canvi, ha convocat eleccions anticipades per al 29 de novembre.
>> En el seu anunci, Sánchez va declarar que Espanya s'ha convertit en un referent mundial en matèria de pau, feminisme i prosperitat, i es va atribuir els millors resultats econòmics i socials aconseguits per qualsevol govern democràtic a Espanya.
>> Reconeixent que el seu Govern de coalició «progressista» també ha comès errors, Sánchez, que porta vuit anys com a president del Govern, va explicar que, per poder fer més, necessita «renovar i ampliar el suport de la ciutadania».
>> El detonant immediat va ser la derrota, divendres passat, de la seva llei d'habitatge d'emergència. Junts —un partit separatista català—, es va unir al conservador Partit Popular i a Vox, d'extrema dreta, per rebutjar-la. Va ser una demostració més de la incapacitat del Govern per comptar amb una majoria.
>> Espanya s'enfronta ara a la perspectiva imminent d'un Govern notablement més de dretes.
>> Tanmateix, és possible que Sánchez hagi vist una oportunitat en aquesta derrota. Les protestes per l'habitatge han portat desenes de milers de persones als carrers d'Espanya. El seu partit espera que la indignació pels lloguers inassequibles i els desnonaments mobilitzi els votants d'esquerres desil·lusionats. Encara que l'accés a un habitatge assequible s'ha tornat més difícil durant el mandat de Sánchez, fer una campanya electoral centrada en l'habitatge sens dubte li anirà millor que fer-la sobre la corrupció o el caos a Ceuta.
>> Resulta irònic que els separatistes catalans hagin contribuït a posar fi a aquesta legislatura. Després de les eleccions generals de juliol de 2023, Sánchez es va aferrar al poder gràcies als seus vots. El preu va ser una amnistia per als delictes relacionats amb la campanya secessionista de Catalunya, inclosa la temptativa il·legal d'independència de 2017.
>> A molts espanyols, això els va semblar profundament erroni: Sánchez concedia una amnistia que anteriorment havia descartat per assegurar-se el suport parlamentari que necessitava per continuar sent president del Govern. La Comissió de Venècia, un òrgan d'assessorament jurídic del Consell d'Europa, va afirmar que el projecte de llei d'amnistia havia agreujat una «divisió profunda i virulenta» a Espanya.
>> Aquest acord amb els separatistes li va permetre mantenir-se en el càrrec. Però mai no va garantir un Govern estable. Espanya continua funcionant amb els Pressupostos aprovats per al 2023; Sánchez no ha aconseguit aprovar-ne de nous en tota aquesta legislatura. Ser en el càrrec i ser en el poder han demostrat ser dues coses diferents.
>> A més, hi ha els escàndols. El seu exministre de Transports i secretari general del Partit Socialista, José Luis Ábalos, va ser condemnat al juny a més de 24 anys de presó per delictes de corrupció. Un altre exsecretari general del partit, Santos Cerdán, s'enfronta a acusacions relacionades amb contractes públics, que ell nega.
>> Els problemes judicials s'estenen a la família de Sánchez. El seu germà David ha estat condemnat a nou anys d'inhabilitació per exercir càrrecs públics pel seu nomenament en un lloc finançat amb fons públics a Badajoz; la sentència és susceptible de recurs. La seva esposa, Begoña Gómez, s'enfronta a un judici per presumpte tràfic d'influències i malversació de fons públics. Ella nega els càrrecs.
>> Més recentment, Ceuta ha afegit una acusació d'incompetència al plec de càrrecs. Més de dos mesos després que desenes de milers de persones creuessin des del Marroc fins a l'enclavament espanyol del nord d'Àfrica, molts milers hi romanen, amb campaments improvisats, instal·lacions d'acollida desbordades, un augment dels incidents d'ordre públic denunciats i greus problemes de salut i higiene.
>> Podria el caos a Ceuta ajudar també a explicar el càlcul electoral de Sánchez? Esperar hauria suposat el risc de patir més mesos de desordre i un fracàs cada cop més evident. Aconseguir una majoria viable li donaria anys, en lloc de mesos, per fer front a la crisi i les seves conseqüències. Una derrota deixaria la gestió d'aquesta en mans del seu successor.
>> Les enquestes apunten que la derrota és, de llarg, el resultat més probable. Un sondeig electoral publicat per El País el cap de setmana passat atorga al Partit Popular i a Vox una còmoda majoria conjunta. Sánchez ja ha donat la sorpresa abans, però aquesta vegada necessitarà una altra remuntada extraordinària per evitar la derrota.
>> Per tant, Espanya s'enfronta ara a la perspectiva imminent d'un govern notablement més de dretes, dependent del suport de Vox. Vox defensa la «prioritat nacional» en l'accés a l'habitatge social i a les prestacions socials, donant preferència als espanyols davant dels estrangers. També reclama la deportació de tots els immigrants que resideixen il·legalment a Espanya, així com dels immigrants legals que cometin delictes.
>> L'esperança de Sánchez és que la por dels votants que un partit al qual denuncia contínuament com d'«extrema dreta» arribi al Govern prevalgui sobre el seu ressentiment cap a la seva pròpia trajectòria. A jutjar per les dades actuals, aquesta esperança sembla vana".