Potser un dels aspectes més demoníacs de la nostra contemporaneïtat, un signe dels temps en què vivim, és el dels anomenats “ventres de lloguer”, que els hipòcrites anomenen “maternitat subrogada”. És l’aprofitament total de la dona pobra. A Espanya està prohibida, però un pot anar a qualsevol país del tercer món, impregnar una dona necessitada, que ha signat la seva conformitat amb aquesta monstruositat, i quan ella acabi el seu embaràs, endur-se el nadó amb ell de tornada a Espanya.
Hi ha casos molt coneguts, entre ells diversos actors i artistes “progressistes”, i altres “conservadors”. No posarem aquí els seus noms però, si algun llegeix això, que sàpiga que no només no entenc els seus anhels de paternitat o de maternitat, sinó que el considero un ésser menyspreable.
L’altre dia em va impressionar un llarg reportatge (33 pàgines) de Sarah A. Topol a The New York Times sobre aquest assumpte, que resulta ser una veritable indústria global. Per cert, que per escriure el seu llarg reportatge, la senyora Topol va invertir sis mesos de feina (la qual cosa mostra amb gran claredat la superioritat de la premsa anglosaxona sobre l’hispana) i va entrevistar més de 100 persones lligades, com a víctimes o botxins, a aquest negoci florent.
M’agradaria reproduir íntegrament aquí el reportatge de la senyora Topol, però les lleis del copyright m’ho impedeixen, així que publicarem un breu extracte de les seves primeres pàgines. Qui vulgui (i pugui) llegir-lo en la seva totalitat, es titula They Answered an Ad for Surrogates, and Found Themselves in a Nightmare (Van respondre a un anunci per a subrogades, i es van trobar en un infern). Documenta la realitat de les “factories de ventres de lloguer” al tercer món i diu:
“Les dones de la Casa 3 rarament tenien ocasió de parlar amb les de la Casa 5, però quan ho feien, el que sentien les aterrava. En realitat, no sabien on era la Casa 5, només que era enorme i s’alçava en algun lloc als afores de Tbilissi, en una de les moltes turons que envolten la capital georgiana. Havien sentit que a la Casa 5 hi havia centenars de dones embarassades, amuntegades a grapats a cada habitació.
Havien sentit que el menjar escassejava a la cuina comuna de la Casa 5 —la carn de porc, l’arròs i les verdures que se suposava que els seus caps havien de proporcionar diàriament escassejaven—, per la qual cosa les dones de la Casa 5 havien de barallar-se entre elles per les verdures o passar gana.
Quan les dones de la Casa 3 van veure les de la Casa 5 a la clínica de fertilitat, aquestes tenien un aspecte ferotge. Estaven assegudes a la sala d’espera amb les cames creuades i els braços creuats. Intimidants. Potser, es deien a si mateixes, aquelles dones de la Casa 5 havien de comportar-se així per sobreviure. Havien sentit que a la Casa 5 guardaven l’oli de cuina a les seves pròpies habitacions, i no de manera comunitària com feien a la Casa 3, on qui volgués podia utilitzar-lo. Les dones de la Casa 3 també havien sentit que, si una dona de la seva casa es portava malament, infringia les normes, no es prenia la medicació per a la fertilitat a temps, o contestava malament o intentava fugir, els caps de la Casa 3 la vendrien als caps de la Casa 5. Llavors, els seus problemes començarien de debò.
Si alguna dona de qualsevol de les cinc cases volia marxar, si no se sentia a gust a Tbilissi, a milers de milles de casa seva a Tailàndia, si trobava a faltar la seva família o es penedia de la seva decisió de pujar a un avió —sovint per primera vegada— per viatjar lluny dels seus propis fills i treballar com a gestant subrogada, una mare subrogada —una «mae um boon», com l’anomenaven en tailandès— per a l’operació gestionada per xinesos que li proporcionava allotjament i menjar, no podia limitar-se a dir als caps que ja no volia quedar-se embarassada i donar a llum a nadons per a desconeguts, que volia tornar a casa. A més de pagar-se el seu propi bitllet de tornada, havia de reemborsar als caps el que, segons ells, els havia costat. Aquesta quantitat ascendia almenys a 70.000 baht (2.200 dòlars).
Però les dones havien vingut a Geòrgia precisament perquè, per començar, no disposaven d’aquesta quantitat de diners. Així doncs, una dona que volgués marxar només tenia dues opcions: podia demanar diners a la seva família o als seus amics —la majoria dels quals també eren pobres i no tenien ni idea d’on era ni del que realment estava fent— o podia vendre els seus òvuls. Si venia els seus òvuls tres vegades, podria guanyar prou per saldar el seu deute amb els caps xinesos i comprar-se un bitllet de tornada a casa.
embarassada
En la majoria dels casos, les dones no volien entrar en aquest tipus d’acord. Només volien que els fessin la transferència d’embrions, tenir un nadó, cobrar els seus diners i tornar a casa. Però com més temps es quedaven, més confusa es tornava la situació. Quan intentaven fer fins i tot les preguntes més bàsiques —Què contenien tots aquells medicaments? On anaven a parar aquells nadons?—, no obtenien cap resposta. Els metges simplement les ignoraven. Era com si els seus cossos no els pertanyessin.
Quan era petita, l’Eve no somiava amb ser res en concret, només amb ser rica. Ni tan sols rica de veritat, només amb tenir una vida estable. Volia tenir casa seva i el seu propi cotxe. Volia tenir prou diners perquè el seu pare deixés d’empenyer el seu carretó de fruita. Ell la va criar a ella i el seu germà petit tot sol, després que la seva mare la portés a la llar d’infants un matí i desaparegués. Durant anys, l’Eve va veure com el seu pare racionava l’únic menjar que comprava cada dia per poder alimentar-la a ella i al seu germà petit i comprar-los els uniformes escolars, les sabates i els llibres. L’Eve va deixar l’escola i va començar a treballar als 13 anys per ajudar-lo.
Ara, als seus 24 anys, l’Eve havia estat obrera de la construcció, conductora, gerent de restaurant, massatgista, guàrdia de seguretat, empleada domèstica i l’única dona encarregada d’emmagatzemar objectes pesants en un magatzem. Va estudiar per a l’examen d’equivalència de batxillerat i el va aprovar. Va provar sort com a pastissera i va completar un curs de massatge tailandès finançat pel govern. Tanmateix, la seva feina preferida havia estat la de cambrera: li encantava xerrar amb els clients, atendre les taules i ajudar-los a triar el menjar que més els agradés. Més recentment, havia treballat com a repartidora en moto, el que a Tailàndia es coneix com a «rider».
La publicació de Facebook que va veure semblava força inofensiva:
Busco una dona per treballar a Geòrgia. De manera legal. Ingressos: entre 500.000 i 530.000 baht. Edat: de 20 a 35 anys.
«Quin tipus de feina és?», li va escriure l’Eve al compte. «He d’anar allà? O és a Tailàndia?»
El compte va respondre de seguida i li va explicar que la feina consistia a ser mare de lloguer. L’Eve hauria de sotmetre’s a un reconeixement mèdic a Bangkok —una anàlisi de sang i una ecografia transvaginal—, volar a Geòrgia i passar-hi un altre reconeixement mèdic; a continuació, rebria 10.000 baht (310 dòlars). Després d’això, li transferirien l’embrió d’una altra persona al seu úter i rebria altres 10.000 baht. L’Eve rebria 20.000 baht quan els metges detectessin el batec cardíac del fetus, un pagament mensual de 20.000 baht durant l’embaràs i, finalment, la resta dels diners quan donés a llum un nadó sa.
Encara que l’Eve no tenia fills, com més ho pensava, més li semblava que ser mare subrogada podria ser una bonica manera d’ajudar la gent. (Mae um boon significa literalment «una mare que acumula mèrits»). Però, sobretot, l’Eve pensava en els diners: 530.000 baht equivalen aproximadament a 16.400 dòlars, la qual cosa, encara que no és precisament una suma que et canviï la vida, saldaria el deute de la família i els permetria començar de nou.
(…) Després d’enviar les seves dades personals al compte de Facebook, aquest la va posar en contacte amb algú que, segons li van dir, ja treballava com a mare de lloguer a Geòrgia. Aquella dona li va dir a l’Eye que s’havia d’endur la seva pròpia forquilla, un ganivet i un adaptador elèctric. Li va dir que a Geòrgia tot anava de meravella: estava embarassada. Ni l’Eve ni l’Eye havien explicat als seus pares la veritat sobre on anaven.
Cap de les dues dones es feia il·lusions sobre el risc al qual s’enfrontaven. Sabien per experiència que hi havia moltes situacions perilloses en què una dona podia acabar en acceptar una oferta de feina a l’estranger: llocs on es portava una dona per treballar al camp, però on li retenien el passaport i la maltractaven; o per treballar com a empleada domèstica i després ser violada; o centres d’estafes per internet on les dones eren torturades i fins i tot assassinades. Passaven coses terribles. Cada feina tenia els seus pros i contres; potser Geòrgia no en seria una excepció. Assegudes a la seva habitació d’hotel, es preguntaven l’una a l’altra: De debò podria ser tan fàcil guanyar aquest sou?
La Bee els va explicar què passaria un cop arribessin allà: les dones s’allotjarien en habitatges de lloguer, dues o tres per habitació, «molt unides, com una família». Els va ensenyar fotos al seu mòbil d’habitacions de colors vius —parets taronges, verdes i roses que semblaven acabades de renovar— amb llits individuals nous i mobles bonics. Prendrien «medicació per equilibrar les hormones» durant una o dues setmanes, va explicar, i després se’ls faria una transferència d’embrions. Els pares serien parelles homosexuals o persones que no podien concebre fàcilment. La Bee mai no va mencionar d’on serien, i les dones mai no van preguntar.
El matí del seu vol, van sortir de l’hotel a les tres de la matinada. Van arribar a Tbilissi aquella mateixa tarda i les van portar a un hotel en ruïnes anomenat 2Floors, situat en una cruïlla d’un carrer en pendent. No hi havia res a prop que les dones poguessin veure: ni supermercats, ni restaurants, ni quioscos ni botigues de barri. (…) Geòrgia semblava bruta, petita i deserta.
(…) Moltes coses no eren exactament com esperaven. Les habitacions estaven més deteriorades del que semblaven a les fotos; els somiers eren més vells o directament no existien, i hi havia poques mantes. L’Eve s’havia endut una manta petita, però la va donar a l’Eye quan va veure que la seva amiga tremolava de fred. L’Eve es va posar els tres jerseis que s’havia endut, però seguia tenint fred.
L’endemà, la May es va presentar a la seva habitació per recollir els seus passaports. Quan l’Eve li va preguntar per què, la May li va explicar que algunes reclutes anteriors havien fugit després de rebre el primer pagament de 10.000 baht per superar els reconeixements mèdics. L’Eve i l’Eye li van lliurar els seus documents sense protestar.
L’indústria mundial de la fertilitat ha evolucionat dividint la procreació en diferents components, creant cadenes de reproducció, pas a pas, peça a peça, assemblades per donar com a resultat un nadó. Moure pares, donants, òvuls, esperma o mares de lloguer al marge de les normatives és una cosa tan habitual que fins i tot té un nom: turisme reproductiu. Això ha donat lloc a tot tipus d’acords elaborats per a la creació de nens. A Geòrgia, els futurs pares de la Xina poden importar òvuls ucraïnesos o esperma de Dinamarca, crear embrions a Tbilissi i utilitzar úters tailandesos per gestar i donar a llum els nadons abans d’endur-se el nen a casa seva a Xangai..
Sovint es compara aquest sector amb el «Salvatge Oest», però és més complicat que això: no es tracta tant d’un espai totalment desregulat com d’un en què els privilegis permeten eludir les normatives. Amb prou diners, tot és possible. «El mercat de la fertilitat és increïblement flexible», afirma Andrea Whittaker, professora d’antropologia a la Universitat Monash de Melbourne (Austràlia). «Depenent de la nacionalitat del futur pare o mare, algunes empreses s’ofereixen a organitzar la combinació d’opcions més adequada, de manera que es pugui seguir un conjunt de procediments legals que eludeixin qualsevol legislació local vigent».”
Etc. Etc.