Després del discurs de Trump del passat dimarts, 22 de setembre, davant l'Assemblea General de l'ONU, hem volgut valorar-lo des del punt de vista no dels seus adversaris —que en som molts—, sinó dels que fins ara, amb els seus més i els seus menys, l'han avalat, encara que amb un escepticisme creixent.
Així doncs, per analitzar el discurs, hem llegit detingudament el Wall Street Journal. Resulta molt interessant veure com el veterà i prestigiós diari de dretes, un dels més importants del món, progressivament mira amb més i més recel a Donald Trump. I amb això no hi té res a veure, en principi, la demanda que el magnat president va posar fa uns mesos al rotatiu per un article que va publicar sobre les seves relacions amb el pederasta Epstein…
Recordem que, en el seu discurs, Trump va exigir a Iran un acord que desmantelli el seu programa nuclear, o si no emprendrà una escalada militar nord-americana molt més gran.
A més, va predir que el preu del petroli baixarà amb força: si es manté la unitat internacional i millora el flux de petroli per l'estret d'Ormuz, els preus cauran. També va presentar l'acord petrolier amb Veneçuela com a part d'aquesta estratègia. El WSJ qüestiona que l'efecte del saqueig del petroli veneçolà pels EUA (naturalment, el diari no s'expressa en aquests termes) es pugui materialitzar ràpidament.
Trump es va vanagloriar que l'acord assolit amb Dinamarca i Groenlàndia permetrà instal·lar dues grans bases militars nord-americanes allà. El WSJ matisa que les autoritats daneses descriuen l'acord d'una manera força diferent: sostenen que preserva la sobirania danesa i el dret d'autodeterminació de Groenlàndia, i que encara requereix aprovació parlamentària.
El WSJ publicava ahir a més un editorial força crític titulat “Trump’s U.N. Message to the World” (El missatge de Trump al món, a la seu de les Nacions Unides).
Donald Trump a l'ONU
La crítica principal es concentrava en Iran. L'editorial considera que l'amenaça de Trump d'“aniquilar” el règim perd credibilitat perquè ja abans ha formulat bravatades similars. També qüestionava la seva (aparent) confiança que Teheran acceptarà un acord després de les pròximes eleccions de midterms: recorda que Iran ja va frustrar anteriorment les expectatives de Trump respecte a un alto el foc i adverteix que no hi ha cap garantia que lliurarà el seu material nuclear ni que abandonarà les seves exigències sobre l'estret d'Ormuz.
Hi havia a més ahir al diari novaiorquès una anàlisi interessant signada per Philip Wegmann, Alexander Ward i Vera Bergengruen: “Trump amenaça amb aniquilar Iran en explicar la seva visió de la política exterior”. Els tres analistes assenyalen la contradicció que Trump es presentés com un president que fa la pau, mentre simultàniament amenaçava amb aniquilar Iran. L'article també rebutjava la seva afirmació que Rússia i Ucraïna estan a prop de la pau, ja que els seus intents de mediació han estat fins ara estèrils, i situava el discurs en el context del desgast de l'economia nord-americana provocat per la guerra amb Iran i l'encariment de l'energia.
El diari també advertia ahir que el públic nord-americà s'està cansant d'una guerra que ja dura aproximadament set mesos i que tant ha contribuït a l'encariment de l'energia.
La molt conservadora Peggy Noonan també marcava distàncies amb el president, encara que el seu text no versava sobre el discurs del dimarts passat. A “There’s Reason to Worry About the Iran War” (Hi ha motius per estar preocupats per la guerra d'Iran) reconeixia tant l'“audàcia” de la decisió de Trump com els èxits militars inicials, però insistia que es tracta d'una aposta molt arriscada, les conseqüències de la qual són impossibles de conèixer per endavant i que pot sortir malament.
Gerard Baker publicava el mateix dia, i al mateix diari, una columna força crítica, titulada “Help—I Feel a Bad Case of TDS Coming On”, (Socors, detecto que arriba un mal cas de Trastorn de Desquiciament de Trump). No estava centrada específicament en el discurs de l'ONU, però ajuda a entendre el canvi d'opinió d'un comentarista conservador que anteriorment havia defensat el president.
Baker parteix d'una posició força explícita: durant anys va considerar que, tot i trobar aspectes del caràcter i la retòrica de Trump “repulsius”, la disrupció que representava podia ser necessària per corregir problemes que ell veia en el sistema polític nord-americà. Fins i tot després del 6 de gener de 2021, dia de l'assalt d'una turba dirigida per Trump al Capitoli, seu de la sobirania popular, que Baker diu que va eliminar qualsevol dubte que pogués tenir sobre l'amenaça de Trump a les normes constitucionals, va continuar pensant que les institucions nord-americanes serien capaces de contenir els seus pitjors impulsos. I davant les eleccions de 2024 seguia considerant menors els riscos de Trump que els d'una nova Administració demòcrata.
Què ha canviat per a Baker? La idea central del seu article és que el càlcul cost-benefici que justificava la seva tolerància cap a Trump ha deixat de donar positiu. Baker diu que, durant l'últim any, ha passat per tres etapes: disappointment, disillusionment i dismay (decepció, desil·lusió i, finalment, consternació davant Trump.)
Entengui's que això no sembla una conversió ideològica de Baker cap a l'esquerra. Continua criticant durament el progressisme i segueix considerant que molts dels problemes que van portar a l'ascens de Trump eren reals. Però la seva valoració de Trump com a instrument per resoldre'ls ha canviat radicalment cap al dismay.