Una de les principals preocupacions dels espanyols, i en conjunt dels europeus, segons les enquestes d’opinió, és la immigració.
Aquesta qüestió va ser fonamental perquè els britànics sortissin de la Comunitat Europea, en l’anomenat “Brexit”. I també és una de les causes principals de l’ascens fulgurant dels partits reaccionaris en molts països, entre ells Alemanya o França, el proper president de la qual serà probablement Marine Le Pen.
Davant aquesta inquietud, o malestar difús, els països de la UE van signar el passat 12 de juny el Pacte Europeu per a la Migració. Marcus Brunner, Comissari d’Interior i Migració de la Comissió Europea, el va saludar subratllant que “Europa està posant ordre a casa seva” i que d’ara endavant la UE podrà determinar millor “qui ve, qui pot quedar-se i qui ha de marxar”.
Després de la crisi de Ceuta —la irrupció, nedant, de 80.000 immigrants il·legals en aquesta ciutat africana espanyola, molts dels quals van tornar al seu país l’endemà, però molts també s’hi van quedar—, Brunner ha dit que aquesta crisi acaba de demostrar l’eficàcia del Pacte: “Prova superada: ningú ha arribat a l’Espanya peninsular i la frontera ja està sota control”.
No tothom assenteix a aquesta opinió del Comissari. Avui resumirem aquí un assaig de Stefan Beig al tabloide austríac Exxpress que resumeix l’argumentari de moltes forces polítiques europees contra la immigració il·legal. L’article és una base molt plausible per pensar o per debatre el tema sense rebaixar-lo a les habituals caricatures pietoses o xenòfobes. Diu així:
“[…] Ceuta posa de manifest, com sota una lupa, on continua fallant el sistema migratori europeu.
Europa ha externalitzat una part essencial de la seva protecció fronterera. A l’est, Turquia fa de porter; a l’oest, el Marroc és indispensable per a Espanya. Això funciona, sempre que aquests Estats col·laborin.
Per al període 2021-2027, la UE va anunciar 500 milions d’euros només per a la cooperació en matèria de migració amb el Marroc. D’aquests, 150 milions en concepte d’ajuda pressupostària. Es financen, entre altres coses, la gestió de fronteres, la cooperació policial i la lluita contra les xarxes de tràfic de persones.
[…] Això posa de manifest el veritable error d’Europa: qui necessita un altre Estat perquè la seva pròpia frontera es mantingui segura, li cedeix el poder sobre aquesta frontera. D’aquesta manera, Europa s’ha tornat dependent de veïns governats de manera autoritària.
[…] Un espai sense fronteres internes només funciona si s’apliquen normes comunes, si la frontera exterior es manté i si els Estats membres confien entre ells. Precisament, aquesta confiança és la que s’ha vist sacsejada pel que ha passat a Ceuta.
Escena de la crisi migratòria a Ceuta
Itàlia ja va introduir controls amb Espanya l’1 d’agost —expressament, a causa de l’arribada massiva a Ceuta i el risc que els migrants es desplacin per l’interior de l’espai Schengen—. Tot i això, Brunner va declarar el 4 d’agost que Schengen no es veia afectat i que Europa havia superat la prova. Quatre dies després, va arribar la resposta d’Espanya: des del 8 d’agost, Madrid, per la seva banda, realitza controls amb Itàlia.
Amb això queda clar: Ceuta ja ha desencadenat nous controls fronterers en ple espai Schengen.
La lògica subjacent és brutalment senzilla: si els Estats de la frontera exterior comuna —i entre ells— deixen de confiar, les fronteres internes tornen a aparèixer.
A això s’hi afegeix un tercer problema. Sobre el paper, tot està clar: la migració laboral és immigració regulada, l’asil protegeix els perseguits, la migració irregular significa entrar sense el dret corresponent.
A la pràctica, els límits es difuminen. Qui entra de manera irregular pot sol·licitar asil i romandre al país mentre dura el procediment. Si se li concedeix l’asil, l’entrada irregular es converteix en una estada legal que comporta importants drets socials. A tota la UE, el 2025, el 39 % de les resolucions d’asil en primera instància van ser positives.
Tanmateix, fins i tot aquells que no obtenen asil o perden posteriorment el seu dret de residència no estan necessàriament obligats a marxar. Les repatriacions fracassen una vegada i una altra. I fins i tot aquells que perden el seu estatus de protecció per motius de terrorisme no poden ser deportats si corren el risc de patir tortura o tractes inhumans al seu país d’origen. Així és! De fet, això s’aplica fins i tot a delinqüents perillosos i terroristes.
D’aquí sorgeix el dilema d’Europa: qui ha creuat la frontera una vegada pot passar d’una entrada irregular a una estada de diversos anys o fins i tot a una residència legal.
Per això, un Estat de dret necessita un principi senzill: el que és il·legal ha de continuar sent il·legal. Altrament, el major incentiu acabarà sent, simplement: l’important és creuar la frontera almenys una vegada.
Imatge de l’entrada massiva d’immigrants a Ceuta
Avui dia, molts europeus veuen sobretot els aspectes negatius de la immigració: escoles desbordades, problemes de seguretat, elevats costos socials, barris transformats. En conseqüència, l’ambient s’ha tornat molt tens.
Però la immigració no sempre ha estat un problema. Sovint ha estat una història d’èxit. […]
Per què, doncs, la immigració hauria de ser de sobte perjudicial avui dia? Precisament aquesta paradoxa ja preocupava Milton Friedman el 1977. El premi Nobel d’Economia va recordar la immigració massiva, en gran part lliure, que va tenir lloc als EUA durant el segle XIX i principis del XX. En aquella època es considerava un èxit.
[…] Per a Friedman, això no era una contradicció. Una cosa és tenir immigració lliure per cobrir llocs de treball i una altra de molt diferent és la immigració lliure cap a l’Estat del benestar. Ambdues coses alhora no són compatibles.
En el primer cas, ambdues parts se’n beneficien: l’immigrant troba feina i el país d’acollida obté mà d’obra i un augment de la producció. Per a Friedman, la diferència decisiva respecte al passat era l’Estat del benestar, que mentrestant també s’havia consolidat als EUA.
Qui només pot quedar-se si troba feina, s’orienta inevitablement en gran mesura pel mercat laboral. En canvi, un Estat del benestar modern també protegeix aquells que no aconsegueixen incorporar-se al mercat laboral. Això canvia els incentius i, en un context de migració lliure, genera distorsions massives.
La pregunta ja no és només: «On trobo feina?», sinó també: «On estic millor protegit?». Àustria n’ofereix un exemple notable.
L’OCDE fa referència a un estudi de l’ICMPD sobre migrants humanitaris que es van traslladar dins d’Àustria. Dels que es van mudar a Viena, el 67% va citar com a motiu unes millors oportunitats laborals, però el 52 % també va esmentar unes prestacions socials més elevades. Entre els que es van traslladar a altres estats federats, el percentatge va ser només del 27%.
És evident que les prestacions socials influeixen en les decisions. Les persones reaccionen davant els incentius. Els austríacs ho fan, les empreses ho fan i, per descomptat, els migrants també.
Per què això té conseqüències especialment importants en el cas de la migració?
[…] Aquí sorgeix potser el problema més perillós. Un Estat del benestar no viu només de diners. Viu, igual que Schengen, de la confiança.
Milions de persones treballen, paguen impostos i cotitzacions socials. Darrere d’això hi ha un pacte tàcit: qui pot, contribueix; qui necessita ajuda, rep suport. I per a tothom s’apliquen les mateixes regles.
Però què passaria si qui compleix les lleis, treballa aquí i paga les seves cotitzacions, arribés a preguntar-se en algun moment: «Per què he de complir totes les normes si altres les incompleixen, no treballen i, tot i així, es beneficien del mateix sistema?».
Aleshores no només sorgiria un problema pressupostari. També sorgiria un problema de legitimitat de l’Estat del benestar.
Europa haurà de decidir. Estat del benestar o migració en gran mesura lliure? Sigui quina sigui la resposta d’Europa a aquesta pregunta, l’haurà de donar.
Fins ara, la UE ha intentat tot alhora: Estats del benestar forts, l’espai Schengen sense fronteres interiors i drets de protecció d’ampli abast, però al mateix temps unes repatriacions ineficaces i una protecció de les fronteres exteriors que depèn del Marroc, Turquia i altres tercers països. Ara estem veient les conseqüències.
El nou pacte de la UE aporta canvis molt concrets. Tanmateix, Ceuta demostra que la contradicció fonamental d’Europa persisteix. Mentre les repatriacions fracassin, les fronteres exteriors depenguin de la bona voluntat d’altres i els generosos Estats del benestar continuïn exercint el seu atractiu, el veredicte de Magnus Brunner sobre la «prova superada» resulta prematur”.