El llegat de Marjane Satrapi

Així es presenta a X la periodista, escriptora i exparlamentària iraniana a l'exili Masih Alinejad, després de pronunciar un discurs davant l'assemblea de l'ONU:

“Soc una dona d'un petit poble al nord de Iran. Empresonada per protestar. Apallissada per mostrar els meus cabells. Expulsada del Parlament per exposar-ne la corrupció. Forçada a l'exili. A la meva germana la van passejar per la televisió estatal perquè em repudiés públicament. Al meu germà el van empresonar com a càstig. A la meva mare la van interrogar per impedir-li expressar el seu amor per mi. Van enviar assassins a Nova York, tres vegades, per matar-me. I ara se suposa que m'he de seure al seu costat al Consell de Seguretat de l'ONU. Gràcies a l'ambaixada dels EUA davant l'ONU per finalment donar-me un seient, perquè pugui denunciar el règim i el lideratge de l'ONU que encara el legitima”.

Ho cito aquí a mode de presentació de l'autora del següent article sobre Marjane Satrapi (1969-2026), l'autora del còmic Persèpolis (2000-2003, després publicat en espanyol per Norma ed.) i, posteriorment, directora de cinema.

Un còmic que alguns posen a l'alçada del Maus d'Art Spiegelman. Jo, personalment, el poso per damunt d'aquest, ja que Spiegelman explica una història familiar (la seva, la dels seus pares) de l'opressió dels jueus pel nazisme, tema sobre el qual ja hi ha abundant literatura. Mentre que el “tema” de Marjani, la vida sota el règim clerical dels aiatol·làs a Iran, està molt menys freqüentat, molt menys explicat.

Com sap el lector, Marjane Satrapi (a qui a Letra Global van consagrar articles interessants Anna María Iglesia el 2021 i Andrea Rodés el 2024), acaba de morir a París. Ha mort “de tristesa”, segons la seva família, al cap d'un any que morís el seu estimat espòs. Típic de la premsa espanyola és que a partir del fet luctuós s'hagin escrit molts articles més o menys filosòfics o sentimentals sobre si és possible o no morir de pena, o sobre si la dona és més sensible o no que l'home, i poc sobre l'autèntic valor del seu llegat. Cosa que m'irrita.

He decidit esmenar aquest error de perspectiva traduint i reproduint a continuació el testimoni que Masih Alinejad acaba de publicar a The Free Press, diari de Los Angeles fundat el 2021, de to marcat i fanàticament sionista. Això no li treu valor al testimoni que reproduïm aquí.

Fixi's el lector especialment en l'anècdota tragicòmica que explica l'autora, durant una recepció d'alt nivell polític a Madrid. L'article diu així:

“Fa uns dies, el rostre de Marjane Satrapi no deixava d'aparèixer a la meva pantalla. Una vegada i una altra. La novel·lista gràfica irano-francesa, la dona que havia dibuixat el dol i la rebel·lia de tota una generació en blanc i negre. El meu primer pensament va ser que devia haver guanyat algun premi. No m'hauria sorprès.

>> Però llavors vaig llegir el titular: Marjane Satrapi havia mort.

>> Quatre paraules. Les vaig llegir, i després les vaig tornar a llegir.

>> S'havia fet famosa per la seva novel·la gràfica autobiogràfica Persèpolis, publicada el 2003, que anys després va ser adaptada al cinema. Va morir dijous [4 d'aquest mes] als 56 anys. La seva família va dir que va morir de tristesa, més d'un any després de perdre el seu marit, Mattias Ripa, l'amor de la seva vida.

>> Va morir de tristesa.

>> Fa dies que li dono voltes a aquesta frase.

>> Hi ha alguna cosa en aquestes paraules que només té sentit si has viscut un cert tipus de vida. Si has crescut en un país i després l'has perdut. Si portes la teva pàtria a dins, en el nostre cas Iran, no com un record sinó com una cosa física al pit, en la manera particular com rius, en la llengua que segueix arribant primer quan somies. El país que existeix ara no és el país que et va formar. I així camines pel món amb aquella nostàlgia callada que mai desapareix del tot.

>> I després, si tens sort, trobes una persona que es converteix en una mena de llar en si mateixa. Algú en la presència del qual l'exili s'endolceix. El teu país. La teva llengua. El teu refugi.

>> La Marjane va trobar això en Mattias. I després el va perdre.

>> No sempre vaig estar d'acord amb Marjane Satrapi. Hi va haver moments en què la seva política i la meva no coincidien. Però a través de Persèpolis, una història sobre créixer com a nena enmig de la Revolució iraniana, va dir la veritat sobre les condicions que afrontaven les dones iranianes en un moment en què gairebé ningú més ho feia. I aquest acte va canviar alguna cosa real al món.

>> Abans de Persèpolis, Iran era [només] un titular. La Revolució. La crisi dels ostatges. La llarga guerra amb l'Iraq. L'enfrontament nuclear. El nom d'Iran s'havia fusionat, en l'imaginari occidental, amb imatges de banderes cremant i multituds corejant consignes. Era un país d'esdeveniments, no de persones. Un problema per gestionar, no una civilització per comprendre.

>> La República Islàmica treballava perquè seguís sent així: enviant diplomàtics eloqüents a les capitals occidentals, gestionant amb cura l'accés dels mitjans, assegurant-se que fins i tot les redaccions més serioses publiquessin una versió d'Iran que era, en efecte, esterilitzada. On era la història de les dones que mai no havien acceptat res de tot això? En els anys anteriors a les xarxes socials, aquestes veus no tenien gairebé cap camí cap al món exterior.

>> Molt abans que «policia de la moral» es convertís en una expressió que els periodistes occidentals coneguessin, molt abans que milions de persones sortissin als carrers sota la bandera de Dona, Vida, Llibertat, una dona es va asseure amb tinta i paper i va fer una cosa que no s'havia fet abans.

>> A través del seu llibre, que seguia la seva història de maduració a Iran, l'exili a Europa i la lluita d'anys per dir adéu a un país que s'abocava per un penya-segat cap a la brutal opressió, la gent a Occident va saber que a les dones a Iran les detenien al carrer, les apallissaven, les arrestaven i les empresonaven per la manera com portaven --o no portaven-- un tros de tela al cap. Van saber que el hijab a Iran no era una expressió cultural, ni una fe portada lliurement. Era una llei, aplicada per homes amb autoritat i porres, per un govern que havia decidit que els cossos de les dones pertanyien a l'Estat.

>> No és estrany que la novel·la fos censurada a Iran. Però el règim no va poder impedir que la seva veritat arribés al món: Marjane Satrapi va ser la primera persona a convertir el hijab obligatori en una història global.

>> «Prefereixo ser maleducada», diu, «que una dona que no és lliure.»

>> Hi ha un vídeo seu, en persa, al qual torno una vegada i una altra. Recita les regles, les que tota noia iraniana absorbeix abans d'absorbir qualsevol altra cosa. ‘Una bona dona mai no fa això. Una dona de debò sempre es comporta així.’ La llista és llarga. I després de recitar cada regla, declara que té la intenció de fer exactament el que li plagui. Que si el preu de la llibertat és que la diguin maleducada o difícil, el pagarà, i de bon grat.

>> Jo vaig créixer en un poble iranià on tot el que sabia del món m'arribava a través d'un televisor en blanc i negre. Els clergues a la pantalla advertien que els cabells descoberts de les dones serien castigats amb el foc de l'infern; quan vaig posar a prova aquest advertiment, la policia moral del règim em va apallissar. Em van ensenyar que l'obediència era pietat i que les preguntes eren una forma de violència contra Déu. Vaig cometre tots dos pecats: vaig desobeir i vaig preguntar. Vaig ser empresonada per repartir pamflets que qüestionaven el règim. Em va costar anys, molts anys, confiar en el que veia amb els meus propis ulls més que en el que m'havien dit sobre el meu futur. Creure que la història que m'havien donat sobre la meva pròpia vida no era l'única història possible.

>> Marjane va entendre una cosa que jo vaig trigar més a articular: el poder no està només en mans de qui governa. Està també en mans de qui controla el relat. Per això la República Islàmica tem la memòria d'una manera tan específica. Per això va crear la policia cibernètica, la FATA, per vigilar el que la gent diu sobre la seva pròpia vida a les xarxes socials. Els relats creen memòria. La memòria crea resistència. La resistència és el que el règim no pot suportar.

>> Persèpolis era perillosa no per la seva política, sinó per la seva intimitat. Va donar al món una cosa per a la qual no estava preparat: una noia concreta. Voluntariosa, divertida, apassionada. Una noia que va capturar la por, l'aritmètica quotidiana de quant de tu mateixa podies mostrar abans que algú et fes pagar per això. Va capturar l'absurd d'un règim la crueltat del qual es tornava encara més grotesca per contrast amb les persones corrents que seguien vivint, rient i trobant-se darrere de portes tancades. I la resistència quotidiana d'una noia que es va negar, simplement, a desaparèixer.

>> No vaig comprendre del tot el valor i el pes del que Marjane havia fet fins al 2007, en una conferència a Madrid. Jo era allà com a jove periodista iraniana. Ens trobàvem en una gran sala amb ex primers ministres i presidents, el tipus de sala on tothom es dóna la mà. Vaig allargar la mà a Kjell Magne Bondevik, l'ex primer ministre de Noruega. Ell va fer un pas enrere. Amb cura. Va ajuntar les palmes en una mena de reverència, el gest d'algú que creia estar sent considerat.

>> ‘No sabia que vostès donessin la mà’, va dir. ‘Pensava que, per respecte a la llei islàmica, els homes no ho havien de fer.’

>> Recordo que vaig quedar-me allà dreta, avergonyida, sense saber què fer amb la meva mà.

>> A Bondevik li havien donat una versió de mi abans d'entrar a la sala, construïda a partir de la cobertura informativa, els informes diplomàtics, la gestió acurada de la seva pròpia imatge per part de la República Islàmica. I ell l'havia acceptat, amb bona intenció. Aquesta va ser la part que se'm va quedar gravada.

>> Llavors va arribar Lionel Jospin, l'ex primer ministre de França, que em va allargar la mà. Somreia. «Si hagués llegit Persèpolis», va dir Jospin, assenyalant amb el cap a Bondevik, «hauria sabut exactament qui són les dones iranianes».

>> Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el que Marjane Satrapi havia fet per les dones iranianes. Anys abans que les càmeres es giressin cap a Iran, anys abans que el món veiés dones iranianes tallant-se els cabells als carrers, ella havia entrat a l'imaginari occidental i ens havia dibuixat tal com érem realment: complicades, divertides, furioses, tendres, plenament humanes.

>> El 2014, vaig publicar una fotografia meva a Facebook. No portava hijab. Era una fotografia presa en privat, en un moment fora de l'abast de la policia moral. Vaig preguntar a altres dones iranianes si tenien fotografies així, preses en secret, en els petits espais que l'Estat encara no havia colonitzat. Els vaig preguntar si les compartirien.

>> Milers de dones, de tots els racons d'Iran, van començar a compartir les seves fotos. Cada una portava amb si una història que mai no havia dit en veu alta. Cada una era una Marjane; no perquè haguessin publicat res, no perquè el món conegués els seus noms, sinó perquè s'havien negat, en les seves vides privades, a desaparèixer.

>> Aquestes històries van formar part del corrent que va portar a Dona, Vida, Llibertat. Però sempre he sabut on vaig aprendre per primera vegada que les històries individuals, explicades amb honestedat, podien moure alguna cosa al món. Ho vaig aprendre d'una dona anomenada Marjane Satrapi, que va decidir que les nostres vides mereixien l'atenció del món.

>> Al final va morir de tristesa. Però va viure, plenament, tossudament, exactament com ella mateixa, tot el temps que va poder. I qui intenti esborrar el seu nom descobrirà, com descobreixen sempre els que esborren, que ella el va traçar massa profundament per poder desfer-lo”.